La incredulitat.
per Miquel Estelrich
Escriuré una sèrie de consideracions que, a parer meu, componen tot un enfilall de fets de tot el que ha passat arreu del món i, per descomptat, també a nivell local, de la pandèmia. I sortiran, també, tot caire d'opinions i declaracions fetes pels polítics i no polítics, per científics i no científics, per empresaris locals, grups de negacionistes i no negacionistes, el paper mediàtic...
La primera part consistirà a explicar un poc la incredulitat de les societats modernes davant tot això...
I és que de què serveix tenir tanta d'informació d'una pandèmia, amb tot detall, i no saber què suposa o què és una pandèmia? Aquesta és la gran pregunta que s'hauria de fer la gent.
I no em refereixo a cap coneixement científic del malanat microbi ni res d'això; que en sabem moltes de coses, la darrera, segons l'OMS, és que s'ha confirmat que és d'origen animal. El que vull dir és l'explicació correcta de la paraula pandèmia. Faré una definició simple, a títol personal: malaltia que s'aspergeix on hi ha portadors potencials. I que jo sàpiga els portadors potencials som el planeta sencer, llevat de davall l'aigua.
Sí, tot just fa un any, malgrat tota la informació de què disposàvem (això no vendrà mai per aquí, és com un constipat...) podria dir-se que estàvem davant un gran exemple de deficiència de cultura general, només a l'abast dels llibres d'en Boccaccio o Albert Camus... Així com sona.
O més ben dit: en realitat sabem moltes coses, emperò no precisament correctes. En veritat sabem massa, ens bombardegen amb informació fins al límit del que és suportable, i aquesta circumstància es torna després d'una manera lletja: quan més en sabem, menys entenem. Aquest servei de fragments mediàtics, anomenat "notícies", no ens és de gran ajuda. Consumim com a anestesiats aquest espectacle d'imatges encadenades anomenat "telediari"; cada finestreta s'obri i es tanca abans de comprendre el que hem vist. Què passa amb els terratrèmols de Granada, les illes de plàstics a la mar, la borrasca Filomena, el món dels xinesos, senegalesos, francesos, alemanys...? Podem intercanviar notícies a la velocitat de la llum, emperò, podem de debò encaixar aquestes notícies en el nostre pensament a la mateixa velocitat? No. I cada vegada les notícies són més i més; ens retomba el cap de tantes que són, i seguim sense saber què és una pandèmia. 
Vegem. No sóc jo qui afirma això, és que cada dia que passa es pot dir més fort, però no més clar, que la societat no és conscient de què és una pandèmia. Així de trist.
Això demostra que, fins i tot, inclús en les anomenades societats del saber, el coneixement bàsic del món està en vies de desaparèixer. És cert que la major part de la població mai no havia tingut aquest coneixement. Durant quasi tota la història de la Humanitat, aquesta gairebé disposava d'avinenteses per a obtenir un coneixement superior. Emperò amb el millor sistema educatiu que mai hagi existit, amb més de cent canals de televisió, biblioteques públiques, estudis universitaris nocturns i la xarxa de xarxes, el desconcert general, a la vista d'un planeta que fa badalls de cansat, és senzillament groller, molt groller. Que s'entengui que no estic xerrant del grau de commoció. Xerro dels deures que no hem fet. Pareix com si cada dia eixamplàssim més la nostra pardaleria. Consumim tantes notícies, publicitat, pel·lícules de ficció, articles de diari i documentals que ens retomba el cap, emperò la visiò de conjunt es perd, paradoxalment, quan més aprenem sobre tot.
Per altra banda, mentre els nostres cervells segueixin essent discos durs amb una limitada capacitat d'emmagatzemament, estam obligats a establir prioritats. Què és allò de debò el que la gent vol i hauria d'estar assabentada? Una cosa és segura: ningú no podrà ésser mai especialista en tots els camps. Ni Aristòtil, ni Copèrnic, ni Galileu, ni cap dels savis universals del passat ho foren. Emperò crearen impressionants visions panoràmiques. El sistema educatiu, així com és avui, va sortir quan els suposats savis, dins les seves torres de marfil, començaren a defensar el territori de cada una de les seves especialitats.
Si un terratrèmol, un volcà, un fenomen meteorològic..., ens agafa desprevenguts, per què una pandèmia hauria d'ésser diferent? No és que fos diferent, és que ja teníem la informació de tot el que passava.... És com si ja sapiguéssim que un terratrèmol tengués lloc a una ciutat i encara anàssim a aquesta ciutat a veure com ens cauen les cases damunt, i fins que el confinament no fou imposat no va ser quan començàrem a agabellar productes de primera necessitat. Després, incrèduls encara, començàrem a omplir terrasses, bars, hotels i platges... Com si no hagués passat res!!
Miquel Estelrich Bestard
