El fenomen de la roca de Son Moll mai no vista és estrany, els turistes prenen el sol a la platja, la calma aparent es veu alterada pel so d’un grill dins una mata. Aquest so s’escolta mar enllà, i sembla que els turistes ni se n’adonen. Tal vegada sigui la meva percepció ultrasònica que m’apropa al seu cant, tant se val.
Seguidament, recordes aquell any pandèmic, quan la platja estava deserta, semblàveu els dos protagonistes del Mecanoscrit del segon origen, mentre esperàveu atents des de l’aigua la visita d’algun simi (a Son Moll només li mancava l’estàtua de la llibertat enfonsada dins l’arena), però enguany no, enguany tornes a ser aquell gimnèsic que busca títols de novel·les com a còdols entre les mans dels teutons. Penses en la roca, no és l’única, en el monticle arenós també han sortit blocs de marès, que et confirmen que quelcom muda en el paisatge, que el temps erosiona més del que et pensaves, que tot torna a ser com abans, que res torna a ser com abans. Tens sort de ser aquí, penses, tot i que hi torni haver-hi més pàdel-surf que matalassos, tot i l’advertència del socorrista, tot i els tatuatges exposats a la llum dels rajos de sol. I la roca, de sobte, com una erupció va tornar a aparèixer allà enmig de la platja de Son Moll. Restava amagada com l’escultura del David de Miquel Àngel i la seva anècdota, aquella que diu que l’únic que va fer l’artista de Florència va ser treure l’estàtua de dintre del bloc de marbre. La pedra indòmita i càrstica ara és una nova empremta en el paisatge, que reuneix famílies de totes les condicions i edats. La llum del sol i les ones la delaten.
Després, vendrà l’hivern i ningú no es recordarà de la roca, que tampoc surt en aquell conte titulat Un dia de pesca[1], on en Biel Peretó i en Tomeu Fava han anat a dormir perquè demà van a pescar. Al matí següent anaren al Cap Vermell. Canta el grill transitant la pena de la nit, quan el sol rebenta d’alegria. No hem escoltat gaires cigales aquest estiu, però ha fet una calor infinita. Tot retruny sota els biquinis inabastables. Deien que seria una temporada magre, deien. I la roca segueix allà, impertorbable, mentre el grill canta en una catarsi que ens remet al mite Homèric, a la barca dels Argonautes, a l’estiu xafogós d’un Mediterrani amb Zorbas, una regressió quimèrica de hipisme, malenconia i filantropia. L’erosió dunar em recorda què bell va ser recitar al Poésart d’Artà, en un homenatge dedicat a Damià Huguet, amb poetes glosadors com Miquel Àngel Adrover, natural de Campos i que per tant tenia també la mateixa arrel que el poeta campaner, Neus Ribes que escriu des de la Colònia de Sant Pere i Dolors García, poeta-terapeuta de Manacor que amb la seva melosa veu engronsava les paraules. També hi hagueren la mestre de cerimònies i directora de la Fundació Mallorca literària Carme Castells i l’editor Pau Vadell. La festa dirigida per l’artanenca Maria Antònia Massanet, no hagués pogut sortir millor. 
I la pedra es deixa acariciar per les ones de la mar. Per sort Son Moll queda molt enfora i la família molt a prop, veim Menorca a la llunyania, però a mi me sembla Paradella o Formentera. No sé per què. Les cançons lentes s’apropen a l’aigua com els grumers perillosos. També record el recital a Valldemossa, preciosíssim, convidat per una amfitriona d’excepció, Caterina Sureda, escultora de professió i vocació. Allà digueren versos Biel Mesquida, qui va recitar un fragment de «La Relíquia» de Joan Alcover, de memòria i entre eucaliptus i també Toni Rotget, locutor d’Ona Mediterrània i animador cultural, endemés de la veu perfecte i sentida d’Adela Ferrer, entre d’altres. Tot era èxtasi verbal i la poesia rajava en una nit de l’art on els pintors es congregaren als jardins de la Cartoixa de Valldemossa, tot un luxe. 
Finalment, dir que Un dia de pesca, de Maria Padilla i Tomeu Simó, és un llibre fantàstic, per a tota la canalla, que ensenya els noms dels peixos, llàstima que també ensenyi als més petits que se poden pescar. Haurien de quedar aturats sobre la mai no vista pedra de son Moll, com aquest estiu i el seu record, com el sol rodó i l’arena saturnal, a vida o mort sobre la platja. El bo de la pedra és que pot tornar a sortir en qualsevol moment. Estau-hi atents! 
[1]SIMÓ Mesquida, Tomeu i PADILLA Climent, Maria: Un dia de pesca. Editorial Espelma de Nit.
Joan Cabalgante i Guasp
