ESTIU D’ANTANY, LA “DERBI”, CAPDEPERA ALS RÈTOLS TURÍSTICS…

La Derbi.- Als anys 70 del passat segle, la Derbi, amb el seu depòsit vermell i el manillar curt – que alguns escurçaven tant que el deixaven amb els comandaments tan sols – era un signe i un símbol. La Derbi era el signe estètic d’una classe social – l’obrera – i el símbol que la velocitat i el risc eren cosa seva. Venien de la VeloSolex i la Mobylette, ila Derbi era un triomf: el seu triomf. Es tombaven sobre el depòsit com si correguessin en un circuït i, trucat o no el motor, el seu so era agut i impertinent, disposat a fer-se notar, aquí som jo i us aguantau si no us agrada! I com que, aleshores, no es portava casc i a qui el portava se li veia els ulls, la mirada era reptadora, d’auriga de circ romà.

En temps de l'ajuntament de Salvador Moll – ja ha plogut! – s’impedia accedir a Cala Rajada a tot vehicle renouer, a l'estiu. Es va aconseguir aturar totes les motocicletes amb escapament lliure. En aquell temps no hi havia tanta circulació, tampoc tants de municipals, i es va controlar. Avui és impossible dormir, als vespres, ja que, a tota pastilla i la música a gran volum, també els cotxes semblen una discoteca ambulant, deixant pel poble un llast de cors presos, de gent que vol dormir, però amb ensurts continus. Amb tal experiència trepanant l'oïda, a qualsevol hora, a ningú estranya que el nombre de motocicletes hagi augmentat, a la darrera dècada, al voltant d’un 38%, l’ansietat de la ciutadania es multiplica per bastant més i en paral·lel amb les agressives estridències que deixen al seu pas.

La vida es trobava al carrer: futbolins i billars, i en les al·lotes del barri i en el renou del motor quan el posaven a tota pastilla, amb l’accelerador sense marxa posada. Hi havia una altra vida, millor i lluny del barri, del poble, que únicament es contemplava des de el podi, deixant-se la pell a qualsevol corba. El recentment desaparegut Angel Nieto en sabia molt d'això. Les mans brutes de sèu i l’olor de benzina eren un mitjà d’atracar-se a aquella vida, la de posseir una Derbi. El seu ús comportava – comporta, encara – la utilització de certes motocicletes l'agressió auditiva per mor de l’accelerada del motor que engata, amb l’adrenalina, testosterona o simple estultícia, el conductor. Un renou semblant al de la serra mecànica quan la poda d’arbres, però in crescendo i sense relació amb la jornada laboral, la qual cosa suposa escoltar-ho també quan s’està a punt de conciliar el son, de matinada, o interrompent les converses i imantant les enfurides mirades a qualsevol lloc; per exemple, un dissabte o diumenge, quan es fa la migdiada, a les cases, malgrat el climalit de les vidrieres de la finestra.

L’estiu, el d’antany, va ser, durant els anys d’adolescència, l’estació que s’esperava amb més deler. Encara ho deu ser per als adolescents del nostre temps. Enclaustrats tot l’any entre les parets de l’escola, l’estiu es presentava com el temps de la llibertat, un temps il·limitat en què ensumàvem que trencaríem totes les fites possibles. I a fe que, per cert, era un temps d’una durada avui inimaginable. Des de finals de juny fins quasi l’octubre, en què altre cop es començaven les classes; posaria la mà al foc que els al·lots d’abans no han estat ni més curts de gambals ni han tingut mancances en la seva educació pel fet d’haver anat a lloure devers tres mesos seguits.

Els primers turistes que s’atracaren per les nostres costes foren poc més d’uns milers de rics que podien permetre's el luxe de viatjar a llocs exòtics. Arribaven en grosses barcasses a Formentor, eren els únics que s’ho podien permetre. I, més endavant, més tard -- ja ho diguérem a l'anterior capítol: arribà el 600 i, tambè, Fraga Iribarne, en aquest mateix ordre. El primer com a símbol d’una societat que començava a enriquir-se, l’altre per a impulsar el desenvolupament, venent sol i platja. Començaren a fluir funcionaris, electricistes, llanterners, gent de renda petita, professors, jubilats, empleades de casa mal pagades, la classe mitjana que despuntava desprès de l’horror de la pobresa. Les cambreres, de les quals actualment es diu que són explotades indecentment, comptaven llavors amb un altre estatus, tenien dret a viure com el qui més.

La feroç voluntat de guanyar doblers a tota velocitat amb construccions de feble qualitat ocupant tot el territori de platja, a força de tallar pins. I, de sobte, ja no feien turisme únicament els que s’ho podien permetre: començaren a fer-ne les masses vingudes del nord a la recerca de sol i alcohol barat. I per què no? És la nostra principal indústria, només és que amb els experiments que aleshores es varen fer arribà el tarquim (de aquellos polvos vinieron estos lodos) i el jovent extralimitat, idiota, i creuers a rompre.

Capdepera apareix als rètols.-Al·leluia, germans! A la fi, -- deu ser perquè el president dels hotelers Joan Ferrer es “gabellí”, ara sí, als nous rètols substitutius de l'¡Hola! de Firstsun es pot llegir “Capdepera”, que no figurava als anteriors panells. Clar, com que ara tindrem hotels al poble… Abans semblava que el nom del municipi no importava massa i ara figura el darrer de la llista d’indrets “gabellins”, perquè Cala Rajada, Canyamel, Cala Mesquida, sa Font de sa Cala, inclús d'altres que no s’esmenten, són “gabellins”, veritat?, ens agradi o no. Idò, a la fi... ”Capdepera” a la llista. Gràcies, Joan de can Prebe, fill del nostre poble. Una placa, una distinció, per a ell, sol·licitam. S’ho mereix, sí senyor! I mira que ha costat, finalment, aconseguir-ho!