La jornada reivindicativa del 8 de març va ser tot un èxit. Ningú no s'esperava la resposta que va tenir la vaga ni tampoc la que varen tenir les manifestacions del capvespre celebrades arreu... Prova d'això és la mudada de cantet que protagonitzaren els partits al poder (PP i C's; el PSOE assaja d'apartar-se'n quan són meres operacions estètiques). En un primer moment varen menystenir la jornada reivindicativa amb un llenguatge entre miserable – que en pot sortir del pou dels miserables?- i desconcertant. Llavors, quan la cosa començava a prendre embranzida tant en Rajoy com en Rivera canviaren el to: un es posà el llaç morat (aquest no és pèrfid) i l'altra s'inventà una de les seves petaneres dialèctiques per fer veure que allò que havien dit – que no eren antisistemes i altres bajandades amb un somriure, això sí, i cara de no haver trencat cap plat- no ho havien dit i que sempre han estat al costat d'allò que anomenen empreses raonables. (Potser és que pensen només amb els patrons de l'Ibex 35).

De la mateixa manera que mudaran de cantet si les protestes dels pensionistes agafen una mica de gruix. I sobretot si la gent comença a adonar-se que amb els diners públics fan les cucaveles que volen.

Ja que parlam de la gent, de la massa. A mi també, ho he de reconèixer, em va sorprendre la magnitud de la protesta feminista. No perquè cregui que les reivindicacions no siguin justes,  que ho són. Però què voleu que us digui: mobilitzar unes 20.000 persones a Palma – les xifres sempre ballen- en un dijous, dia feiner, etc., és una cosa molt meritòria. Segurament, després de la manifestació del TIL, que va acaramullar 100.000 veus, ha estat la més multitudinària feta a la capital en els darrers anys. La que es va impulsar fa unes setmanes contra l'exigència del coneixement del català a la sanitat només va aplegar – sent molt generosos- un 10% de la gent que acudí a la feminista. I això que comptà al seu favor tota una intervenció mediàtica fora mida i la manxa constant del PP i C's que no aturava d'atiar-la.