De forma més generalitzada són aquestes recordances d’un any molt important, cabdal diria jo, en la vida de qui això escriu. És un barrejadís d’esdeveniments que ens varen quedar dintre el cap, sense cap relació els uns amb els altres, que sens dubte degueren formar part, tal volta, de  molts d’altres de més substància, però que no prengueren força dintre el nostre ànim de 27 anys.

• SOBREVIVENTS.- Recordam, per exemple, el gran impacte que suposà, a les primeres setmanes de gener, arreu de tot el món, el cas d’antropofàgia dels Andes. Passatgers d’un avió uruguaià caigut a les serralades andines, el 13 d’octubre de 1972, lluitaren per sobreviure, arribant a menjar carn humana, la de les persones que no varen poder sobreviure. Es tractava de 16 passatgers que conservaren la vida, miraculosament, entre la neu, el fred, la fam i el perill, a 4.000 metres d’alçada i 15 graus sota zero.  Foren rescatats 72 dies més tard, a finals d’any.

• BEST SELLER.- El pare José María Díez Alegria, jesuïta, germà de militars, un ortodox i l’altre aperturista, fou amb diferència al més conflictiu dels tres. Publicà un llibre autobiogràfic i obert  “¡Jo crec en l’esperança!”, del qual es va afirmar que era el llibre més sensacional dels darrers 30 anys. No sabem, ara, que n'hagués opinat el Papa Francesc, també jesuïta. Fou un best-seller. A la gent li agrada saber el que pensen els jesuïtes. ”Hem de ser realistes, sense pretendre un Papa pobre com sant Pere (materialment parlant) i privat d’oficines. Un gest, tipus Zaqueu, per part del papat contemporani, avui seria, tal volta, la millor manera d’exercitar un magisteri dels papes. Perquè sembla que les paraules estan exhaurides”. Aixì s’expressava Díez Alegria al 1973.

• OSCARS.- L’Oscar del cinema  a la millor pel·lícula estrangera recau, aquest any, en Luis Buñuel, espanyol, exiliat primer a Mèxic i més tard a França, on va realitzar la pel·lícula que li va fer guanyar la distinció: “El discret encant de la burgesia”. Buñuel, de pintoresc surrealista i autor de films minoritaris (el quals desprès de l’Oscar es revaloritzaren, demorant-se, això sí, la seva exhibició a Espanya) passaria a convertir-se, amb els anys, en un gegant del setè art. Luis Buñuel, que esporàdicament es trobava a Madrid quan es proclamaren els premis, ni es va molestar en desplaçar-se a Hollywood per rebre l’Oscar, com tampoc ho va fer Marlon Brando,premiat pel seu “rol” de Vito Corleone a  “El padrino”, considerada per l’Acadèmia la millor pel·lícula d’aquell any, molt a prop de “Cabaret”, amb  Liza Minelli. Però Brando sí que va enviar,a l’entrega dels Oscars, una guapa dona índia de llargues trunyelles perquè, a la cerimònia, llegís un manifest en contra del genocidi indi per part dels EUA, mentre Marlon Brando passava la nit a la reserva del sioux, on aquests celebraven un acte de resistència contra el govern federal.

• DIARIO MADRID.- Jaume Campmany, amb motiu de la destrucció, per voladura, de l'edifici del Diario Madrid, ordenat pel Govern espanyol i la seva fèrria dictadura franquista, manifestava que “quan un periòdic es crema, quelcom teu es crema, i aquests 80 quilograms de dinamita que han esbucat, tirat a terra el “Madrid”, han estat el final de la destrucció d’un dels temples de la nostra llibertat; de la nostra llibertat d’informar, de la nostra llibertat d’opinar, de la nostra llibertat de llegir”. Alguns integristes madrilenys clamaven perquè la voladura es fes amb el director del periòdic i els redactors a dintre.

PUNT I SEGUIT.- Continuarem, properament, amb la redacció d’aquestes recordances. S’ha de dir que, si no fos pels tres o quatre lectores que sustenten aquesta secció, tal volta no hauríem posat tant d’èmfasi a l’hora de fer memòria i escodrinyar  dintre les batallitas del abuelo que, de vegades, suposa el nostre voluminós arxiu. Aixi que, Pedro, Xisco, Miquel i Joan… gràcies i…va per vosaltres!  Tornarem!.