No, no hi cerqueu brins de triomfalisme. Ni tampoc una gregalada d'optimisme. A més, aquests estats no són inherents a la cosa. A l'essència, si voleu. Però he fet aquesta advertència tan admonitòria com innecessària no fóra cosa que el títol menàs a l'engany a algú. Coses dels oxímorons!

Sí, assistim, encara que sembli un contrasentit, a la victòria de la derrota. Ho ha demostrat gent molt més experta que no jo, que l'aplicació del famós 155 ha estat possible gràcies a una lectura inconstitucional de la Constitució. Ja ho saben: han implantat la doctrina que Aliança Popular volia introduir-hi i que va ser, en aquell temps d'il·lusions de fragàncies ben democràtiques, àmpliament derrotada pels constitucionalistes d'aquell temps. I ho han aplicat amb tots els beneplàcits del món. Començant per la Corona -ara diuen que va tristona, jo ho val!- i seguint per aquells hereus que l'any 82, encara els tenc frescs en la memòria, havien tintat les fosques parades de metro barceloní d'uns horitzons de blaus lluminosos, com qui espargeix una alenada d'esperança. És cert, que aquell mateix Felipe González ara ens apareix com una figura decrèpita, les mans brutes de calç i un futur alegre gràcies a unes portes giratòries que C'S havia de desengalfonar i, ja el veieu al reietó postís, no només les manté sinó que empeny el govern – gobierno- i els socialistes cap al retrogradisme més ranci i estantís.

També és cert que abans del 82 el ball ja havia començat i, aprofitant la solfa del coronell Tejero, els dos partits majoritaris del moment UCD i PSOE havien aprovat la LOHAPA, una restricció de les expectatives autonòmiques no fos cosa algun tricorni il·luminat hi tornàs.