Finalitzada la I Guerra Mundial, any 1918, s'inicia una època de grans canvis culturals. La cultura tradicional fou sacsejada per la irrupció de nous mitjans tècnics; la ràdio, el cinema, la fotografia i el gramòfon, entre d'altres, ampliaren els horitzons culturals de la ciutadania europea.
A Alemanya, una nació derrotada i de difícil governança, aparegué una petita burgesia d'ideologia liberal que s'implicà en aquella accelerada renovació cultural; foren anys viscuts amb unes enormes ganes de renovar-se i d'assaborir la vida, de rompre amb un passat neguitós. Aparegueren artistes que revolucionaren el camp del grafisme, la publicitat, la moda i el disseny. La dona liberal i preparada intel·lectualment inicià el camí de l'emancipació, canvià la manera de vestir utilitzant roba esportiva i lleugera, participava de la vida nocturna i, a les grans ciutats, assistia als cabarets, on ballava jazz i tangos.
La premsa es renovà per arribar a nous lectors; es féu més sensacionalista i obrí noves seccions; en el camp de l'esport creà herois nacionals, especialment en el futbol, ciclisme i boxa; els artistes del món del cinema es feren familiars i admirats; es dedicaren pàgines als successos, on els grans criminals de l'època foren descrits amb tot tipus de detalls.1
A Capdepera ens arribà una part d'aquella sacsejada cultural que fou seguida pel jovent. Als anys vint, per exemple, es desfermà una gran passió pel futbol i el ciclisme. El corresponsal del setmanari Llevant explicava que els joves del poble preparaven, el novembre de 1925, un nou camp de futbol al Camp Roig; anteriorment jugaven en un camp situat dins Son Jaumell, a tocar de les cases. La iniciativa era del mateix jovent, que s'organitzà per despedregar el camp, marcar-lo i posar les porteries.
Per aquelles dates, i el mateix setmanari, informava que en el teatre de Can Bibí s'havia estrenat un nou cinema que el primer dia espenyà el projector i l'hagueren de canviar. Els dies festius s'organitzà un passeig que anava de l'església a la plaça de l'Orient, centre neuràlgic d'aquella renovació cultural. Els vestits es modernitzaren gràcies a les primeres modistes, com na Maria Vaquer Raia, que renovaren els patrons tradicionals i s'adaptaren al gust de l'època.
Tot i això, Espanya era una nació endarrerida, amb un baix nivell de vida que contrastava, per la tranquil·litat i assossec de la vida ciutadana, amb la convulsa Europa. Les illes Balears afegien un punt d'exotisme per la seva condició insular, aïllament i pervivència de vells costums. Aleshores arribaren estrangers benestants a la recerca d'un món desconegut; el viatge ja no es feia amb la finalitat de recórrer l'illa, sinó de gaudir-la fixant un indret on passar-hi setmanes o, fins i tot, mesos.
La primera referència d'un estranger que residia a la nostra vorera de mar és de principis dels anys vint. Més enllà del torrent de Son Moll hi havia poquetes cases, una d'elles era Ca S'holandesa, que vivia amb un gallec; era un matrimoni enigmàtic.2
Els turistes estrangers dels anys 20 eren, majoritàriament, jubilats, rendistes i intel·lectuals que llogaven cases de particulars. Alguns edificaren la seva pròpia residència; una de les més garrides era Marbella, un nom suggerent: pertanyia a Mr Robert, un americà de Filadelfia; la seva dona i el fill hi passaven llargues temporades. Estava situada a primera línia de costa, més enllà de la platja de Son Moll, un paratge aleshores solitari.3
Cala Rajada. Anys 30. Dins Cala Gat s'observa part del terreny dedicat a vinya. Extreta de DDAA. El temps s'esmicola.
L'estiu de 1929 els hotels locals no podien allotjar tots els turistes, estrangers o espanyols, que arribaven per passar l'estiueig. Entre els estrangers hi havia anglesos, americans, francesos i alemanys.4
Els visitants de llarga durada eren majoritàriament de parla anglesa. Aleshores ja s'havien establert a la Costa Brava francesa, una destinació que tenia l'inconvenient dels elevats preus; a les nostres illes; en canvi, els preus eren baixos i gaudien de bon clima.
L'any 1930, després del traspàs de l'esposa de Francesc Castellet, l'hotel passà a ser propietat de la germana de Castellet i regentat pel seu cunyat. L'any següent l'hotel s'anunciava a la premsa illenca i ho feia en anglès, tot comunicant que les habitacions disposaven de calefacció central, la cuina era excel·lent i comptava amb pistes de tennis.5 Uns mesos més tard tornava a anunciar-se informant d'una platja de fina arena on banyar-se i telèfon a les habitacions.6 La pensió completa oscil·lava entre 12'50 pts/ dia i les 15 Pts. Els jornals de picapedrer es pagaven a 4 pts. La platja de fina arena seria Son Moll; era la primera vegada que un hotel local oferia com un servei propi el gaudi d'una platja. La frase utilitzada (fine sand beach for bathing) dona a entendre que els banys, de sol i d'aigua de mar, es complementaven.
Una turista als anys 30. Imatge extreta de SANCHO, Pere. Fotografies. 2003
Llavors els establiments turístics locals gaudien de vistes sobre el mar. Hotels situats a segona línia, com podia ser Cas Bombu, tenien les habitacions a la primera i segona planta, cosa que permetia estendre la visió del paisatge per damunt les teulades de les cases, la gran majoria de planta baixa.
En aquells anys la platja de Son Moll agafava protagonisme i, en alguns casos, es convertia en l'element central de les vacances d'estiu. En el mes de gener de 1932 Àngela Orpí Serra sol·licitava a l'Ajuntament autorització per parcel·lar uns terrenys de la seva propietat situats vora dita platja.7 Un mes més tard, l'Ajuntament aprovava que entre el molí d'en Rotget i la platja es fixàs l'alineació dels solars i que el carrer passàs dels 6 als 8 metres d'amplada.8 Era la primera vegada que s'obria un carrer a tocar d'una platja, amb uns solars distribuïts de tal manera que les cases que s'hi bastiren no tenien visió sobre el mar, on els propietaris eren de la contrada. Son Moll era la platja elegida pels nous estiuejants, segurament per ser la més propera i accessible.
Jaume Fuster explica que fins els anys cinquanta, abans de l'onada urbanitzadora, es tenia una altra percepció de l'espai; distàncies que avui semblen insignificants aleshores resultaven immenses. Més enllà del port el camp d'acció dels pescadors era molt reduït. En Jaume ho delimita: Els al·lots teníem uns límits cap a fora vila, que no podíem salvar; Can Pleta, on avui hi ha l'hotel Illot, ja era massa enfora per als nostres jocs. Podríem dir que es Campet, actualment hotel Capricho, era un lloc acceptable per als nostres pares.9 L'actual carrer de l'Agulla llavors estava dedicat a Pascual Marquès. Secularment allò que pertanyia als pescadors era la mar; un cop a terra el seu espai vital és reduïa a allò imprescindible per a sobreviure.
Cala Agulla era una platja excessivament allunyada per a la gent del poble. A l'extrem nord de dita platja hi ha el redol conegut com els Pins de ses Vegues; és l'indret situat al final del camí de Cala Moltó, on puntualment la gent de Capdepera hi anava a passar el dia de l'Àngel. Durant la II República els socialistes acudien a dit indret a celebrar el primer de Maig.
Aquells primers turistes que escolliren les platges com a indrets privilegiats per a passar-hi unes hores dins un paratge acollidor, prenent banys de sol i de mar, ens ensenyaren a valorar-les. El juliol de 1931 es denunciava a l'Ajuntament que alguns veïns se'n duien arena i altres materials de les platges de l'Agulla, Son Moll i es Carregador. Els membres del consistori deliberaren sobre la qüestió i arribaren a la conclusió que, a més de perjudicar el bon estat de les platges, dita activitat era ruïnosa si es volia atreure a turistes i forasters; recomanaren que si necessitaven arena anassin a Sa Mesquida o a Canyamel.10
La Junta Gestora del Front Popular també va posar el seu granet d'arena en la revalorització de la vorera de mar. En el mes de maig notificava als propietaris de les finques urbanes situades entre l'hotel Castellet i el Carregador i que tenien canalitzades les aigües residuals a la mar que, en el termini d'un mes, inutilitzassin dits conductes i els substituïssin per pous o dipòsits impermeables. Calia evitar que acabassin a la mar els detritus i les males olors.11
Als anys trenta les platges més properes als nuclis de població començaren a ser freqüentades i valorades com uns indrets importants del paisatge costaner, per la qual cosa s'havien de cuidar en benefici dels interessos generals.
Josep Terrassa / Cap Vermell
........................................................................................................
1 FONTANA, Josep. El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914. Editorial Crítica. Barcelona, 2017.
2 ALOMAR. Pregó del Carme de 1989. També en parlen Maria Massanet i Gregori Rechac en el llibre El Temps s'esmicola. L'exili centreeuropeu a Cala Rajada (1930-1936) i identifiquen dit matrimoni, format per la pintora Anna Theresa Brockhuizen i Julio Otero Feijoo. Pàg 50 i 72.
3 KRASCHUTZKI, Heinz. Memòries a les presons de la Guerra Civil a Mallorca. Miquel Font Editor. Pàg 65
4 MASSANET. Pàg 198 i 206.
5 Diari El Dia, 19-11-1931.
6 Diari El Dia, 6-2-1932.
7 A.M.C. Acta de 2-1-1932
8 A.M.C Acta de 15-2-1932
9 FUSTER ALZINA, Jaume. Celistre. Pàg 3.
00 A.M.C. Acta de 4-7-1931.
11 A.M.C Acta de 15-5-1936
