Fer dos mots de l’obra d’un amic sempre és complicat, si vols atansar-te a una objectivitat que les relacions personals poden distorsionar. D’altra banda, la pruïja per distanciar-te d’aquesta relació i capbussar-te exclusivament en el text em semblaria igualment injust, perquè en aquest cas concret sé com l’autor, en Gabriel Mir, hi ha vessat una part d’ell mateix, un bon gavadal de sentiments i vivències que ultrapassen l’àmbit de la simple narració. Si a tot això hi afegim que he conegut aquest text gairebé des de la seva gestació, molt abans de la seva publicació, el resultat de les meves disquisicions segurament s’allunyarà molt del que es pot entendre com a crítica literària. Però, tant se val, perquè al capdavall tampoc és la pretensió d’aquesta secció, entre d’altres raons per la manca de recursos de qui això escriu. Llegir, entre la necessitat i el plaer, no vol ser altra cosa més que un esplai de quan em deix arrossegar per la lectura, quan aquesta comporta una atracció irrenunciable.

He de dir, per a  aquells de vosaltres que no conegueu l’autor, que en Biel Mir no és un neòfit a la confraria dels escriptors d’adscripció gabellina; segurament, molts heu pogut tastar i assaborir dues aportacions anteriors aparegudes dins la col·lecció “Cap Vermell”: Black Llata Blues i Absurd profund, dos relats en què aquest escriptor ja va fer paleses les seves qualitats de bon narrador. Ara, amb aquest Caçadors de silencis -un títol d’aquells que conviden a la lectura-, torna a regalar-nos un text en què, a més de refermar les molt favorables impressions vessades en aquells dos primers títols, posa en evidència la seva capacitat per a abordar distints gèneres literaris o, fins i tot, per a practicar un cert eclecticisme, en el seu cas molt saludable.

Per això que acab de dir, se’m fa difícil encasellar aquest llibre en un gènere determinat. En primer lloc, i com he insinuat més amunt, el mateix autor confessa que endegà el projecte des del pòsit d’algunes vivències personals que, en l’edat jove, s’assolen en el fons del cor i que sempre emergeixen a la superfície del present per poc que remoguem les aigües del record. Però, vius, no és un llibre de memòries. En segon lloc, Caçadors de silencis descabdella una història, un relat escrit en primera persona, que trava els capítols i mena cap a un final, preciós, tot sigui dit, d’aquells que et deixen millor del que estaves. Però vius, tampoc és una novel·la en sentit estricte, amb un plantejament, un nus i un desenllaç. Finalment, el relat té molt de divulgatiu, on el bon professional de la navegació a vela que és l’autor ens engresca sobre aquesta activitat que molts, tot i ser gent de mar, desconeixem gairebé per complet.

Els protagonistes principals de Caçadors de silencis són gent jove, una colla d’al·lots que, tampoc ells, al principi, tenen gaire per mà allò que és la drissa, l’escota, la botavara, l’orsa, o ni tan sols babord i estribord. Per això en Gabriel Mir se’n cuida – més ben dit, el Josep, a bord del “Rose Mary”, o l’Alan, a bord del “Dragonfly” –, de donar-ne una bona lliçó, sense que ho sembli. Solcam les pàgines del llibre, ara empesos per un oratjol plaent, suara sacsats per un estropeig preocupant, mentre ens anam familiaritzant amb un món, el de la vela, que a més d’una forma de navegació gairebé sembla una forma de vida. I ens quedam amb la sensació que no havent-la practicat quan era hora ens perdérem quelcom apassionant.

Aquesta darrera obra per ara de Gabriel Mir va néixer, com ja he dit, empesa per vivències personals i amb uns personatges que segurament existiren. Si més no, alguns d’ells. Gent jove. I a gent jove s’adreça, bàsicament. Però ja vos puc assegurar que els adults que en comenceu la lectura en fruireu igualment, és més, estic segur que aquest llibre vos prendrà entre les seves pàgines i que no podreu deixar-ne la navegació fins al final de la singladura. Una travessia en què anireu descobrint, o intuint, què ens diuen els silencis de la mar, sovint més eloqüents que els seus sons més expressius.

I com ens ho hem de fer, per caçar els silencis de la mar?. Ah!, llegiu el llibre i potser en traureu clarícia. Segur que, si ho feis, m’agraireu el consell.