La pandèmia de COVID19 està fent evidents les esquerdes de la nostra societat, perquè no som capaços d’afrontar de manera unànime ni una situació d’extrema perillositat com la que vivim. Per començar, uns posaran en dubte que sigui de perillositat, i d’altres que sigui extrema.

Per posar un exemple, la seguretat navegant és un aspecte imprescindible, fins i tot fent regates quan s’ha d’anar al límit, per guanyar. Ara que s’està fent la volta al món en solitari, hem pogut veure fa unes setmanes com traspassar els límits pot significar greus problemes: a un tripulant se li va partir el vaixell en dos! i altres van haver de refugiar-se a port per defectes diversos a les embarcacions, abandonant la regata per a la qual s’havien preparat durant quatre o més anys. En termes de navegació general, els tripulants, abans de sortir a una guàrdia, haurien de complir sempre tres condicions: haver descansat, estar ben alimentats i hidratats, i anar convenientment protegits (fred, calor, arnès, etc.) És a dir, trobar-se en bones condicions per a la feina que hauran de fer. Un tripulant que falla implica esforç extra per a la resta. Podem fer un paral·lelisme amb l’interès per aconseguir l’equilibri en qualsevol grup social.

Traslladat el concepte nàutic al comportament de la gent envers les súpliques del personal sanitari, podem veure que hi ha gent que surt sense arnès, altres que mengen a mitges i d’altres que fan la guàrdia quan volen i no quan se’ls hi demana.

Hi ha molta gent que considerem assenyada, fins i tot amb estudis, i fins i tot amb estudis relacionats amb la sanitat, que no entenen o no volen escoltar les demandes del personal sanitari. Podem entendre (però no acceptar-ho) que hi hagi persones sense gaire llums que organitzin festes, perquè és el seu modus vivendi. Es pot comprendre (però no ho hem de compartir) que algunes persones no portin mascareta, tot i no tenir mancances respiratòries o d’altres malalties. Sembla que costa d’entendre el funcionament dels grups bombolla. Hem arribat a sentir que “contacto amb diversos grups bombolla controlats”; evidentment, cada membre d’aquests grups bombolla deu pensar el mateix. 

Lògicament, cal fer èmfasi en la possibilitat que, amb normes higièniques correctes, aquells grups bombolla estiguin aïllats del virus, però tot i així, veiem persones que acaben infectades. Estar en contacte amb quatre o cinc grups bombolla augmenta exponencialment la possibilitat de contagi i, per tant, l’ocupació dels hospitals i altres centres. D’altra banda, les activitats amb (ni que siguin) mínims riscos de fractures o d’altres incidents lleus, incrementa l’estrès que ja porta l’entorn de la sanitat. El que ens demanen els metges i d’altres persones involucrades al 200% en salvar vides i guarir malalties és que reduïm els contactes per tal de reduir la possibilitat de contagi. 

S’està subministrant el vaccí amb contagotes. De tot el grup social, és evident que uns no fan cas de cap petició de prevenció. D’altres consideren que tenen controlat el virus (quan ni els metges ni els científics el tenen sota control), per tal de satisfer particulars dosi d’egoisme suposadament justificat. En menor quantitat hi ha la gent que decideix limitar els contactes, fins i tot amb risc de ser titllats d’extremistes, per intentar equilibrar el pes que cau damunt del col·lapse sanitari.

¿Cal recordar que el COVID19 no ha ocupat l’espai d’altres malalties, sinó que s’hi ha afegit agreujant les que, publicitàriament, no han estat tan mediàtiques al llarg de 2020? ¿Quina mena de societat som: egoista per satisfer les particularitats de cada un de nosaltres i que els altres es fotin, o bé d’un egoisme aparentment més intel·ligent, perquè a tots ens agrada estar el millor possible i, per a aconseguir-ho, tots hem d’estar mínimament bé? 

Que tinguem un Bon Any 2021!