(Des del nostre turó) Contaminació acústica motoritzada
Si, com deia Gustavo Catalàn de Josep Pla, és molt més difícil descriure que opinar, a partir d’aquí i per no exprimir-nos el cervell més del que convé, abundarem en matèria ja iniciada al nostre anterior article.
– Per començar – diu Catalàn – estranya que tot el que es vol fer per reduir en lo possible la contaminació ambiental es limiti a restringir, a alguns indrets, la circulació els caps de setmana o dels vehicles que compten amb més de 20 anys, mentre que els timpans passen a ser qüestió menor. I els motoristes a l’ampla, podria col·legir-se una aliança entre ells i alguns bars i discoteques – en el passat, també, amb butlla demostrada – perquè la policia local sigui més que permissiva amb l’escàndol de música i motor.
I, per si algú es prengués això como a agressió verbal, convendrà reiterar que la timpànica és superior, quant a molèsties, i als responsables no hi ha gall que els canti. O ho fan tan en baix to que ni se n'assabenten. Hi haurà qui adduirà que en feim un gra massa, que som uns neuròtics. I, certament, els qui estam d’acceleradors fins no us volem dir on, per no ser grossers, no ens podem sostreure de l’oïda feta pols per les maleïdes motos a tot gas i de desitjar l’afonia dels vehicles fins al final dels temps. I què volen?! Pel demès, i des de la sospitosa tolerància que exhibeixen els qui han de garantir l’ordre públic, ens costa assumir que els nostres capitostssiguin sords – en sentit literal i no metafòric amb relació a demandes vàries –, i si no ho són haurien de fer obligatòria l’adaptació de silenciadors a aquests moteros i, si no fos tècnicament possible o pogués interpretar-se com a enfrontament a l'orgull del motorista, la sanció, la multa corresponent obraria meravelles. Ho provin, a veure! (Pep Moll, dixit)
El cas és que el narcisisme del moter, el seu desig de cridar l’atenció, la desconsideració que revela el menyspreu cap als altres, que fa patent el seu motor (el del vehicle, que no el seu cap, del qual hi hauria molt a parlar), ja és hora que se li posi fre amb base a la legislació quan l’enrenou superi el nivell permès. Perquè és inadmissible que ells hagin d’interrompre la concentració dels qui treballen, la placidesa d’un passeig i fins i tot el descans, el dormir, sense que ningú – tal volta amb l’excepció de l'eixordat – tan sols els cridi l’atenció. I es tractaria de quelcom tant simple com fer gala, els moters, de bons modals. Viure junts suposa evitar enuigs als altres, enfits innecessaris i convertir en regla el respecte mutu. Suposam que es tracta de matèria educativa i de no haver trobat l’adequat substrat, de mancar receptivitat. Sens dubte, existeixen mecanismes per acabar, d’una vegada, amb uns tubs d’escapament de gasos, també contaminants, convertits, sense exagerar gens ni mica, en emprenyadures que són, quasi, un malson permanent. (Maria Juan, dixit)
