Partirem d’un comentari que s’ha convertit en recurrent a les meves classes (i que també he sentit a més llocs):

ALUMNE: Idò jo ho trob injust. Per què als moros els han de pagar aquestes ajudes i nosaltres no? 

Generalment aquí els explic que les ajudes no van segons la raça. Tu pots ser moro, mallorquí, negre, peninsular… és igual, el que es mira és la teva capacitat econòmica i si malauradament no en tens arriben algunes ajudes. Però la resposta quasi mai els satisfà i continuen caparruts amb la mateixa cançoneta. Llavors sempre acab de la mateixa manera: “Sobretot, tu els canviaries el lloc?”. Mirada perplexa cap al professor. “Sí, tu, amb totes aquestes ajudes que dius, els canviares el lloc?”. La seva  mirada ho diu tot: NO. “Idò no importa en xerrem més, no?”.

Això se pot enllaçar amb el títol de l’article: “Els suposats avantatges dels desfavorits”. Són realment avantatges? O simplement intents de pal·liar desigualtats (en aquest cas manca de capacitat econòmica)? A part de les socials, no funcionen també  així les altres lleis, com les  lingüístiques  o les de gènere?

El català té unes ajudes a Mallorca per exemple que no té el castellà precisament per contrarestar els desavantatges que té respecte a la llengua de l’estat. Per no anar més enfora subvencions per fer cinema, premsa o altres arts en català. A qui es queixa d’això (que també n’hi ha) els dic el mateix: el castellà, a pesar d’aquestes ajudes que rep el català, canviaria el seu lloc? La resposta sempre és NO.

Les dones, per sort, també temen algunes ajudes (no sé si les suficients) com ara a l’hora de l’embaràs, violència de gènere… precisament pel mateix: contrarestar el masclisme de la societat. Si algú gosa criticar aquest fet, se li podria aplicar la mateixa fórmula: L’hi canviaries el paper? La resposta segurament també seria que NO.

Així que com veim no ens hem de deixar dur per prejudicis (contra els moros, el català  o les dones), els quals difuminen la realitat  i ens fan confondre anivellaments amb avantatges. O si ho voleu d’una manera més il·lustrada recorrerem a George Orwell i la seva reveladora obra La rebel·lió dels animals: ” Déu havia donat a l’ase una cua per espolsar-se les mosques, però s’hauria estimat més no tenir ni cua ni mosques"

Frase destacada:

• Tu creus que amb un duro  poden menjar  tres persones?

• Això no depèn del duro, sinó de la grana.

(Fragment del film La torre de los siete jorobados, 1944)