La Biblioteca del Golea (20)
El Món d’Ahir és un dels llibres més potents d’Stefan Zweig (1881-1942), si més no per mi. El seu subtítol –Memòries d’un europeu– ens diu moltes coses, entre les quals una d’òbvia i és que el llibre són les memòries d’aquest gran autor i eminent novel·lista i biògraf. Nascut a Viena i de pare jueu va viure i descriure la construcció d’un món que es va ensorrar amb la segona guerra mundial i ell en va patir les conseqüències. Es va haver d’exiliar i, finalment, es va suïcidar al Brasil. Poc abans havia escrit aquest llibre on, ja cap el final, diu: «Jo escrivia i pensava en alemany, però cada pensament que concebia, cada desig que sentia, pertanyia als països que s’alçaven en armes per la llibertat del món».
Amb això ens assabentam de la incomoditat que representava ser un escriptor en alemany entre 1933 i 1945 sinó combregaves amb les «idees» totalitàries que s’havien apropiat de la nació alemanya: «Constantment érem interrogats, escorcollats, numerats, fitxats i marcats, i encara avui –com a home incorregible que sóc, d’una època més lliure, i ciutadà d’una república mundial ideal– considero un estigma els segells del meu passaport i una humiliació les preguntes i els escorcolls. Són foteses, només foteses, ja ho sé, foteses en una època en què el valor de la vida humana ha caigut encara més ràpid que qualsevol moneda».
A El Món d’Ahir, per tant, Zweig ens deixa compartir aquesta experiència de creixement i caiguda d’un món, el seu i el de molts europeus que varen veure frustrades les seves expectatives de viure en una «república mundial ideal» i pagaren les conseqüències –intel·lectualment i físicament– del sorgiment i triomf d’ideologies totalitàries, que convertiren el món en un camp de batalla i en un camp de concentració.
Ara les idees totalitàries tornen amb una força que semblava impossible fins fa poc temps. No cal fer un repàs a la situació internacional, perquè totes les persones que ho desitgen estan prou informades sobre l’estat deplorable de la democràcia a molts llocs del planeta, però sí que ens podem fixar en el que passa a Catalunya, on la construcció d’una república es veu obstaculitzada per un règim monàrquic i oligàrquic que dista molt de ser democràtic. La lluita dels catalans per la república i per la democràcia no sabem, a hores d’ara, com pot acabar, però tots som ben conscients de viure un moment decisiu per al futur de Catalunya i de les seves institucions polítiques i culturals.
En aquest ambient, que ens recorda alguns dels passatges de l’autobiografiade Zweig, és quan apareix una iniciativa cultural de gran audàcia i coratge en forma de revista d’història i que du per títol precisament El Món d’Ahir, amb el subtítol d’Història d’autor. No cal dir que l’elecció del títol no és casual, ja que no tan sols es pretén fer un homenatge a l’autor austríac, sinó que es pretén emular-lo, ja que el seus llibres biogràfics de personatges històrics són vertaderes joies literàries.
A més, no cal dir-ho, l’audàcia més gran és fer la revista només en paper i, si més no en el primer número, sense publicitat. Tenir entre les mans aquesta revista/llibre és un plaer immens per a tots els sentits: vista, olor i tacte, i, a més, és un aliment per al cervell en aquests moments en què la cultura es troba en baixa forma, sospitosa de subversió i permanentment vigilada.
És, per tant, un desafiament a la «realitat» el que es pretén amb aquesta aposta per la història d’autor i pel plaer del paper i, a més, que la iniciativa sorgeixi de la Catalunya que camina cap a la república, és un fet que emociona i que demostra, una vegada més, que la cultura catalana s’ha guanyat un lloc al món i que mereix deslliurar-se de les presons monàrquiques i enfilar el definitiu camí per on van els homes i les dones lliures... i els llibres.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
