NOCHES DE CALA RATJADA
Noches de Cala Ratjada
con vuestro cielo estival
¡cuando yo lejos me encuentre
os volveré a recordar!
Hoy, bajo las mil estrellas
que alumbran tu dormitar.
Siento que mi alma vuela
al espacio sideral.
Y quisiera, allá en el cielo,
ser una estrellita más
para con mi luz besarte
en tus noches sin igual.
¡Calma que el silencio engarza!
tan solo turba tu paz
el susurro de la brisa
que viene de allende el mar.
Una canción marinera
que no sé de qué hablara
creo escuchar a lo lejos...
¿será sueño o realidad?
¡Silencio lleno de vida!
la Vía Láctea está
como una cinta de plata
cruzando la inmensidad.
Y esa que te quietud que te guarda
y esa calma sin igual
¿cómo fue Cala Ratjada
que las llegaste a encontrar?
Bajo tu noche serena
mi alma inquieta está
dime ¿cuál es el embrujo tuyo
que así me roba mi paz?
¿ No es tu cielo el mismo cielo?
¿No es tu paz la misma paz?
¿ no es tu calma la igual calma
de cualquier otro lugar?
¡Dime! dime en tu inmenso silencio
con el suave titilar
de tu mirada de estrellas.
¡Si es que el Señor vino a hablarme
y no lo supe escuchar!
Guallart
Cala-Ratjada (Mallorca)
Sep. 1953
__________________________________________________
16 Sep. 53
¡Adiós Cala Ratjada!
¿Te volveré a ver?
¡No lo sé!
Quizá mis ojos
sean cual los del ciego
que nunca te ha de ver.
Yo llevaré en mi mente
tu recuerdo
y en mis ojos
tu cielo azul que me alumbró
mientras me hablabas al oído
con el susurro de tu voz.
Recordaré tus noches estrelladas
y tus mañanas pletóricas de sol
tu puesto más quieto
que un remanso
y tu fragancia
que mis sentidos embriago.
Tus montes cubiertos de pinares
la luna que la noche
me alumbró
y el rielar del sol sobre las aguas
de la quieta playa de Son Moll.
Primerament, la nostàlgia vers un lloc ha estat motiu poètic d’ençà de tots els temps, però especialment podem remetre a aquell poema de Carles Aribau, que composà a Madrid, anomenat “Pàtria”, la diada de reis de 1832. Salvant les distàncies, el poema que ocupa aquesta secció, anomenat “Noches de Cala Ratjada”, porta implícit aquest esperit d’enyorança, però sense l'ímpetu i el nivell del poema d’Aribau, ni prou fer-hi, però que confegeix al lloc l’adoració i la nostàlgia que molts de cala-rajaders han sentit per aquest indret.
Seguidament, és difícil saber tan sols per una signatura i una data quelcom més que allò que les paraules porten. El poema va caure a les meves mans gràcies a la recerca de l’àvid gabellí l’amo Antoni Flaquer “Coix”, qui topà amb el poema per internet. A ell li estic agraït, però situar el poema no és fàcil i bé requereix d’una tasca gairebé paleogràfica. La signatura sembla dir Guallart, un llinatge prou freqüent a la regió d’Aragó, però també a altres indrets de la península com puguin ser Madrid, Barcelona, València i Osca, entre d’altres.
D'altra banda crida l’atenció la data d’aquest poema dedicat a Cala Rajada: 10 de Setembre de 1953. Pel to de comiat, l’època i la data del poema es pot pensar que es tractava d’un turista, posem-hi el senyor Guallart, que ja en el moment de la finalització de les seves vacances, coincidint amb el final de l’estiu, emocionat pel que va viure a Cala Rajada, es deixa emportar pel lirisme i escriu dos poemes en castellà dedicats a n’aquest racó de món, sense deixar de dir la meravella que ha estat per a ell poder contemplar la magnificència de l’indret.
Posteriorment, s’ha de fer menció a que tot i ser un poema tòpic, carregat de sentències romàntiques, apropa el lector a una Cala Rajada que sembla ser la interlocutora del poema, farcit de preguntes retòriques i de figures literàries com l’epanadiplosi, l’anàfora o el paral·lelisme (¿No es tu cielo el mismo cielo?/¿No es tu paz la misma paz?). També hi ha exclamacions i paraules de gran bellesa i poesia. Fa referència a la cançó marinera, a la platja de Son Moll, en un moment determinat que és propici perquè l’espiritualitat, la bellesa i si voleu la revelació del lloc es manifesti. Els elements de la nit, com som les estrelles o la Via Làctia serviran com a espais màgics que embruixaran l’estada del poeta. La rima també hi és present, assonant.
També s’ha de dir que la imatge d’una Cala Rajada nocturna és impactant i que intervé el verb de dicció (¡Dime!) per demanar al lloc per una qüestió religiosa: realment és el Senyor qui parla des de Cala Rajada i el poeta no l’ha sabut escoltar. És una cridada religiosa, com bé ho és «La noche oscura del alma» de San Juan de la Cruz. Tota una revelació mística, que aquest nostrat lloc ha pogut donar.
La mirada del poeta, perduda en el cel de Cala Rajada, evoca aquelles nits que tothom estoja en la seva memòria, on l’esguard planava sobre el moll entre les barques de pesca tènuement il·luminades; l’estrella, com element simbòlic i de misteri també hi és present, en un intent de fer més místic el seu discurs, ple de lirisme en la contemplació d’un lloc, que ha captivat la visió del poeta.
Seguidament, el que s’emporta amb la mirada el protagonista ho ha de poder recordar quan ja no hi sigui, a n’aquesta banda de Llevant; no diu exactament on s’ho portarà, però el souvenir que ha escollit és aquest. També comentar que tot i que Cala Rajada sembla ser la destinatària de la lloança, el poeta no rep resposta, perquè sap que no és possible. Ell s’ho demana dirigint-se a Cala Rajada, en una concatenació de preguntes retòriques, que poden plantejar el dubte final de si el vertader interlocutor és ni més ni menys que Déu.
Finalment, en el segon poema, hi ha un comiat (recordam allò d’Adiós con el corazón de les terres asturianes), en un text més breu que el primer, però amb la mateixa intensitat lírica, on les preguntes es repeteixen i és aquí on el record de l’autor recobrarà rellevància. Al final del poema cita un topònim concret, son Moll, que ens pot donar una idea per on va ser l’última passejada de l’autor per terres cala rajaderes. Aquests dos poemes són testimonis del magnetisme que provoca Cala Rajada en el visitant, i que té absort també a qui hi viu. És un clar exemple de la sensació i la poesia que desperta el lloc, que manté el punt culminant de misticisme poètic en la nit. Sabrà el lector valorar encara més el pes de les seves paraules des de la distància, marca inevitable de la nostàlgia que el segueix.
Joan Cabalgante Guasp
