Documentació Gabellina i Oriental (40)
Sabíem que el «conde Rossi» havia vengut a Capdepera a fer algun dels seus famosus discursus al llarg de la seva estada a Mallorca, però no en teníem constància gràfica. Josep Massot i Muntaner ens informa de les moltes visites que va fer pels pobles de Mallorca, però no hi consta cap visita a Capdepera, encara que potser fent un repàs exhaustiu a la premsa de l’època podríem trobar alguna informació més concreta. De moment, sabem que Maria Terrassa li diu a Joan Huerta en una entrevista: «No te’n recordes, Joan, com aplaudia aquella beatota quan el Comte Rossi cridava comunisti fusilati?» [Capellà, 2014:131]. Informacions orals ens parlen que va fer aquest crit a la plaça de l’Orient, damunt el balcó de can Creu, però, com dèiem, per ara en desconeixem la data.
Aquest «conde Rossi» era Arconovaldo Bonacorsi (1898-1962), un «aventurer» i «persona de confiança» de Mussolini, que va arribar a Mallorca juntament amb els avions italians que desbarataren, en part, el desembarcament republicà. Concretament, arribà a Mallorca el dimecres 26 d’agost i ja l’endemà 27 va fer una visita al front. Des del primer moment va pretendre agafar el comandament militar de l’illa, cosa que no va aconseguir del tot. Però sí que va ser l’organitzador de Falange i també un dels organitzadors del terror, cosa, però, que no ens ha de fer pensar que fou el culpable de tots els mals violents que va patir Mallorca l’estiu i tardor de 1936, perquè aquest trist «honor» el va compartir amb moltes altres persones:
«La repressió brutal i vergonyosa de Mallorca és un fet que ningú no pot discutir. Ningú no pot discutir tampoc la responsabilitat de la Falange en els excessos que hi tingueren lloc entre el juliol de 1936 i la primavera de 1937. I darrera la Falange hi havia, no cal dubtar-ne, els seus dirigents, el marquès de Zayas i el «conde Rossi», a més de tota una colla d’altres reietons, que s’atrevien a fer llistes de vius i de morts, i que eren capaços, si convenia, de demanar diners i fins i tot d’organitzar falses sortides en barca que els permetien d’enriquir-se a costa dels perseguits delerosos d’abandonar l’illa» [Massot, 2017:141].
A més de totes aquestes qüestions relacionades amb la repressió, l’estada del «conde Rossi» a Mallorca també tengué implicacions en les relacions internacionals. Alguns sospitaren d’un pla de Mussolini per fer-se amb el control de l’illa; Anglaterra i França no acabaven de refiar-se de les intencions italianes i, a més, Bonacorsi no era gens «diplomàtic», ni amb els francesos, ni els britànics, ni els espanyols, ni els mallorquins... De fet, deixà molts enemics a l’illa, no només entre els republicans, quan el desembre del 36 li ordenaren que tornàs a Itàlia. Després, les seves aventures bèl·liques continuaren al front de Màlaga i més tard a Etiòpia. Morí, encara feixista, a Roma el 1962, convertit, però, en un mite –malèfic– a Mallorca:
«El “conde Rossi” continua essent per a mi un personatge sinistre. Puc donar-li, però, sense por a equivocar-me, tota una colla d’altres qualificatius, que van des de criminal fins a psicològicament immadur, des de mentider fins a mitòman, de rapaç i mancat d’escrúpols fins a pseudomoralista, de poc intel·ligent fins a ambiciós i d’una vanitat sense límits... Tot amb tot, no puc subscriure les afirmacions dels qui volen limitar la seva activitat a una pura anècdota, a una simple acció propagandística o a l’enquadrament d’un minúscul grup de “Dragones de la Muerte” sense més importància. Bonacorsi és bastant més que un “fanático jefe de milicias”» [Massot 2017:240].
Potser hi podríem afegir el qualificatiu de covard i d’histriònic, cosa que va plasmar ell mateix en una pel·lícula on es va fer filmar mentre «combatia» al front de Manacor quan les tropes republicanes ja feia setmanes que havien reembarcat i, després, la va fer exhibir en diversus locals mallorquins. És, també, el responsable de la tortura, violació i assassinat de les cinc infermeres republicanes el 5 de setembre de 1936 a Manacor, en què hi participaren membres dels seus «escuadrones» i també el metge-ginecòleg que havia certificat la virginitat d’algunes d’elles: Damià Deyà [Tugores, 2017].
El «conde Rossi» i el metge Damià Deyà, entre altres, a Manacor.Anem, però, a la fotografia. En primer lloc cal dir que la podem reproduir gràcies a la perspicàcia d’Antoni Flaquer Coix, el qual la va comprar per internet perquè, encara que posava que estava feta en un lloc desconegut, ell va saber que es tractava de l’Hotel Castellet de Cala Rajada. Ho va saber perquè fa anys que es dedica a replegar dades i fotos d’aquest hotel històric i coneix molt bé la fesomia que tenia la seva entrada amb les palmeres.
No coneixem, per ara, els que l’acompanyen, però sens dubte són caps militars i els que estan al costat de l’entrada podrien ser membres dels Escuadrones de la Muerte, la seva guàrdia personal, reclutada el 27 i 28 d’agost entre els militants falangistes de casa bona que es trobaven a la Casa del Poble de Palma, convertida en la seu del falangisme. Aquests «escuadrones» l’acompanyaren a tot arreu i foren el braç executor de les seves malifetes i són, amb ell, els protagonistes de la pel·lícula que esmentàvem més amunt. «Feien por!», va arribar a dir d’ells un dels dirigents falangistes de Manacor. Un dels membres d’aquesta guàrdia pretoriana era el teatí Julià Adrover Llaneras, que li feia de traductor, però en aquesta fotografia en el Castellet, no el podem identificar.
Quant a la data de la fotografia, no la sabem, però sí que es poden fer algunes hipòtesis. Com hem dit, «Rossi» va arribar a Mallorca el 26 d’agost i s’hi va estar fins al 23 de desembre. Per la manera que vesteixen els personatges de la fotografia, sembla que encara és a l’estiu i, per tant, la fotografia va ser feta poc després de la seva arribada i no cap el final.
Consta que dia 1 de setembre «Rossi» va ser a Artà, on hi va fer un discurs amb motiu del bombardeig que va patir la població artanenca per part de l’aviació italiana que va provocar onze morts «per equivocació» [Morey, 2016:370-374;381]. Per tant, aquest mateix dia 1 podria també haver visitat Capdepera i Cala Rajada i fer-se la fotografia a l’Hotel Castellet.
El 4 de setembre les tropes republicanes abandonen el front i a partir del 10 «Rossi» emprèn tota una sèrie de visites als pobles, en els quals feia els mateixus parlaments, sempre amenaçadors envers els republicans. Entre ells destaca el del 13 de setembre a Manacor, on la matança de presoners i presoneres republicans havia estat descomunal.
Per tant, segurament aquesta fotografia en què podeu observar-lo mentre surt de l’Hotel Castellet és del mes de setembre, en què la repressió va prendre característiques d’holocaust. Només el primer de setembre foren portats a Palma més de trenta presoners gabellins, alguns dels quals no tornaren i d’altres passaren anys a la presó o a camps de concentració.
«Rossi» i Julià Adrover (amb creu blanca) pels carrers del Port de Manacor.L’Hotel Castellet, del qual esperam que qualque dia se’n faci un estudi complet, va acollir alguns aviadors italians, com abans havia acollit antinazis i espies nazis, com ens conta Ellen Otten, la dona de Karl Otten. No sabem si el convertiren en un bordell, tal com va fer «Rossi» amb l’Hotel Mediterráneo de Palma, on s’hi feia dur prostitutes de Casa Elena i on també hi passaven algunes de les prima donnas del falangisme mallorquí, mostrant una altra dimensió del nostru personatge.
En tot cas, «Rossi» va ser una autèntica bèstia que va provocar una gran hecatombe, no només física ans també moral, no només entre les víctimes ans també entre els victimaris, perquè molts d’aquests victimaris mai més no tornaren a ser persones.
Quant a Capdepera, segur que es podrien dir moltes més coses, segur que queden moltes anècdotes i documents que encara no han estat desvetllats. Es parla del seu discurs al balcó de Can Creu, de la seva desfilada pels carrers Col·legi, Estrella i Port, no sabem si damunt un cavall o un ase o a peu. Se sap que hi ha fotografies que podrien immortalitzar aquests fets, però aquestes fotografies encara no han aparegut. Se sap que molta gent va veure, de grat o per força, aquella comitiva «fúnebre» que intentava escampar la por entre els rojus i els invertebrats que no es volien banyar. Entre tots aquests, hi havia els meus pares que precisament aquell dia, sigui quin sigui, es varen «conèixer», es varen agradar i mai més no es tornaren a separar.
Quant a Capdepera, segur que es podrien dir moltes més coses, segur que queden moltes anècdotes i documents que encara no han estat desvetllats. Es parla del seu discurs al balcó de Can Creu, de la seva desfilada pels carrers Col·legi, Estrella i Port, no sabem si damunt un cavall o un ase o a peu. Se sap que hi ha fotografies que podrien immortalitzar aquests fets, però aquestes fotografies encara no han aparegut. Se sap que molta gent va veure, de grat o per força, aquella comitiva «fúnebre» que intentava escampar la por entre els rojus i els invertebrats que no es volien banyar. Entre tots aquests, hi havia els meus pares que precisament aquell dia, sigui quin sigui, es varen «conèixer», es varen agradar i mai més no es tornaren a separar.
Però no, encara no es va poder aplicar aquella consigna revolucionària que tanta fortuna va tenir anys més tard i que deia: «Fes l’amor i no la guerra». Les guerres varen continuar i encara ara esperam que s’acabin. Evidentment, sembla que ens convé esperar d’asseguts!
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
maig 2018
Bibliografia
Capellà, Margalida (2014). Veus republicanes: Memòria de la Guerra Civil a Mallorca (1936-1939). Vol. III. Palma: Lleonard Muntaner Editor.
Massot i Muntaner, Josep (1988). Vida i miracles del «conde Rossi»: Mallorca, agost-desembre 1936; Màlaga, gener-febrer 1937. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Massot i Muntaner, Josep (2017). Arconovaldo Bonacorsi, el «conde Rossi»: Mallorca, agost-desembre 1936; Màlaga, gener-febrer 1937. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Morey, Jaume (2016). Artà: llarg camí cap al desastre. Palma: Documenta Balear.
Tugores, Antoni (2017). Moriren dues vegades: Daria i Mercè Buxadé, infermeres catalanes assassinades a Mallorca l’any 1936. Palma: Lleonard Muntaner Editor.
Coberta del libre d'Antoni Tugores, on es veuen les cinc infermeres assassinades per «Rossi» i els seus sequaçus.
Programa de Zona Roja amb imatges de «Rossi».
