Si, són pulmons que desenvolupen una bona tasca per als ciutadans, encara que no ens n'adonem. Un pulmó verd, igual com ho és Central Park a Nova York o la selva amazònica per al clima mundial. Passejant o anant corrents pels pinars de Cala Agulla es poden veure prou bé els efectes de la pressió humana que pateix aquest indret de valor ecològic incalculable.

Si vos agrada córrer pels corriols d'arena que hi ha per tot el pinar de cala Agulla, podreu fixar-vos en la deixadesa de les autoritats competents, o almanco aquesta és la sensació que hom té. Llaunes, botelles de vidre i de plàstic, brics, matalassos d'aire, papers, llosques de cigarret, taps o la marca que deixen les motos o els quads damunt l'arena, sabent perfectament que l'entrada de vehicles motoritzats al pinar està totalment prohibida. Turistes que pugen i davallen pels seus corriols, carregats amb tota classe de productes, molts dels quals després es llancen fàcilment a qualsevol punt del pinar. Igualment amb els senegalesos, que passen pel pinar amb les seves càrregues per vendre, sense cridar tant l'atenció. Fins i tot pareix com si alguns haguessin fet una festa durant tota la nit i haguessin deixat les restes amuntegades, amb resquícies de caliu, com si haguessin fet qualque foc per a barbacoa, amb tenda de campanya abandonada inclosa. És una llàstima que es tengui la sensació que es pot fer qualsevol cosa en aquests indrets. Perquè precisament és aquesta la sensació que hom té. Què esperen, les autoritats? Que sigui una iniciativa ciutadana la que emprengui una campanya de neteja? Certament, cada vegada que s'ha fet una campanya d'aquesta naturalesa s'han omplert sacs i sacs d'escombraries.

És preocupant el ritme com cada any es veuen més i més fems i una vegetació desgastada. Ens hauria de preocupar, perquè aquest pinar actua com si fos una depuradora d'aire i suporta molta pressió humana, durant l'estiu. S'hauria d'estar més a l'aguait per part d'alguns. Aquest pinar s'ha de gaudir tal i com s'ha de gaudir qualsevol part de la natura. Passejar pel seu interior, respirar l'olor de pi banyat, ara que ja no queda gaire per a la tardor, el seu silenci de lloc solitari i tranquil, i escoltar el cant dels ocells. No només per a nosaltres mateixos, sinó també per a les futures generacions de gabellins, que mereixen gaudir-ne com nosaltres.




Miquel Estelrich