Sa Creu no s’anomena així perquè allí  hi hagi hagut mai cap creu.  No!  Sinó que aquest  nom de “Creu” prové de l’encreuament que formen 4 carrers del poble: Sud, Major, Centre i Ciutat.  

A Sa Creu, a la placeta que la forma, hi hagué, temps enrere, un volant amb una maneta per a rodar i extreure aigua potable del pou existent al subsòl d’aquell indret  (semblant a la manxa que encara  es troba al carrer Principal).  “Sa manxa de Sa Creu”  desaparegué quan es va canalitzar la xarxa d’aigua potable, condemnant, al mateix temps, el pou que nodria  el líquid.  L’esmentada roda, impulsada a mà, donà un bon servei al veïnatge durant molts d’anys.


Sa manxa de sa Creu”, amb client de “Can Patilla”  (parent de Joan Sancho “Jusan”, proveïdor d’aquesta imatge.).  Al darrera, home mirant un mostrari de fotos de “Mascaró” de Maria de la Salut (segons asseveració d’Antoni Flaquer “Coix”)

 Sa Creu  és el centre neuràlgic del poble i, des d’aquest lloc,  iniciarem la passejada per l’altre barri de Capdepera: Vila Nova.  Bé, sempre i quan els acompanyants habituals d’aquestes passejades pel poble i d’altres col·laboradors que s’han adjuntat darrerament n’estiguin disposats.  

Abans, a Sa Creu: Entitats bancàries de “La Caixa” i Banca March.  (Al seu lloc, ara mateix, hi trobam dos caixers  automàtics com a recordança del que hi havia i ja no hi ha).   Magatzem d’obra de palma /  Fàbrica de pell i articles de sastreria Pere Antoni Serrano / Fonda/ Elèctrica Truyols

Actualment: Cafè Can Patilla.

    A la façana d’aquest bar – especialitzat en llet freda, entre d’ altres saboroses viandes- des de 1958 a 1980, Jaume Vaquer (a) de Ca’s Secretari, encarregat  del Teatre Principal de Capdepera, hi col·locava, els dijous de cada setmana, unes gruixudes plataformes de fusta on intercalava, dintre d’ una mena de carril de fusta que tenien, les postals i fotografies de les dues pel·lícules setmanals que es projectaven al cinema del Teatre Principal (ara, Municipal), ja que els pasquins no existien . També una cartellera que indicava, amb lletres de motllo, el dia, l’hora, l’ordre de projecció i el títol de les dues cintes  (programa doble): la base, o pel·lícula bona,  en lletres més destacades que la que anava de complement, que es passava la primera.


Entrada principal Cafè Can Patilla

* A la propietat de Can Coll, a l’ample local on fins fa poc hi hagué la Banca March, Pere Antoni Serrano Caldentey, sastre, obrí un taller de cosidores de roba i pell, barrejat amb articles de confecció per a “souvenirs” que, a banda del bisell també tenia l’accés pel carrer Sud.  Amb motiu de l’adquisició de l’ immoble per part de l’entitat bancària esmentada, Serrano es va traslladar a un nou edifici (avui derruït), on ara hi ha un aparcament de vehicles, al final del carrer Col·legi.


Taller cosidores de Can Serrano amb les propietàries i l’ administratiu-comptable, que més endavant arribà a ser director de Banca March.

 * El casal que conflueix cap als vessants dels carrers Major i Centre, amb entrada  mirant a Sa Creu, fou residència -especialment d’estiu – de la família benestant gabellina, que passava la major part de l’any a Ciutat, coneguda com “Can Riera”,  de don Sebastià Riera, organista de la Seu de Mallorca i col·laborador esporàdic en la interpretació de composicions religioses mitjançant l’orgue històric de la parròquia de Sant Bartomeu de Capdepera, avui en desús. El fill de don Sebastià, distingit militar, i les dues filles passaven llargues temporades al poble que les va veure néixer.


Can Riera, a la dreta, i antiga “La Caixa”, a l’esquerra

* A l’altra part de Sa Creu, confrontant amb el carrer Ciutat, es troba la casa pairal de donya Francisca Servera Melis, germana de donya Elionor, esposa de don Joan March Ordines.  Donya Francisqueta (així la coneixíem al poble) estava casada amb José Balaguer Alonso, d’Inca, un dels braços drets de March, a més de cunyat. El cafè de “Can Patilla”, situat enfront de la placeta que ens ocupa avui -com també la possessió del mateix nom-, és propietat d’aquesta família, com ho era el Teatre Principal.

* El magatzem d’obra de palma, conegut antigament com “Ca na Miquela” – una mena de sucursal d’aquesta activitat comercial amb centre a “La Palma”, vora la plaça Vella cap al Castell -  fou traspassat a l’entitat d’estalvis “La Caixa” quan, des del carrer de la Lluna, traslladaren les seves oficines (ara ja tancades)  a  Sa Creu.

* A la part alta de l’edifici de Can Patilla hi hagué, durant quasi 25 anys, la primera fonda del poble on hostatjava la gent forana que visitava el nostre indret, com també primerencs turistes. Es denominava Fonda La Paz, d’Antoni Alzina Marió.

* Un electricista oriünd de Manacor, Damià Truyols, fou qui primer va obrir un negoci d'instal·lacions i articles elèctrics i similars al costat de Can Patilla, als anys del “boom” turístic, 60/70 del passat segle.

__Afegitó corresponent a l’anterior capítol.- Es bo de fer oblidar-se o passar per alt  qualque negoci dels tants que encobeí Capdepera temps enrere. El nostre amic d’infància, en Mateu, que va passar mitja vida per Vila Roja, ens va fer notar que existia Can Manyà (que prové de manyós) al carrer Ciutat, enfront de la casa del secretari de l’Ajuntament, Joan Reynés Gual, i de la  casa de l’amo Antoni dels Molins. A l’Anuari que consultam apareix Ferreria/ Ferrador: Miquel Llaneres, oriünd d’Artà.

Cap a Vilanova, s’ha dit!   Una volta haver acabat les passejades per Vila Roja emprenem, cames ens valguin, direcció cap a Vila Nova, l’altre barri gabellí, emperò tenint en compte que, a Capdepera, existeix un altre sector: una  barriada que no és altra que  la part alta de la Vila, el  casc antic que, com tot gabellí sap, arranca per devers el Sitjar cap a Sa Creueta, Cas Roncero i el Castell , i davalla l’escalonada que ens porta just al començament del carrer de la Mar per a tornar a pujar pels Molins i Sa Roteta fins a topar, de bell nou, amb l’emblema més característic de la història de Capdepera.

Aquest escrivent, abans de partir a fer camí, ha demanat als veterans, que no vells ni ancians (malgrat entre els cinc , tot plegats, arrepleguin mig milenar d’ anys) que ens han vingut  acompanyant en l’ endemesa, i els ha donat a triar  per quina part  volien iniciar el recorregut cap a Vila Nova. Després d’un bon berenar a Can Patilla i un geladet que sap a glòria beneïda, acorden que la més joveneta, na Maria Lladó, decideixi cap on partir, i no sense abans recordar-li que cap al castell és un coster i aquells homenets no estan per verbes; aleshores… I així els deixam, discutint tan delicat tema.

Idò, ja ho veurem!    Fins a un altre dia, amics!