En un tres i no res han passat deu anys del traspàs d'en Joan. Ara i aquí, familiars, amics i companys ens retrobam per homenatjar-lo, per dir que el recordam i valoram el seu llegat com a escriptor, pintor, actor, director de teatre i company de la revista Cap Vermell. I perquè quedi constància pública del nostre agraïment fixarem a la façana de casa seva una placa que el recordi.

En el nostre municipi hi ha uns pocs carrers amb el nom de destacats conciutadans; en aquest sentit, no hem estat gaire generosos i ens costa reconèixer els mèrits d'aquells amb els quals no hem connectat personalment. Recordem aquests noms de carrer: Elionor Servera, de la qual queda constància de la seva generositat amb els diners del seu marit; Joan Moll, destacat comerciant i capdavanter en l'exportació de productes locals; Baltasar Coves, metge, repúblicà represaliat i resident a Madrid, quan venia al poble a veure a la família atenia els malalts que el visitaven de forma desinteressada.

L'any 2011 proposàrem a l'Ajuntament dedicar un carrer a Antoni Flaquer Reinés "Solleric" i ens ho denegaren. Aleshores optàrem per homenatjar-lo amb una placa commemorativa fixada a casa seva. Ara ho feim amb en Joan. Ambdós personatges eren amics i compartien uns mateixos trets: uns arrelats fonaments culturals, la defensa d'unes idees pròpies i de tarannà democràtic i un compromís social. Amb aquest bagatge exerciren, dins la foscor cultural de la dictadura franquista, un mestratge; tal vegada involuntari, però real.

En Joan contà, en el llibre que recull la seva obra literària: A la recerca d'un poble perdut, que va assistir a l'escola pública fins als nou anys, moment en què, a causa d'un cop d'estat militar, la seva vida es va capgirar. Entorn a l'any 1942, a les nits, assistia a classe a ca'l mestre Antoni Flaquer "Solleric", el qual l'alliçonà sobre les quatre regles primàries i va tenir la destresa de despertar-li la necessitat de llegir. Per aquell camí autodidacte entrà en contacte amb la literatura catalana i amb la cultura generada en aquesta llengua. Ho explicava així: "Des d'aquell moment el català fou per a mi una llengua viva, oberta a tots els jocs de la vida, completa, sencera, tendra o enèrgica segons les circumstàncies, indispensable per a tots els que l'hem mamada".

En Joan va exercir de ciutadà i no rebutjà el compromís polític. Com deia Emili Darder, batle de Palma durant la II República: "Sense cultura no hi ha ciutadans". M'atrevesc a dir que una de les motivacions que el dugueren a aprofundir en la cultura nostrada era per a sentir-se més ciutadà, una autoexigència i una voluntat que tenia arrels familiars; procedia d'un corrent ideològic, el socialisme, que valorava la cultura com una eina de progrés i de socialització, lligada a la defensa d'uns valors humanitaris.

Avui en dia el mestratge està desprestigiat i encara molt més l'argumentari dels nostres líders polítics. Pensadors que jo admir manifesten que la nostra societat passa per un moment global de desfeta intel·lectual; les universitats creen erudits però pocs pensadors; la intel·lectualitat ha perdut el contacte amb la ciutadania i sense influència social. Això no passava fa unes dècades. Record que ja en els primers articles publicats per en Joan a Cap Vermell ens captivà; admiràvem el seu llenguatge riquíssim, pulcre i genuí; aquella font inesgotable d'inspiració i la defensa d'uns valors ben actuals; es convertí en el nostre referent, en el mestre. Joan havia acumulat saviesa per la via de l'autoexigència; llavors ho reconeguérem i ara ho agraïm.

De cada vegada s'allunya més i més la via identitària i un mal de definir cosmopolitisme consumista. En Joan estava clarament identificat amb el corrent identitari; deixà escrit que "uns pocs, com sempre, pensen en el poble, a fer poble, a conservar-lo, a dignificar-lo, a embellir-lo, a fer-lo més agradable i habitable, conservant verges aquelles zones que encara ho són i admiram, etc....". El cosmopolitisme està introduint productes culturals aliens amb l'únic objectiu d'aconseguir guanys, es persegueix l'enriquiment per damunt de tot i això deshumanitza; es rompen lligams socials.

Humanitzar la societat i defensar els drets de la ciutadania era el compromís cívic que ens ha llegat en Joan. Estic convençut que d'esser entre nosaltres criticaria amargament tots aquells que no deixen que els catalans s'expressin a les urnes o la gent més propera que criminalitza, tractant-los de turismofòbics, els que reclamen una revisió del model turístic. La ciutadania ha de ser escoltada i respectada.

Aquest és el llegat que, al meu modest entendre, ens va deixar en Joan Nebot Vaquer "Rai" i que avui homenatjam.