Les cases d'estiueig de dins Ses Roges arribaren a formar un barri cada vegada més diferenciat del nucli on residien pescadors i mariners. La partió entre Can Climentó i Ses Roges coincidia amb el traçat actual del carrer de l'Agulla, delimitant les dues barriades.
La preocupació per la salut i la necessitat de millorar les condicions higièniques dels carrers, llars i hàbits personals fou incorporada als llibres de text escolar. Miquel Porcel Riera (1869-1933), un referent dins la pedagogia illenca, inicià l'any 1898 el mètode de graduar l'ensenyança segons l'edat i els coneixements dels alumnes. El text que transcric, redactat l'any 1895 per Porcel, exposa allò que havia de saber un nin de primària: La malaltia de la tuberculosi o tisis està molt estesa, la provoquen uns animalets petitíssims anomenats microbis que entren dins els pulmons i els destrueixen provocant la mort. Els microbis es propaguen per l'aire. La lliçó acaba fent dues recomanacions: Primer de tot no escopir a terra perquè quan la saliva s'asseca els microbis es mesclen amb la pols, el vent l'aixeca i entre dins el cos amb la respiració. En segon lloc hem de fer les cases més saludables, procurant que siguin assolellades i que tots els dormitoris tenguin finestra (1). Quan dites recomanacions s'incorporaren com a matèria d'estudi a l'ensenyança primària ja feia decennis que les autoritats illenques i locals lluitaven per millorar les condicions higièniques de la població.
El casal Villa Buenos Aires, situat al Carregador, complia amb les exigències higièniques i ambientals pròpies de principi del segle XX. Bastit a vorera de mar garantia als seus propietaris el gaudi d'uns aires nets i sanitosos; la vegetació arbustiva que l'envoltava permetia que fos assolellada, amb les habitacions ventilades per grans finestres; adossada a la façana que mira a la mar hi ha la terrassa destinada a prendre la fresca del capvespre i a esplaiar-se amb el paisatge; davant, entre el rocam que banya la mar, uns tamarells ombrejaven el cocó on al migdia es banyaven. Un model de casa d'estiueig.
Hotel Castellet 1910. Arxiu Antoni Flaquer "Coix".
Francesc Castellet Molins (1848-1925) era un empresari català del ram de la drogueria que es casà amb una gabellina. Entorn a l'any 1904 edificà la seva casa d'estiueig de Cala Rajada, al costat del camí del far i just davant la platja on varaven les barques els pescadors. Des del punt de vista arquitectònic el casal semblava una residència estiuenca més pròpia de les afores de Ciutat que no de la vorera de mar. Davant la casa hi havia un jardinet tancat per un mur alt que el separava del camí del far; per la seva situació i orientació la casa rebia poc sol, a més, la visió que tenia del paisatge i de la mar era escassa. Castellet prioritzà la preservació de la intimitat als plaers que oferien les cases d'estiueig.
Quan construí l'hotel, a finals del primer decenni, la seva concepció del paisatge i del que significava estiuejar havia canviat. L'hotel Castellet s'edificà a un lloc alt, dominant el paisatge i assolellat; situat a la part del solar més proper a la mar. Un canvi substancial.
Aleshores el negoci turístic era una activitat econòmica emergent i una alternativa a l'abast dels inversors innovadors que tenien ganes de provar noves activitats. El febrer de 1903 s'inaugurava el Gran Hotel de Palma i, dos anys més tard, es creava el Foment del Turisme. La greu crisi de finals del segle XIX començava a superar-se seguint camins innovadors.
Francesc Castellet estiuejant a Cala Rajada descobrí el paisatge costaner local, del qual acabà enamorant-se. Aquest fet, juntament amb el rumb encoratjador que prenia l'economia illenca i, especialment, la local, amb l'aparició de la prometedora societat mercantil “La Palmera”, decidí deslligar-se del negoci de la drogueria i invertir en un hotel.
Antoni J. Massanet, abans d'ingressar al cos de torrer de fars a l'any 1908, passava moltes estones amb Francesc Castellet, el qual es mostrava entusiasmat en la quimera de construir un hotel. Comprovava, any rere any, com la colònia d'estiuejants prenia força, cosa que li va fer concebre la idea que un bon hotel serviria de focus d'atracció i cridaria a molta més gent encantada de conèixer la nostra costa. La idea de donar a conèixer l'illa era un objectiu prioritari del Foment de Turisme que Castellet, a nivell local, va fer seu.
Castellet, en el moment de bastir l'hotel, entenia que aquest havia de funcionar talment com una gran balconada que dominàs el paisatge marítim; una imatge compartida per altres emprenedors illencs i de la costa mediterrània peninsular. De fet, a Almeria la idea apareix recollida com a topònim.
Hotel Castellet, any 1930. Arxiu Thümmler, estret d'El temps s'esmicola, DDAA. Editat per l'Ajuntament de Capdepera,2015
Inicialment, i fins als anys 30, l'hotel comptava al primer pis amb una àmplia terrassa que envoltava el buc de l'edifici principal; el fet d'estar elevada i no arran del sòl era per donar la sensació de balconada, d'indret destinat a la contemplació de l'entorn.
Algunes cases d'estiuejants, situades a primer línia de costa i properes a la plaça Castellet, encara conserven davant la façana una terrassa elevada, al mateix nivell que la planta principal, que permet dominar la visió del paisatge marítim. Aquesta disposició de la terrassa també la trobam a altres casals de la costa gabellina situats a vorera de mar.
A les fotografies dels anys 30 la terrassa de l'hotel ja apareix coberta per una porxada; seguia destinada a la contemplació però formava part del negoci amb taules i cadires. Castellet ja havia finat i la família estrangera que el regentava, els Thümmler, era més pragmàtica.
Hotel Castellet 1950. Fotografia de Pere Sanxo. Editat per l'Ajuntament d'Artà, 2003
Dues dècades més tard l'espai de l'antiga terrassa ja s'havia tancat completament, cercant la màxima rendibilitat; era el signe del temps. De totes maneres les àmplies vidrieres, pròpies d'altres indrets, indiquen que des d'aquell indret era possible la contemplació del paisatge. Un altre element arquitectònic destacable de l'hotel era la torre; potser que servís per atalaiar l'entorn però entenc que era més bé per destacar el caràcter senyorívol de l'edifici. Un altre casal que gaudeix de dita construcció com element distintiu és la Torre Cega. El primer casal de Cala Rajada amb torre fou el de Bartomeu Maura. Aquest tipus de palauet compta amb una llarga tradició a Mallorca i està relacionat amb el senyoriu dels propietaris.
Josep Terrassa/ Cap Vermell
___________________________________________________
- PORCEL RIERA, Miquel. Grado Preparatorio. Tipografia de Bartolomé Rotger. Edició de 1915. L'any 1891 Porcel ja ocupava el càrrec de regent de l'Escola Normal de Pràctiques de Palma, la institució encarregada de la formació dels mestres.
