PEP MOLL i MARIA JUAN escriuen, amb altres amics, des d'es turó de na Bagassa

   Observàvem fa una setmana, en companyia d’Amador Calafat Albertí i Jeroni Salom,  que les pràctiques religioses acabaven sent una festa. La divisió anual del calendari se solia fer tenint com a fonament les festivitats religioses més assenyalades, els batejos, les comunions i les noces. ”En aquell temps de la nostra adolescència – comentava Jeroni Salom –, per cert, a ningú li passava pel cap prescindir de l’Església en aquestes celebracions; qui s’hi hagués atrevit hagués estat maleït de per vida. Aquells actes sabíem que acabarien en menjua, en un aplec familiar més, dels que eren habituals al llarg de l’any”.

Nosaltres dos, Maria i Pep, simples transcriptors de les sensates cabòries dels reunits en aquesta tertúlia del cap de setmana, al casal de l'oncle Miquel, amb adreça a la carretera de sa Mesquida, a Capdepera, on quasi ja se'ns fa de nit, oint-los,  érem alliçonats, com a l’antiga escola, que no cal dir i per dir-ho de qualque manera, al mateix que assegurava Jeroni Salom, de manera maldestra, dit sigui de passada, sobre alguns presumptes coneixements de dogmàtica cristiana, que, tard o d’hora, hauríem d’amollar com a lloros esquerdats davant la monja o el mestre. "Així – continuava Salom – ens varen fer aprendre els deu manaments (fins i tot, cosa que potser ens donarà dret a tenir un tros de cel, els hem posat en pràctica), els pecats, els mortals i els venials, rudiments elementals d’angeologia o els ets i uts dels diferents sagraments. Hem de suposar que no va ser un temps perdut”.

NOVA EPIDÈMIA.- ”Nietsche, filòsof alemany -- sentencia Sion Moyà Rosselló –, anuncià la mort de Déu, farà ja més d’un segle i mig. Realment no li manca raó, en certa manera, la facultat de discernir el bé del mal – potestadtexclusiva del cristianisme a Occident, començava a esbaldregar-se. Així les coses, vivim en una cruïlla salvatge entre un “ego” desfermat i la senzillesa de les nostres capacitats, a més publicitat com a positiu. Volem ser els millors i ho volem ser ja! Però com que això no és possible, ens conformam amb l’aparença de complir-ho. Els nostres perfils de Facebook, Twitter o Instagram són les esglésies a les quals anam religiosament a retre acatament. La col·lecció dels nostres millors “tweets” o les fotografíes semiprofessionals del nostre darrer viatge serien les sagrades escriptures a les quals recorrem apressats en dies de crisi existencial. Dies grisencs en què necessitam reafirmar la fe, reconfortant el nostre “ego” amb el salm de: “ma vida no està tan malament”. Ens han venut “el virus” i l’hem comprat creient, de totes, totes, que era l’antídot. En conseqüència, quan giram la mirada al nostre entorn i comprovam que la major part és fum, la caiguda és funesta. La depressió s’ha convertit en la nova epidèmia del segle XXI, l’onzena plaga infligida pel nostre nou Déu. Els camins del Senyor són inescrutables, també les seves formes. Déu no fou mai un senyor de barba blanca, un triangle de mirada sibilina o un llibre vetust, sigui la Bíblia, la Torà o l'Alcorà. Déu no dorm en panteons, esglésies o sinagogues, no parla hebreu ni molt manco executa la postura “del loto al alba”.

 Sión Moyà Rosselló

– L’entitat divina – pontifica aquest filòsof i professor Moyà – no és més que una projecció humana que cerca aportar certa coherència i sentit a una existència que no la té. La idea de Déu no desapareixerà al compàs de la caiguda de les religions monoteistes actuals, ja que el punt essencial és: la gent necessita creure, en el que sigui, però creure!.

El Torà

– Resumint, estimats tertulians, estam obligats a estimar-nos més que mai, però mai per sobre dels altres. És d’això que tractam? –  inquirim.


La Biblia i el Corà

Haurem de concloure aquesta trobada a “Na Bagassa”, ara i aquí, ja que no disposam de més espai. Encara resta quelcom més que, ambdós,  haurem de posar en  net i ajornar-ho per a una pròxima ocasió.

Pep Moll i Maria Juan