A l'inici del segle XVI els gabellins seguien immersos en una gran crisi: una vida carregada de penúries i colpejada per contínues onades epidèmiques que delmaven la població.
El poble s'havia format durant el segon i tercer decenni del segle XIV i des de llavors havia anat perdent població. Una mortífera pesta negra assotava tot Europa, incloses les illes; a més, patien els perills que venien per la mar, unes naus de les quals desembarcava una embrutida tripulació turca.
En el segle XVI la població illenca fou especialment i durament castigada pels otomans. El raval del Castell va ser assaltat i abandonat en diverses ocasions. El cop més dur el va rebre Ciutadella, quan el juliol de 1558 fou assaltada, saquejada, enrunada i s'emportaren com a botí de guerra els habitants que sobrevisqueren. A la batalla naval del golf de Lepant, l'any 1571, els otomans perderen la seva flota, cosa que alleugerí les condicions de vida de les poblacions costaneres.
Joanot Colom, líder agermanat
La vida d'aquells avantpassats no podia ser més precària i temerària. El recinte fortificat del Castell els protegia, però alhora els fermava a unes obligacions que prioritzaven la seguretat per damunt els treballs agrícoles que permetien la seva subsistència. Els gabellins no podien desatendre la vigilància de la costa, ni descuidar el manteniment de les infraestructures defensives ni abandonar les guàrdies que es feien de dia i de nit.
Aleshores les Balears pertanyien a la Corona d'Aragó i el Castell era una propietat reial, per la qual cosa era el propi rei qui tenia el privilegi de nomenar el castellà. Llavors ocupava dit càrrec Miquel Soler per desig del rei Ferran. Aquell compromís de servir el rei era compensat amb alguns privilegis i provisions que permetien una administració pròpia. L'any 1562, 56 habitadors del Castell s'adreçaven al rei per fer-li saber que no podien cultivar les seves terres i estaven a prop de la pobresa i la mendicitat.
Dotze anys més tard tornaven a queixar-se de la seva dissort; manifestaven que no pocs habitadors eren captivats amb gran perill per a la seva vida; per això molts deixaven el domicili del Castell en gran detriment dels qui hi quedaven. Reclamaven a les autoritats del Regne que els alliberessin del tribut de la molitja, del quint del vi, de la imposició de les coses que es venen i es compren i dels panyos del segell.
Quan l'any 1300 el rei Jaume II manà la construcció del poble a un lloc elevat ja va preveure que els seus pobladors disposassin d'uns terrenys comuns i unes sorts de terra conreable. L'espai comú envoltava la fortificació; comprenia les dues vessants de la muntanya fins a n'Aguiló i l'actual carrer de la Mar; a continuació, i en direcció a l'oest, hi havia la terra conreable.
Per a poder cuidar de la seva seguretat, el conreu de la terra i la custòdia de la fortificació, on tenien la seva llar, no podien allunyar-se gaire. A més, per a poder fer compatibles totes aquestes tasques havien de disposar i atendre uns serveis comunitaris; per exemple un corral on a les nits tancarien el poc ramat del qual disposaven o una plaça comuna amb les sitges per fer el carbó necessari per a cuinar, encalentir la llar o el lloc de guàrdia a les fredes nits d'hivern. El subministrament d'aigua era un altre problema, ja que no disposaven de fonts properes; la documentació parla de l'existència d'un pou comú que a finals de segle fou reconstruït perquè s'havia esbaldregat.
En el terreny conreable hi havia plantada bastanta vinya; en canvi la collita de cereals seria molt pobra. La mòlta del gra es faria mitjançant molins de mà, és a dir, fregant dues pedres amb una cara plana; el molinar del Castell no es bastirà fins a finals del segle següent.
Aleshores Capdepera tendria uns dos-cents habitants. L'any 1585 el virrei Lluís Vich visità el Castell i el considerà molt adient per instal·lar-hi una bateria de mà i prengué mostra de la poca gent que hi havia; consta que hi trobà 87 armes disponibles: 46 arcabussos, 20 ballestes i 21 llances; aleshores les armes de foc substituïen a les que eren pròpies de l'edat mitjana. Dit any la població del Castell ja estava en procés de recuperació. Prova d'això és que l'església ja havia estat ampliada. En temps de la Germania hi havia la mateixa capella que s'havia bastit en els anys de la fundació del poble.
La Germania fou el resultat d'una gran crisi econòmica, política i social que no pogué ser canalitzada mitjançant mesures polítiques; la revolta acabà en una guerra civil i una repressió molt cruel i despietada, era la forma que tenia el poder de manifestar la seva força: l'exhibició pública d'una extremada crueltat.
Castell de Bellver, refugi dels senyors de Ciutat
Encara que els gabellins patissin la mateixa crisi que la resta d'illencs no participarien de la revolta de la Germania, almenys no hi ha constància de represaliats. A Artà, en canvi, hi hagué tres execucions i els seus béns, confiscats i incorporats al reial patrimoni.
Josep Terrassa Flaquer/ Cap Vermell
