Comentari a Celistre, de Jaume Fuster

A casa nostra, mumare, a més dels preceptius àlbums de fotografies ha guardat una bona part d’aquestes, en capses (metàl·liques, de cartró, de fusta...). A mi, veure-les de manera desordenada, sempre m’ha agradat més.

Cada una em condueix  a uns moments, uns personatges de la meva vida. Als àlbums, estan seqüenciades, ordenades per esdeveniments. Inclús alguns tenen dates o títols que situen el moment i l’espai. Les fotos dins una capsa t’obliga a tenir el cap àgil, a botar d’un moment a un altre, d’un personatge a un altre. Encara que tinguin un cert ordre. I facilita, com no, la conversa o la discussió sobre qui és el personatge que apareix, que nomia o quan va ser això.

Ens dius als lectors de Celistre que no esperem un desenvolupament cronològicament ordenat. Millor. M’agrada que Celistre sigui com una capsa de fotos (de la teva Cala Rajada dels 50  i 60) d’on treus fotografies que mostres a tots a través d’un llenguatge acurat que sols els amants de la paraules sabeu emprar. Segurament, la memòria va perdre algunes fotos. O el temps ha fet que hagin perdut qualitat. Inclús, d’algunes d’elles, val més no parlar-ne pel motiu que sia. Segur que Celistre ha provocat records, converses i “xerradetes” a mitjan carrer.

El que és segur, és que poques s’han perdut en trasllats de casa. És una vida viscuda al costat del moll de la cala que dona nom al llogaret.  Al costat dels teus i de la gent que has estimat.

Fa unes setmanes (el passat 22 de setembre) La Vanguardia publicava un article del periodista anglès John Carling,  que parlava de l’altre poble meu, i reconeixia, assegut a un bar d’un barri mariner, que el vertaders homes que han tingut èxit a la vida son els que son capaços de passar aquesta entre els seus, fent la feina justa per poder viure i gaudint de la gent i la natura que l’envolta. Aquesta descripció parla d’homes com tu, Jaume.

Encara que jo vaig arribar a Capdepera just un any després de quan poses fi a l’historia, he pogut viure amb tu aquests records gràcies a Celistre. He sentit la teva Cala Rajada.

Record com els al·lots seguíem en Vicenç quan et va agafar en braços el dia que et vares tallar el peu a la platja. Com em vares acollir el primer dia d’escola, com jugàvem amb la neu o els estius al moll. Cada matí, quan pas pel carrer San Llorenç, camí de la plaça Drassanes, record la teva estada a Ciutat. He pogut recordar les festes, les de Petra o les de Cala Rajada, quan pujàvem a sa Torre Cega o jugàvem a futbol a les ordres de l’entrenador des Port, Pep Pinya. Record anar-hi d’estrangeres quan tan sols sabíem xerrar castellà i molt manco ballar. Record...

Has socialitzat els teus records de tal manera que deixen de ser exclusivament teus per passar a formar part de l’imaginari col·lectiu del que va ser Cala Rajada a mitjan segle passat. Aquesta generositat, juntament amb la feina de recerca d’en Pep Terrassa i en Miquel Llull, fan que estimem una miqueta més el poble. I un poble que és estimat és un poble amb esperança (mai millor dit).

Gràcies Jaume per la teva generositat al posar en comú aquests records íntims.

Joan Manuel Rosa