L’ànima dels anys 50/60 fou de plàstic. En el fons oblidat d’una consola, mentre seguim rastrejant dintre el nostres propis replegaments d’aquella època, hi trobam una bossa transparent plena de soldadets, no ja de plom, sinó de plàstic. Tal volta fórem dels primers infants que relegaren definitivament a la reserva els infants de plom. Els temps canvien, canvia el fang del qual estam fets. I recordam què, efectivament, un bon dia, entrant a una cafeteria (a la qual poc temps abans denominàvem, per cert, “un cafè”), veim amb sorpresa que les sòlides taules de marbre aguantades per unes fortes cames de ferro han estat substituïdes per fràgils, inestables, tauletes de polida superfície, d’un material híbrid, ni fusta ni marbre ni ferro, sinó tot al contrari, es netegen millor, són bones de manejar, més boniques…

I aparegué la moda en el vestits, reduïda, en l’època anterior, a la monotonia dels colors terrós, negre, brut… I les publicacions es vestiren amb les primeres gales de la primavera –com aleshores es deia–. D’Amèrica n'arribà el cinema en color. Cada cop que el públic sortia d’una projecció de cinema en tecnicolor comprovava, angoixat, què en realitat els blaus no eren tan blaus; tampoc els vermells, ni els verds. Tots els color perdien amb la realitat.

L’admiració i la sorpresa davant les novetats: aquests objectes que s’exhibien a les fires de mostres i que començaven a vendre's al mercat. El túrmix, el cel·lo, la màquina d’afaitar elèctrica, la rentadora, el plexiglàs,els plàstics, les aspiradores, els clàxons de vàries notes, i tantes coses més. Una ploma estilogràfica ja no seria tan desitjable com un senzill bolígraf; la goma aràbigaperdia tot el seu poder al costat del cel·lo i un magnífic poal de plàstic els feia una feroç competència als metàl·lics usats tradicionalment.

Enterrat el Biscúter, neix el Seiscientos. Fràgils, també, els nous automòbils, les cadires, les làmpades, els tassons de plàstic, etc. Neixen l'olla de pressió, les cigarretes amb filtre, el llibre de butxaca i el txa-xa-txa. Agonitzen els tramvies, el Guerrero del antifaz, el Jabato, el Capitán Trueno, Roberto Alcázar y Pedrín i els balls d’aferrats…, en silenci i amb una estranya serietat a les cares, amb un cert aire de respectabilitat romàntica i circumspecta.Tots ens hem vestit amb aquella cosa transparent i viscosa que repel·leix la pluja: impermeablede plàstic. Això sí, amb una variada gamma de colors. L’ànima dels anys 50/60 era de plàstic, definitivament!

L’històric gol de Zarra a Rio de Janeiro. No trigarien molt a arribar Kubala, Di Stèfano, Puskas, Ben Barek, Czibor i Kocsis. Però, aquí, ja teniem, naturalment, els Suárez, Ramallets, Gento, Gonzalvo, Biosca, Molowny, Gainza, Basora, etc. I, en ciclisme, continuàvem proporcionant grans escaladors de muntanya: Federico Martin Bahamontes s’imposava al Tour de França a Charlie Gaul i a Anquetil, el superdotat. Miquel Poblet donà molta guerra a Gino Bartali o Fausto Coppi a la clàssica Milà-San Remo. I…Guillem Timoner, que el 1955 guanyà el campionat del món rere moto, triomfant cinc vegades més a la mateixa especialitat, en els anys següents.

Però en el nivell vital que més participàrem, els al·lots d’aquella època, respecte a l'esport, el més significatiu, el que durant molt de temps tingué gran auge, fou el futbol de taula: el futbolín. La manifestació socialde l'esport….

B.Melis “Meyme”