L'abandó municipal vers Cala Rajada començà a superar-se a partir de 1925; aleshores la colònia d'estiuejants ja era important i influent. Aquell any es construïren més d'una dotzena de cases noves.
Fins llavors, els 54'90 Km2 del municipi es repartien en quatre quarters, dins cadascun dels quals cada casa tenia el número corresponent. Aquest ordenament administratiu no permetia precisar la situació de cadascun dels habitacles disseminats pel camp. Cala Rajada formava part del quart quarter el que incloïa els terrenys de Son Moll, Na Cabrona, Ses Roges, Can Climentó, Es Coll d'Os, S'Horta i Can Patilla, entre altres.
Anys enrere els propietaris de Can Climentó i de Ses Roges havien presentat per separat els seus respectius plans urbanístics desenvolupats a partir del camí del far, l'únic que permetia arribar fins a Cala Rajada; perpendicularment a dita via s'obriren les noves zones de pas. Aquell any l'Ajuntament s'imposà la tasca d'ordenar urbanísticament tot l'indret, reconeixent-lo com una unitat, és a dir, una població consolidada. La tasca s'iniciava posant nom als incipients carrers.1
S'anomenà carrer Castellet la via que passava entre l'hotel i Villa Sóller. L'Avinguda Amèrica era el camí costaner que a partir de Villa Argentina, de la família Forteza Josepets d'Artà, passava per davant Villa Maria, de Joan Vicenç i Maria Esteva, i seguia en direcció a Na Ferradura i Son Moll; ambdues famílies s'havien enriquit a Amèrica, d'aquí el nom del vial. El carrer del Patró Tià enllaçava l'Avinguda Amèrica amb la platgeta; es dedicava a la memòria del que era considerat el primer pescador i que visqué a la cova d'en Tort, situada en aquell indret. Aquests eren els carrers de la façana marítima.
Rifa de casa d'estiueig
El 25 de juliol d'aquell any es beneí la primera pedra d'una nova església que costejaren en bona part els estiuejants encapçalats pel matrimoni Joan Vicenç i Maria Esteva. Entre les activitats organitzades per recaptar doblers hi havia el sorteig d'una casa d'estiueig de modestes dimensions; uns 70 metres quadrats edificats amb una distribució de l'espai interior i exterior que reproduïa el model de casa benestant. Les cases dels pescadors eren més petites, amb menys habitacions i la pica de rentar i l'excusat al corral; no comptaven amb galeria descoberta ni passadís lateral, cosa que permetia obrir finestres fent assolellades totes les habitacions. El sorteig s'adreçava a la gent benestant.
Plànol de la casa
L'endemà, diumenge, un altre esdeveniment important mobilitzà la població: la inauguració del nou motor de la Central, una millora que permetia il·luminar totes les cases de la població.2
Aquell estiu el tram de carrer que passava pel costat de l'església es convertí en el passeig dels estiuejants. Els pescadors i mariners no participaven de dita activitat, el seu món era un altre.
A Palma, a començament del segle XX, hi havia dos passeigs importants: Dalt Murada i el de la Riba, que enllaçava el Born amb el moll comercial. El primer permetia respirar els aires marins contemplant el port i la badia; el segon oferia l'oportunitat de gaudir del trànsit portuari.
El passeig de Cala Rajada, en canvi, t'allunyava de la vorera de mar; responia a una altra motivació. Entre la majoria dels estiuejants existia una coneixença que venia d'antuvi; alguns perquè eren naturals del mateix poble, d'altres perquè els unien vincles familiars o relacions de tipus professional. Tots ells sentien la necessitat de trobar-se i senyorejar. La modernització dels costums havia fet que cada família tengués el seu sastre i sastressa que els confeccionava vestits exclusius, amb els seus complements i joies que s'havien d'exhibir. La finalitat del passeig era observar el seu entorn personal i, sobretot, ser observats, per la qual cosa havien d'oferir algun motiu que convidàs a fer-ho.
El carrer que passava pel costat de l'església coincidia amb el camí que arribava fins a la platja de l'Agulla, una obra realitzada i costejada per l'Ajuntament aquell mateix any. La iniciativa havia estat de Mateu Melis Patilla, un dels prohoms locals de la política conservadora i persona influent; tenia casa d'estiueig amb escar a S'Entrador, és a dir, a l'inici de dita platja i necessitava relacionar-se amb els de la seva condició social. Gràcies a les influències aconseguí que l'Ajuntament obrís un camí que creuant les terres d'Es Coll d'Os arribava fins a Cala Rajada.
Participar en el passeig era important i estava de moda; a Cala Rajada coincideix amb la nova il·luminació, cosa que permetia passejar a entrada de fosca, quan l'aire comença a refrescar-se.
Els pescadors no tenien aquella necessitat ni se la podien permetre. Llavors mon pare era un nin resident a Cala Rajada, on els padrins havien obert una botiga de queviures a l'actual plaça dels Mariners. La seva màxima aspiració era pujar a Capdepera un diumenge horabaixa per anar a veure una pel·lícula al teatre de can Bibí; quan hi havia una sessió interessant es formava un grup de gent major, sovint encapçalat per Pere Andreu Fuster, que pujava al poble i mon pare, si podia, s'hi afegia.
Les relacions entre residents i estiuejants, malgrat les enormes diferències, eren cordials; Jaume Fuster les qualifica de distants i jerarquitzades:“cadascú en el seu lloc, tot com la cosa més normal del món”.3
La fotografia permet distingir entre llaüt de pescador i llaüt d'esbarjo
Aquell senyoreig que exhibien els benestants es traslladà a la mar quan instal·laren un motor als llaüts, un avenç tècnic iniciat a Cala Rajada a finals de la segona dècada. Aleshores el llaüt tradicional, el dels pescadors, ja s'havia modificat per a dedicar-ho a l'esbarjo; els nous mariners no pretenien assumir cap risc sinó gaudir de la mar i de la pesca, una modernització iniciada a Ciutat a finals del segle XIX4. Gràcies al motor, que els permetia navegar amb total autonomia, els benestants adquiriren una creixent afició a la pesca.
L'any 1923 ja comptàvem amb uns quants llaüts que anaven a motor. Entre els pescadors professionals hi havia el del patró Pere Andreu i el del patró Lluís Miralles; entre els estiuejants, el de Joan Forteza Josepet, el de Perico Moragues, el de Llorenç Tous de S'Estepar i el de Mateu Melis Patilla. La tradicional pesca amb canya des de la vorera de mar s'anava arraconant.
Una altra tradició que es perdia eren les regates. El capvespre del dia de Sant Roc de l'any 1919 encara se celebraren regates, una competició que any rere any formava part dels actes festius.5 Per aquelles dates els clubs de regates que hi havia a la badia de Palma, un lloc excel·lent per anar a la vela, eren substituïts per clubs nàutics. L'any 1919 s'havia creat el Club Marítim Molinar de Llevant, un dels capdavanters. A pobles com Campos, on no hi havia una tradició marinera, la gent benestant local com el metge, el notari i els amos de possessió compraren el seu llaüt que tenien a Sa Ràpita, on bastiren el corresponent escar.6
La platja de Cala Rajada en un dia d'estiu, a final de la dècada de 1920.
La costa cala-rajadera està sotmesa als devastadors temporals de llevant, per la qual cosa eren molt pocs els escars existents. Quan acabava l'estiu els llaüts dels benestants havien de ser desplaçats a l'interior, on romanien a cobert. Explica Jaume Fuster que a l'estiu els llaüts eren baixats altra cop fins a la platja en operacions sempre llargues i complicades a pesar de la destresa dels mariners en aquestes feines.7
El segle XIX quedava superat entre la gent de la mar per aquella onada modernitzadora. Sant Roc, el patró, havia deixat de ser la divinitat que paternalment els protegia i redimia en els moments de desventura i espantava els riscs al contagi epidèmic; ara la sensació de perill s'havia esvaït, almenys entre els benestants. Per les festes de Sant Roc de l'any 1923, pescadors i estiuejants es posaren d'acord a treure el sant en processó i embarcar-lo en un d'aquells llaüts a motor. La banda de música local, dirigida per Miquel Llull Pil·litu, contribuïa a la festa. La mar havia tornat plaent per als senyors i Sant Roc era convidat a navegar al seu costat, acompanyant-los.
.......................................................................
2 Revista Llevant 8-8-1925
3 Fuster,Jaume. Celistre, pag 38
4 Homar, Bartomeu i Oliver. Bernat. El llaüt. La barca de la Mediterrània.Edicions Documenta Balear. Any 2016.
5 Revista Llevant 2-8-1919
6 Huguet, Danià. Les fites netes. Ed Moll. Any 1996. Pag 40
7 Celistre. Pags 37 i 38.
