L’altre dia el tennista manacorí Rafel Nadal va expressar que “el referèndum de Catalunya no s’hauria de fer perquè era com botar-se un semàfor en vermell“. És una opinió totalment respectable, però potser un poc massa simplificada. I una qüestió tan complexa com la catalana no crec que es pugui explicar amb un símil tan esquemàtic, sinó es corre el ric de deixar de banda algunes dades imprescindibles.

Si en Nadal m’ho permet, reprendré el seu símil del semàfor i hi aportaré el context que crec hi falta per explicar bé la qüestió. I és que encara que faci la contrària al lingüista Jesús Tusón, a pics “una imatge val més que mil paraules”.  Posem-nos en situació: tenim el Guàrdia Civil (el Govern d’Espanya, i avui després del que ha passat encara més), una conductora (Catalunya) i un semàfor en vermell (la prohibició del referèndum) que és ignorat per l’esmentada conductora. Aquesta seria la història simplificada, ara anem a posar-hi tot el context.

Resulta que la conductora (Catalunya) ja fa temps que va rebre una sanció dura del mateix Guàrdia Civil (els recursos del Govern espanyol contra l’estatut de Catalunya). Aquesta ja va ser una decisió polèmica i mala d’entendre per la conductora (l’estatut va ser aprovat per la gran majoria parlamentària de Catalunya, és a dir era el que volien la immensa majoria de catalans), per la qual cosa es va sentir ferida i mal tractada i, fins i tot, sospità de mania persecutòria per part de l’agent.

Durant un temps la conductora va tenir problemes amb el seu cotxe.  Pareix que no acabava de circular bé per l’autopista (el marc espanyol) i s’hi sentia incòmoda. Va demanar canvis al traçat, però li va tornar tocar el Guàrdia Civil de sempre (el Govern espanyol) que li va anar donant llargues i no escoltà les seves reivindicacions.

I així arribam al cas que ens ocupa ara del famós semàfor en vermell. En aquesta ocasió la conductora té clar on vol arribar: a casa ja que allà l’espera un bé apreciat per ella que no es vol perdre de cap de les maneres (el referèndum, la possibilitat d’expressar-se com  a poble). Però pel camí es topa amb el mateix Guàrdia Civil d’abans i li diu que no pot passar, que hi ha una semàfor en vermell (la famosa prohibició). La conductora abaixa i li esmenta al policia que ella, d’una manera o l’altra, té la necessitat d’arribar a casa, que no és cap capritx, i que miam com s’ho faran idò. El Guàrdia Civil li torna recordar la prohibició, no li ofereix diàleg i fins i tot l’amenaça. La conductora, caparruda i amb la idea ben clara d’on vol arribar i la necessitat que en té, desobeeix el policia  i passa el semàfor en vermell (d’aquí la frase d’en Nadal) i el Guàrdia Civil comença una persecució contundent i fins  i tot agressiva contra la conductora, que se sent perseguida i impotent per no poder arribar a l’esperada meta. Per devora, altres policies  (Podem, PNV…) recorden al Guàrdia Civil i a la conductora que hi ha altres maneres d’arribar a la casa sense haver de passar per cap semàfor en vermell (diàleg polític), però tant un com l’altre ja duen la directa posada i no en fan cas. Per més inri, el Guàrdia Civil sí escolta altres companys del cos (Ciutadans i alguns socialistes)  perquè segueixi així de contundent i agressiu, la qual cosa encara l’encoratja més i fa que les seves actuacions encara siguin més dràstiques.

Amb tot, no sé si la conductora arribarà finalment a casa (si ho fa haurà de ser de manera clandestina  i ja trobarà el bé apreciat mig cruiat i desfet), però el que és segur és que aquest Guàrdia Civil tan agressiu i poc donat al diàleg (el Govern espanyol) l’únic que aconseguirà és augmentar l’odi de la conductora (Catalunya) i provocar efectes col·laterals en un futur  proper (augment del radicalisme català al carrer i de l’independentisme a les properes eleccions, més fractura entre ambdós…). No sé si és el que pretenia, però això és el que segurament obtendrà.

I així, crec jo, seria el símil que explica millor allò que està passant realment a Catalunya. Ara només cal esperar que acabi de la millor manera possible.

Frase destacada : “
Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España”. (Miguel de Unamuno, discurs de Salamanca