El govern de la nació té enllestit un avantprojecte de llei de Memòria Democràtica; cal esperar que representi una passa endavant en la recuperació de la Memòria sobre la Guerra Civil i les seves repercussions polítiques i socials. El tema encara no està resolt; per tant, cal parlar-ne per avançar cap a una solució satisfactòria per a tothom i definitiva.

Memòria i Democràcia s'han de complementar perquè si no és així la Memòria pateix. El discurs franquista que justificava la Guerra Civil i la repressió era volgudament i profundament antidemocràtic; l'objectiu dels revoltats a l'any 1936 no era altre que destruir la democràcia republicana. Per això, una vegada recuperada la democràcia, calia revisar i recuperar la Memòria dels vençuts. Una Democràcia de qualitat no es pot bastir sense atendre tot allò que colpeja i provoca dolor a una part de la població.

Un capvespre d'agost de l'any 1980 estava a Sa Pedruscada en companyia d'Antoni Flaquer Reynés Solleric. Des de feia uns quants estius n'Antoni i na Maria, la dona, baixaven els diumenges a passar el dia amb la filla i els néts, que tenien llogat un dels escars. N'Antoni era una font inesgotable de coneixement. Aquell capvespre la conversa va venir bé perquè li demanàs sobre la Guerra Civil; sabia que havia estat detingut el diumenge 26 de juliol de 1936 i empresonat a Manacor on, durant mesos, va patir per la seva vida. La resposta va ser instantània: la veu se li va trencar, el cos es removia dins el balancí i li caigueren unes llàgrimes. La ferida encara estava oberta, provocant un  dolor que ofegava la veu i sacsejava el cos.

 Antoni Flaquer Reynés Solleric. 

El dolor provocat per una guerra és mal d'administrar. La I Guerra Mundial va trasbalsar Europa; amb unes conseqüències tant devastadores que, en gran part, la II Guerra Mundial fou el resultat d'haver clos malament aquell terrible conflicte. A partir de 1945 les nacions vencedores es preocuparen de mitigar el dolor i la desesperació de la ciutadania; calia tenir cura de les sagnants ferides. Començaren per facilitar que cada país pogués acollir aquella gent que deambulava sense rumb ni llar ni feina ni mitjans; es calculava que hi havia uns cinquanta milions de persones desplaçades per la guerra; altres acabaven de sortir de camps de concentració; la desmobilització de l'exèrcit francès, per exemple, va deixar molts republicans exiliats que en formaven part completament desemparats. Espanya va quedar aïllada i no volgué acollir els exiliats republicans.

Una vegada més Europa s'acabava als Pirineus. Mentre que aquí seguien perseguint els vençuts com si el conflicte no hagués acabat. De fet, l'estat de guerra va estar vigent fins l'any 1948. A Europa  treballaven per recuperar la confiança de la ciutadania en les institucions, aprovant una legislació  que els assegurava que mai més serien perseguits per qüestions ideològiques, creences religioses, raça o qualsevol altra discriminació. Aquell any de 1948 les Nacions Unides aprovaven la Declaració Universal dels Drets Humans; dos anys més tard era el Consell d'Europa qui es comprometia a complir el Conveni Europeu dels Drets Humans.

 Manuel Azaña.

L'octubre de 1936 Carme Ballester va contreure matrimoni amb Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya. El gener de 1939 marxaven a l'exili i anaren a parar a un poblet de la Bretanya francesa. En el mes d'agost de l'any següent el President fou detingut per la policia nazi, poc després que l'exèrcit alemany hagués ocupat París. La policia espanyola dedicada a fer un seguiment dels principals polítics republicans exiliats, com Manuel Azaña o el mateix  Companys, instigà la seva detenció i li va faltar temps per reclamar la deportació; traslladat a Espanya fou jutjat en un consell de guerra sumaríssim i executat a Montjuïc el 15 d'octubre de 1940. Carme començà a col·laborar amb la resistència francesa fins al punt que, una vegada acabada la guerra, fou condecorada pel general De Gaulle. L'any 1970 el Govern alemany li va concedir una indemnització en reconeixement del  mal causat  pel nazisme.

Lluís Companys

A hores d'ara és coneguda la crueltat del règim nazi i no tant la del franquisme; cal tenir present  que ambdós règims col·laboraren militarment tant en la Guerra Civil espanyola com en la II Guerra Mundial. El “nostre” Heinz Kraschutzki fou detingut a principi d'agost de 1936 i empresonat a Palma. Més tard seria traslladat a una presó de Burgos, on hi havia l'Estat Major de Franco, i no fou alliberat fins el 4 d'octubre de 1945, és a dir, mig any després d'haver acabat la guerra amb la derrota del nazisme. La peripècia viscuda per Kraschutzki per les presons franquistes em fa pensar que era un pres destinat a ser intercanviat per alguns dels polítics republicans espanyols detinguts pels nazis; per això les autoritats militars el volgueren tenir a prop i no l'alliberaren fins que l'empresonament havia deixat de tenir sentit. Ambdós règims eren profundament venjatius i els presos simple mercaderia.

La Llei d'Amnistia de 1977 fou la gran coartada per seguir cobrint d'oblit la Memòria dels vençuts.  La democràcia presidida per Felipe Gonzalez i José María Aznar estava tan despullada de valors democràtics que permeteren que se seguís maltractant la Memòria. El meu tio Joan Huertas Ladaria fou detingut amb desset anys l'u de setembre de 1936; passà més de sis anys tancat per presons i camps de concentració i mai se li va obrir cap expedient, no existeix documentalment entre els represaliats, mai va saber per què estava detingut: una arbitrarietat profundament dolorosa que marca de per vida. Finà el gener del 2011 sense que se li reconegués el mal patit.

L'any 2007 el govern socialista presidit per José Luís Rodríguez Zapatero aprovava la Llei de la memòria històrica, així, amb lletra petita; era un primer intent de complir amb una responsabilitat pròpia d'un Estat Democràtic. La llei naixia sense pressupost, cosa que qüestionava el seu desenvolupament; tampoc preveia la creació d'una fiscalia que restituís l'honorabilitat dels vençuts. El president Mariano Rajoy es vantava de no haver destinat ni un euro al compliment de la llei.

Malgrat tants entrebancs s'ha avançat gràcies als treballs i a l'empenta de les Associacions per a la Recuperació de la Memòria, que han pogut comptar amb la col·laboració de governs autonòmics i locals. L'any 2016 el Parlament Balear aprovà la Llei de fosses i des de llavors s'han recuperat les restes òssies de 89 represaliats, 14 dels quals s'han identificat, un d'ells el del nostre Baltasar Moyà Bauçà Fareta. Aquella brutalitat sempre negada pel franquisme va sortint a la llum.

El que passà llavors és gairebé impensable que es repetesqui a l'Europa democràtica; en canvi en aquells llocs del món on la ciutadania és feble i la democràcia no acaba d'arrelar segueixen perpetrant-se els anomenats Crims contra la Humanitat. Resoldre els conflictes polítics de manera pacífica i democràtica és un repte i un aprenentatge que hem d'assumir si volem garantir un futur millor; ha de ser un compromís ciutadà i d'Estat en el qual no s'hi val el joc partidista. Actualment els problemes polítics no es poden reduir a una simple qüestió de legalitat i ordre públic, com s'ha fet en el passat i recentment amb Catalunya, el nostre futur polític requereix intel·ligència i compromís amb la Democràcia.