Isabel M. Ribot Blanes, una llunyana proximitat
La memòria en colors – Contes d'un no res (*)
Voldria encetar, amb aquest article, una sèrie sobre lectures diverses que m'han acompanyat al llarg de la vida, però no faceu gaire cas d'aquest propòsit que acab de manifestar, perquè el món està carregat de persones benintencionades que es queden a la vorera d'aquestes bones intencions, sense anar més enllà. Ja ho veurem.
Anem per feina.
Els lectors habituals, els enganxats al vici de llegir, solem tenir tantes prioritats, perduts per la selva dels llibres, cercant enfora, que sovint deixam que ens passin per alt autors que, precisament per tan propers, som incapaços de veure. I això és el que m’ha passat a mi en el cas d’Isabel M. Ribot Blanes, una escriptora mig cala-rajadera que, ara ja ho sé, se’m farà molt present cada vegada que intenti jo confegir un text mínimament digerible. El fet és que recentment van arribar a les meves mans dues obres seves, les quals, ja ho puc dir, m’han produït aquell plaer de llegir que sempre voldria trobar en la lectura però que, dissortadament, no sempre se’m dona.
Aquesta autora, per cert gens precoç, va fer acte de presència en el panorama literari l’any 2008, amb una obra de memòries, si fa no fa, cosa no gaire habitual en una debutant. Es tracta de La memòria en colors, un text que, a mesura que el tresques, et descobreix una prosa molt madura, perfectament assaonada, fins i tot impròpia, diria, de qui res havia publicat fins aleshores, que jo sàpiga. Per tant, la primera cosa que es fa evident, en llegir el llibre, és que Isabel M. Ribot Blanes segurament ja havia acumulat, en altres àmbits de la creació, experiència i ofici d’un gruix molt considerable. Des de la primera pàgina, t’adones que se sent a pler escrivint, que les seves paraules llisquen amb total naturalitat, com si trobar-les no li suposàs el més mínim esforç. I allò que volen ser records d’infantesa i adolescència, a vegades d’una certa irrellevància, esdevenen literatura en estat pur. Aquesta creadora, a partir del què, de materials que segurament cauen enfora dels nostres interessos, ens engresca amb el com, amb la forma. Cadascuna de les parts d’aquesta obra fragmentària és un caramel per al nostre paladar de lectors i per bé que ho mirem segurament no trobaríem una manera millor de dir el que s’hi diu, per molt que ens hi esforçàssim. Per resumir-ho, diríem que Ribot Blanes escriu amb la gràcia natural dels que en saben, dels dotats, i aquest és el quid.
La memòria en colors és un arc-en-ciel policrom, amb un espectre subtil fet de records i que va molt més enllà de les set tonalitats que atribuïm a tal fenomen. L’autora és capaç de trobar un color per a cadascuna de les nombroses vivències, o fins i tot dels somnis, que descriu i sobre les quals ella mateixa en fa aquesta prevenció: Però, és real el que s’evoca? ¿Succeí tal com ho explicam allò que anam ressuscitant del passat? Cadascú viu la realitat a la seva manera i el que és veritat per a uns no ho és per als altres. Des del color de llata al color de blat de juny, des del color de codony al de burballa, des del color de fang al de cendra, aquest mena de calidoscopi ens guia a partir d’una casa benestant en el cor de Ciutat, on les padrines eren senyores àvies, fins a l’estiu de Cala Rajada, en un viatge estalonat per personatges que, per molt que ens siguin aliens, sentim com a molt propers, tan creïbles com si els haguéssim conegut personalment. I tot gràcies a la traça d’una autora capaç de traslladar als seus lectors molt més que els records que he dit: les seves són estampes que ens capbussen en els sentiments perquè els compartim i ens els facem nostres, sempre defugint sensibleries innecessàries. Un bon exemple en seria el breu capítol dedicat al traspàs de la seva mare – blanc de mort –, un retall on cada mot cau pel seu pes, lluny de la malenconia destructiva, però absolutament corprenedor en tota la seva extensió. En un altre ordre de coses, Ribot també és capaç, com he dit, de navegar per la mar sempre inabastable dels somnis i de construir relats que he de qualificar d’intensament poètics i evocadors, com El color de les papallones, on la veu narradora confessa, davant la tela d’un vestit que l’ha seduïda, que des de llavors, i al llarg de tota la meva vida, un exèrcit de papallones em balla al cervell, i el seu vol regeix el meu magí, i tot per a desembocar en un final bellíssim.
Com a cala-rajader i coetani d’Isabel M. Ribot, he llegit amb especial fruïció tot el que toca a Cala Rajada, que no és poc, on la seva família ha estiuejat des que ambdós érem infants. Ella i la seva família estiuejaven i nosaltres, la gent del moll, ens ho miràvem des d’una distància prudent. Però uns i altres, els infants especialment, també compartíem moltes vivències, sobretot a la mar, on tots fèiem mitja vida, com se’ns recordea, anant a fer pades i a pescar de canya o simplement passant les hores en remull, de la mateixa manera que compartíem aquelles inefables pujades al cine a can March, quan ens hi convidaven. L’autora en parla profusament, dels seus estius cala-rajaders, i de la lectura se n’infereix l’estimació profunda que professa per aquest lloc: I quan, des de Capdepera, destriam llunyà el faralló surant sobre la mar, la sang comença a bategar-nos amb força, i als nirvis del viatge els substitueix una intensa emoció perquè a la fi hem arribat a Cala Rajada, una arcàdia feliç on romandrem fins al mes d’octubre.
Encara dues últimes observacions a propòsit d’aquest volum: d’una banda, el magnífic pròleg de Damià Pons, de lectura obligada, i de l’altra les il·lustracions de Mercedes Laguens, a l’alçada del text.
Però, com he dit més amunt, la trobada amb Isabel M. Ribot ha estat doble, ja que també he tengut la fortuna de llegir Contes d’un no res, un itinerari no de memòries, en aquest cas, o sí, ves a saber, però que que es presenta com un conjut de relats de ficció. El fet que moltes d’aquestes narracions estiguin escrites en primera persona i l’habilitat amb què l’escriptora “mig cala-rajadera” ens dibuixa situacions i personatges, molts d’ells emmarcats en escenaris perfectament coneguts, tot plegat ens fa viure cadascun dels contes no com si fossin el fruit de la imaginació, sinó com a retalls d’una realitat perfectament assumible. Són Contes d’un no res que transiten per vides petites, per l’èpica del dia a dia, per vivències i situacions gairebé domèstiques, per paisatges propers, a vegades a partir d’anècdotes mínimes, adesiara per sensacions i percepcions, sense que hi manquin, tampoc, reflexions per a ajudar-nos a entendre la realitat que ens envolta i la complexitat de les relacions humanes. I encara diríem que hi sura una nostàlgia continguda, temperada, la recança per un passat irrecuperable que ens arriba sense estridències, sota el control de la mà narradora: Diuen que tota existència són dues vides, la real i la que podia haver estat. D’ambdues, què me’n queda ara? Potser la nostàlgia de la felicitat no viscuda, dels somnis que ja no es compliran, i em queda també somiar amb l’antiga Soledat, aquella que arreglar la xemeneia de Can Ribes no farà que torni.
Aquest no res a partir del qual Isabel M. Ribot envesteix els 42 contes que formen el conjunt es tradueix en molts de casos en relats brevíssims, d’una sola pàgina o menys, on es conjuguen la capacitat de síntesi i la clarividència d’una observadora atenta i sensible davant la quotidianitat, per a bastir un conjunt amanit de felicitat i infelicitat, de patiments i il·lusions, amb totes les contradiccions insuperables de la mateixa existència. I aquí també, com he dit en referir-me a La memòria en colors, ens trobam de nou davant una escriptora capaç de manejar l’eina que té a l’abast, la llengua, per a elevar, amb total solvència, allò més anecdòtic a categoria literària. L’autora, amb pas ferm, descobreix el to encertat per a cada conte, troba el suport de la figura retòrica més convenient per a cada situació, i, especialment, basteix una construcció gramatical envejable, sempre sòlida, entre la senzillesa expressiva i la més exigent complexitat sintàctica. Cosa aquesta, ja ho podeu suposar, només possible quan aquella eina que he dit, la llengua, té pocs secrets per a qui la maneja.
En definitiva, Contes d’un no res esdevé el conjunt ideal per tenir sempre a l’abast, per dur dins la bossa de mà i ficar-hi cullera a la sala d’espera del metge o dins el tren que ens duu a Ciutat. Com he dit en un altre lloc, cada relat és un caramel per al nostre paladar de lectors que podrem assaborir d’un en un, tira-tira, amb la seguretat que sempre ens quedarem amb ganes de tastar-ne un altre.
Esper que els que no la coneixeu descobriu, com jo he fet, tard, ho reconec, una escriptora tan nostra, “mig cala-rajadera”, una autora que potser també us havia passat per alt però que paga moltíssim la pena conèixer. Estic segur que els que seguiu el meu consell de llegir Isabel M. Ribot Blanes, m’ho agraireu.
Jaume Fuster Alzina
(*) La memòria en colors, El Gall Editor 2014 (2a. edició, corregida i revisada); Contes d’un no res, Editorial Lleonard Muntaner, 2015.
