Dos casos reals

Pacient 1:

Miro al meu fill quan s’adorm i penso en el fràgil que és la vida... Que fàcil és perdre-la! Allò em va canviar la meva forma de ser. Ara només veig les coses dolentes que passen al món, la injusta que és la societat i el perillós que tot pot resultar. Sé que físicament sóc aquí i que segueixo formant part d’aquesta vida, però ja no tinc forces per seguir. Tot em pesa massa.

Pacient 2:

Vinent amb tu, me n’he adonat que tots els meus problemes vénen d’allà mateix. Vaig acudir per primera vegada a consulta perquè l’ansietat em jugava males passades i apareixia sense motiu aparent. També et vaig demanar ajuda per la meva relació de parella que estava delicada, i pel meu futur professional ja em sentia perduda. No m’hauria imaginat que tot això partia del mateix punt. Però ara em resulta obvi. Totes aquestes coses varen aparèixer just després d’allò que em va passar. I no és coincidència.

No tinc ganes de jeure amb la meva parella perquè en realitat tinc por que em torni a passar el mateix. Ja no hi ha aquesta connexió entre nosaltres i no és perquè els nostres sentiments s’hagin esvaït, sinó que és perquè no ens hem atrevit mai a parlar del tema ell i jo i afrontar-ho. Pareix que va passar com si no tingués importància. Però ens ha deixat empremta.

No parlar del tema no millora les coses. Intentar superar una situació com aquesta, autoconvencent-me que no passa res ha provocat que el meu cos expressi tot aquest malestar amb episodis ansiosos i la sensació d’estar perduda a la meva pròpia vida.

Aquests són dos casos que em varen arribar a consulta, presentant el mateix causant de malestar. Heu pogut endevinar de què estem parlant?

Sí, la pèrdua gestacional és el dol més silenciós.

Per què ho portem en silenci?

Moltes vegades, una pèrdua gestacional passa desapercebuda, ja que si no es diu, només la persona concernida en té coneixement. No és una cosa que es noti a simple vista. Per això, ho fa més fàcil amagar-ho i convertir-ho en un tema tabú.

És més, tendim a evitar aquells temes que incomoden i moltes persones tenen el pensament val més no contar allò que es pot mantenir en privat.

Però ens hem de demanar: a quin preu? Em val la pena mantenir-ho en silenci? Moltes vegades, un mal a curt termini és un bé a la llarga. I us asseguro que aquest n’és un exemple. No expressaré el dol pel qual estic passant per evitar sentir-me exposada o per no generar incomoditat, però això provoca que no em permeti avançar.

Què fer si m’ha passat?

Primer de tot, fes una anàlisis de com t’ha afectat això. Sense autoenganys, sent honesta amb tu mateixa, avalua quines coses han canviat des de llavors, observant cada àmbit de la teva vida.

Si denotes que la forma en què t’ha afectat ha provocat un malestar significatiu en la teva vida, o bé no et veus capaç de parlar-ne o d’afrontar-ho, et recomano que acudeixis a un professional de la psicologia.

En tot cas, et deixo aquí unes recomanacions imprescindibles:

• No t’amaguis, explica-ho a la gent del teu voltant. Encara que faci mal, això t’ajudarà a acceptar la realitat de la pèrdua, cosa que et permetrà avançar.
• Fes saber als altres què necessites d’ells. Moltes persones no saben com actuar davant d’una situació així i ningú neix ensenyat. Expressa allò que esperes d’ells per donar-lps l’oportunitat d’aportar-t’ho.
• Plora quan tinguis ganes de plorar, normalitzant aquesta conducta, en realitat tan reparadora.
• Posa nom als pensaments que tens i als sentiments que notes. Identificar el que et genera aquest dol t’ajudarà a conèixer-te millor i pal·liar aquesta intensitat emocional.

Nota: Els casos transcrits als meus articles són situacions reals viscudes a consulta, però s’abstenen de dades identificatives (fins i tot l’inicial és fictícia) i es publiquen sempre amb el consentiment previ del pacient.

Mélanie Perpiñá del Campo