El 18 de setembre es la festa de Ricarda d’Andlau (840-896) fou esposa de l’Emperador del Sacre Imperi, Carles el Gras amb qui es casà el 862 i amb qui no tingué descendència. El 887 Ricarda i Luitward, el canceller, intenten la destitució de Carles al qual acusen de bogeria. L’Emperador  a més de culpar-los d’adulteri al·legarà que no ha consumat el matrimoni i demana divorciar-se.  Va ser obligada a passar la prova del foc. Descalça i amb la túnica untada de cera caminà sobre flames sense cremar-se provant així la seva innocència (1 versió de D. Bouts). Tindrà un somni, quan encara es trobava al seu palau, en que rebrà la visita d’un àngel  que li ordena fundar un convent en el lloc que li indicaria un ós (2). En realitat es retirarà  al monestir d’Andlau que es construí sobre un antic santuari celta dedicat a la osa divina Artio i així la osa esdevindrà l’atribut de Ricarda.

(2)

També es la festivitat d’Eustorgio (3), arquebisbe de Milà entre el 343 i el 349. Va sol·licitar el sarcòfag de marbre que contenia els cossos dels tres Mags i que havia trobat santa Helena al mateix temps que trobà la Vera Creu. Se suposava que els Mags havien retornat al seu país, i faltaven molts anys per concretar que els savis que havien visitat Jesús infant fossin tres, però com a les rondaies de més grosses n’han madurades. Va a Constantinoble i tornant amb les relíquies dins un carro, que estiraven dos bous, al creuar el Balcans un llop famolenc atacà i matà un dels bous. El sant dominà la fera i la junyí al carro per d’aquesta manera arribar a Milà amb un bou esgotat i un llop mansoi estirant del carruatge.


(3)

Però el 1164 l’Emperador Frederic Barba-roja , aquell que es cartejava amb Hildegarda de Bingen, envià les restes de Milà a Colònia on es guarden. (4 i 5) El reliquiari que en realitat son tres sarcòfags sobreposats fou dissenyat pel joier Nicolau de  Verdun que en realitzà part entre el 1180 i el 1181, però no es completarà fins el 1225.

(4)

(5)

També fa festa sant Ferriol capità de lladres i patró de Marsella aquell del: “ ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol, tocarem el tamborino i també el flabiol”. Igualment que sant Josep de Cupertino, el que levitava constantment (6).