Guillem Morro per a la Xarxa territorial de l'Obra Cultural Balear
Adhesió de la Part forana al moviment agermanat
La Germania fou un moviment social que, per l’impacte que va produir en la societat mallorquina, es pot considerar una vertadera revolució, una fita en la història baix-medieval de Mallorca que marca un abans i un després. Tot i que en una primera fase es manifestàs com una revolta, efecte d’un malcontentament secular de profundes arrels econòmiques i fiscals, al llarg del procés va derivar en revolució.
En esclatar la Germania (1521) feia més de 130 anys que els efectes traumàtics del deute públic pesaven com una llosa sobre l’estament popular sense que cap de les resolucions reials (estatuts, pragmàtiques, regiments...) hagués aconseguit alleugerir-ne, significativament, el seu volum. L’any 1390 el deute s’apropava a les 300.000 lliures, en esclatar la Germania superava les 400.000. Ni els forans ni els menestrals podien explicar-se com era possible tal paradoxa. Les classes populars pagaven les imposicions i contribucions municipals, i no obstant, el nivell del deute lluny de rebaixar-se, creixia. Evidentment, no tots els estrats socials tenien els mateixos interessos pel que fa al deute: per a uns —els creditors censalistes— era una font segura de beneficis, ja que el cobrament de llurs pensions estava emparat per la llei i, per tant, la redempció del deute suposaria la desaparició d’una font còmoda d’ingressos. Per a altres, no era explicable que amb el cúmul d’impostos, gabelles i talles que havien se sufragar, el deute, malgrat el pas del temps, no hagués disminuït i l’anhelat alliberament fiscal no s’aconseguís.
La idea que l’arrel del mal radicava en una corrupta administració ja es remuntava a les vespres de la revolta de 1391. Amb el transcurs del temps, va anar penetrant en el pensament de l’estament popular, la convicció que l’administració s’havia convertit en un sistema dominat pels alts estaments, per les oligarquies arrecerades a l’entorn del poder, corruptes i malversadores. Durant i després de l’Alçament Forà de 1450-1453, foren reiterades, per part dels ambaixadors forans al rei, la revisió dels comptes universals del Regne, des la signatura del Contracte Sant de 1405, convençuts que durant aquests anys s’havien comès grans peculats per part dels administradors públics, alhora que exigien la devolució a la Universitat dels cabals públics malversats. Però per una raó o altra «ab colorades maneres» (com solien dir els forans) els més directament implicats en la defraudació dels cabals públics aconseguien que aquesta revisió no es dugués a terme.
Cal que ens referim al “perdó reial”. A les tres commocions populars que més impacte varen produir en el si de la societat mallorquina baix-medieval (1391,1450 i 1521) i, concretament a les causes que les varen generar, la reialesa mai no va aplicar justícia ja que això suposaria subvertir l’ordre social i econòmic estatuït.
Per tant, no té sentit aplicar el mot “justícia” a l’arbitratge o a les decisions de la Corona en els conflictes socials de la Mallorca de la baixa edat mitjana, el correcte és referir-nos al perdó reial. El perdó reial implicava, com es dedueix, la culpabilitat dels fets a la part que havia de ser perdonada, en aquest cas, als que havien gosat atacar el sistema vigent per tal d’aplicar la justícia que no els era donada. Així, doncs, el perdó reial tenia dues importants conseqüències: inculpar els sectors socials que més patien les càrregues d’un sistema econòmic i fiscal injust i inequitatiu per haver gosat desafiar l’ordre polític i econòmic existent. D’aquesta manera, es subvertia la realitat de les causes i responsabilitats. Allò que era imputable: la manca d’aplicació de justícia es convertia en culpabilitat per als revoltats per haver tractat d’aconseguir-la per la força de les armes.
Una segona conseqüència, era que el rei aconseguia importants sumes que nodrien la seva tresoreria. El resultat del perdó reial era que la situació que havia provocat la insurrecció, romania igual, és a dir, el perdó reial no oferia cap perspectiva de futur que presagiés un avenir amb unes condicions de vida menys dures per als seus vassalls.
La sanció de 120.000 florins imposada per Joan I el 1395 pels fets de 1391-92, tingué un doble caràcter negatiu: la creació de nous impostos per poder fer front al pagament de dita multa -vectigal del vi i de l’oli- i l’autorització als jurats de la Ciutat i Regne, per crear noves imposicions o incrementar les ja existents -sense tenir que demanar autorització del monarca- per poder pagar els censos i violaris que haurien d’esser emesos per abonar els 120.000 florins a la Corona.
La brutal multa imposada per Alfons el Magnànim de 150.000 lliures a la Part Forana el 1454 pels fets de l’Alçament de 1450, causà una tal depauperació en la pagesia mallorquina que arribà el punt que molts de forans emigraven de l’illa i cercaven refer llurs vides a Sardenya o altres indrets. La transmissió de la propietat de mans camperoles a ciutadanes en no poder pagar els primers les càrregues censals que gravaven la terra que conraven, resta ben palesa en els processos de 1464 , 1477 i 1511, instruïts a l’efecte de demostrar la disminució efectiva de la riquesa conjunta de la Par Forana.
Una vegada derrotada la Germania per la força de les armes imperials, la Ciutat pagà un total de 25.266 lliures i 16 sous, import corresponent a 841 caps de família. A la Part Forana, 3.652 caps de família pagaren un total de 113.228 lliures. En suma, l’illa pagà 138.454 lliures i 16 sous. Les repercussions demogràfiques que seguiren la derrota de la Germania foren catastròfiques. En base a l’impost septennal del morabatí hom a calculat que, en relació a l’any 1517, el 1531 s’havia produït una recessió demogràfica de l’ordre del 41%.
La conclusió era obvia, la Corona es valia de dos mecanismes per restituir l’ordre anterior a la insurrecció, per injust que fos dit ordre -no per aplicar justícia-: la repressió que incloïa penes capitals, mutilació de membres, enderrocament de llars..., i les sancions econòmiques que, en el cas de la revolta de 1391 i l’Alçament de 1450 anaren, íntegrament, a les arques reials.
Arenga de Joanot Colom
El 1521, els menestrals de Ciutat, convençuts de que si no eren ells els que tractassin de capgirar la situació d’opressió econòmica, res no canviaria, decidiren alçar-se i tirar endavant el que ells deien “la santa Quitació” o redempció del deute. Atès que les pensions censals que, cada any, la Universitat mallorquina havia de pagar estaven consignades als impostos que garantien el cobrament de dites pensions, en la mesura que es retornava el capital prestat als creditors censalistes, es rebaixava o s’eliminava l’impost que garantia dit cobrament.
L’emperador Carles I, des d’un primer moment es va mostrar contrari a la política dels agermanats, malgrat que un regne sanejat financerament tal com pretenien els agermanats, convenia més a la Corona que un regne en bancarrota a causa de l’elevat volum del deute. L’emperador, des d’un primer moment, es va mostrar inflexible i favorable als interessos dels creditors censalistes, per tant, Carles I, fou un monarca nefast per als mallorquins, que, a més, no respectà les sentències del seu predecessor, Ferran el Catòlic, l’únic monarca que va mostrar certa sensibilitat envers les causes profundes del malcontentament popular. L’any 1499 havia dictat la Pragmàtica de Granada que obligava a una amortització anual de 8.000 lliures per tal de descarregar el Regne de l’enorme deute acumulat i el 1512 una sentència que determinava l’elaboració d’un cadastre a tota l’illa per tal que tot hom pagàs d’acord amb la vàlua dels béns posseïts onsevulla els tingués. Aquestes pragmàtiques i sentències no havien estat derogades, per tant la legalitat en matèria fiscal era la decretada per Ferran el Catòlic, una legalitat que no s’havia complert i que l’emperador no va respectar, ans al contrari, va condemnar aquells -els agermanats- que intentaren, davant la inoperància -interessada- de l’administració, dur-la a terme.
La seqüència dels fets de la Germania no és l’objecte d’aquest article, simplement remarcar que en parlar de violències cal tenir en compte les causes que les propicien i pel que fa a les classes dominants i censalistes, als senyors, cavallers, homes d’honor, homes de béns, gentilhomes... etc., aquest no cediren ni un mil·límetre en la negociació. Si s’haguessin acomplert les disposicions legals en matèria contributiva i fiscal, s’hagués evitat la Germania i, consegüentment,un bany de sang de més de dos mil homes. La Germania lluità contra la divisió classista i en aquest sentit es convertí en una autèntica lluita de classes i amb el primer moviment, de la baixa edat mitjana mallorquina, que aportà una idea democràtica de com havia de regir-se la societat.
Guillem Morro Veny,
historiador.
