Com molta gent ja haurà pogut comprovar ja fa estona, hi ha una gran quantitat de detalls dins la vida del poble que ens passen desapercebuts i que posen de manifest fins a quin punt arriba la neteja de cervell al qual estam sotmesos tots. I encara que semblin simples anècdotes, si som capaços d'identificar, analitzar i exposar aquests mecanismes de programació mental que es donen a conèixer en el nostre dia a dia, estarem donant el primer pas indispensable per entendre un poc més quina classe de gent, societat o turisme s'està gestant a Cala Rajada.

No es tracta de demonitzar aquells que es tatuen, perquè al cap i a la fí cadascú fa amb el seu cos el que li ve de gust. Però m'agradaria donar un altre caire a aquesta moda que tant podem veure. I de res serviran els grans manifests alliberadors, ni les grans teories polítiques, espirituals o esotèriques que molts voldrien escriure per a iniciar l'anomenat “gran alliberament dels éssers humans”, si al cap i a la fi resulta que iniciam aquest “alliberament” amb aquests mecanismes quotidians còmodament instal·lats en les nostres ments i que condicionen totes les nostres activitats, anhels i pensaments, fins al punt de convertir-nos en una cosa consemblant a robots biològics que es dediquen a respondre de forma reflectida i condicionada als estímuls socials.

Posaré com a exemple aquesta vegada, com he dit abans, els tatuatges. Sí, els tatuatges que semblen avui en dia la nova moda de tot aquell que vol gaudir d'una nova forma d'exhibir-se. Sí, a Cala Rajada ja hi ha fins a tres locals, almanco a l'estiu, i un que encara obre a l'hivern, que es dediquen a fer tatuatges a aquell que així ho desitgi. En un d'ells hi podem veure tota una paret on hi ha escrites idees amb forma de frases filosòfiques per a entaferrar-se a la pell per sempre més. I dir que a Cala Rajada hi ha fins a tres locals on es fan tatuatges és com dir que hi ha tres perruqueries, tres barberies o tres òptiques...

A primera vista pot parèixer el típic escrit d'una tendència actual a la Cala Rajada turística de gatera i bauxa, ja que el turisme té la major influència en aquesta nova moda. Però tornem a llegir el títol d'aquest escrit i fixem-nos en el missatge que vull transmetre: Aquest titular és un retrat perfecte del nivell de buidor mental i manca de significat de gran part de la societat actual.

Tenguem en compte què és un tatuatge: es tracta d'una frase o dibuix gravat a la teva pell (en un procés no precisament plaent), que potencialment hauria d'acompanyar-te la resta dels teus dies. El fet que aquesta imatge o frase estigui plasmada a la teva pell significa que forma part integral de tu mateix i que de qualque manera et representa com a individu, sobretot de cara als altres. Si no fos així no tendria cap sentit posar-te una cosa a la pell i que hi quedi per sempre.

Aquest és el sentit que haurien de tenir les coses en un món en què la ment de les persones funcionàs de forma mínimament correcta i lògica. I més concretament, en el cas d'una frase tatuada o un dibuix, contenint com conté un missatge explícit i concret, allò lògic seria suposar que aquesta frase o dibuix tendrà un alt significat a nivell vital per a la persona que el duu posat, ja que exercirà pràcticament de leitmotiv de la seva pròpia experiència vital, dels seus pensaments o de la seva actitud davant la vida.

En tal cas, el procés mental que seguiria una persona amb un mínim de consciència de la pròpia identitat individual, quan es tatua una frase o dibuix en el seu cos, seria:

a- La persona experimenta un fort SENTIMIENT a nivell íntim, de la classe que sigui.

b- Aquest sentiment és traduït pel mateix individu en forma de MISSATGE amb el qual s'identifica.

c- Neix la necessitat d'expressar aquest missatge en forma de frase o dibuix.

d- El missatge es plasma damunt la pell, en forma de frase o dibuix, com a EXPRESSIÓ final del sentiment i del profund significat que té per a la persona en qüestió 

Així idò, en aquest proces lògic, generat per un sentiment íntim, i per tant generat per una consciència individual, allò primordial és el CONTINGUT del missatge i no la FORMA amb què s'expressa, que finalment resulta ser una cosa secundària. És a dir: aquí el contingut del missatge que es vol transmetre i que hauria de donar sentit al fet de tatuar-se, és el que menys importa. Allò que importa és tatuar-se una frase o dibuix, sigui quin sigui! Ja cercarem després quin haurà de ser! En aquest cas, el CONTINGUT està completament supeditat a la FORMA.

Allò que resulta més significatiu és que aquesta frase o dibuix gravats a la pell, i que per tant representa l'individu, ni tan sols els genera el mateix individu que els duu en forma de tatuatge, sinó que els “copia” de fonts generadores externes; és a dir, els aconsegueix com aquell qui va a un supermercat a comprar-se una xocolatina i ha de triar de les diferents marques que hi ha a la prestatgeria. És una representació clara i evident del triomf de la buidor mental i de la manca de sentit i significat que s'intenta promocionar en la societat actual en tots els individus.

En aquest cas, el procés mental que segueix l'individu que es tatua la frase o dibuix és:

a- Es genera la necessitat d'IMITAR una actitud externa, en aquest cas “tatuar-se una frase o un dibuix”.

b- Se cerca dins l'entorn un MISSATGE per a tatuar.

c- Es genera la il·lusió d'una IDENTIFICACIÓ amb aquest missatge extern triat.

d- Es plasma el missatge com a EXPRESIÓ final d'aquesta necessitat d'imitar una actitud social externa.

Fixem-nos que aquest procés no està generat per un sentiment íntim que neixi a l'interior de l'individu i que després es plasmi de cara al exterior. En aquest cas, tot el proces es produeix a l'EXTERIOR de l'individu. La font generadora del proces és bàsicament la necessitat d'IMITAR una actitut social que passa “fora d'un mateix”. No hi ha un sentiment íntim que derivi en la necessitat de plasmar un missatge propi, perquè, de fet, el factor de consciència individual és pràcticament inexistent.

El procés mental seria un de consemblant a: “Ostres, quina emoció això de tatuar-se una frase o un dibuix a la pell! Quina emoció! ¡Cercaré un dibuix o una frase per tatuar-me i assemblar-me a tots aquells que ho duen i que els queda tan bé!”

Es pot esser més insustancial?

¿Realment hem de tenir por a un futur ple de robots que interactuïn amb nosaltres, quan ja estam enrevoltats d'androides biològics que es dediquen a imitar tota classe d'estímuls externs?

Per comprendre millor el nivell d'absurd que implica això, farem, de manera d'exercici mental, una analogia entre tatuar-se una frase o un dibuix a la pell i una altra d'una activitat quotidiana. Per exemple, podríem comparar les persones que es tatuen el cos amb les persones que tenen el costum de subratllar els llibres que llegeixen. (Que quedi clar que no afirm una relació entre ambdues activitats).

Hi ha persones que no tenen cap problema de subratllar amb un marcador fluorescent, un retolador o un llapis les frases o escrits que més els criden l'atenció en els llibres que estan llegint. Aquesta classe de persones, inconscientment, consideren el llibre com una propietat al seu servei, un instrument del qual poden fer ple ús com més els convengui. El llibre és seu i fan el que creuen necessari per treure'n el màxim profit i punt. Les persones que es tatuen el cos actuen de forma anàloga: veuen el propi cos com una propietat o un instrument al qal poden treure partit com creguin més adient.

En oposició a aquesta actitud hi ha una altra classe de persones que se senten incapaces de subratllar un llibre amb una cosa que deixi una marca permanent, encara que el llibre sigui seu i es tracti d'un baratíssim exemplar de butxaca. De forma inconscient, aquestes persones actuen davant el llibre de forma reverencial, com si el llibre no fos de la seva propietat, sinó un préstec preciós que se'ls ha concedit. Si seguíem amb aquesta analogia, formarien part d'aquesta classe de persones els que són incapaços de fer-se un tatuatge al cos, ja que inconscientment ho consideren com la violació d'una cosa “sagrada”. Bé, la possible analogia entre les persones que subratllen llibres i les que es fan tatuatges ens servirà per comprendre fins a quin nivell arriba l'absurd de la programació mental a la qual estam sotmesos.

Suposem que qualcú amb visió comercial comença a veure les persones que subratllen llibres com un possible futur de mercat del qual es pugui treure un benefici. Aquest emprenedor amb visió empresarial, tot d'una comença a crear una col·lecció de marcadors fluorescents de variats colors, formats i dissenys, i decideix vendre'ls al públic de la forma més atractiva possible per guanyar doblers. Per això, el fabricant dels marcadors fluorescents contracta una agència publicitaria perque faci una campanya i el publicista decideix gravar un anunci de marcadors fluorescents amb David Beckham com a protagonista.

Imaginem per un moment cóm podría ser l'anunci: Veim David Beckham o llegint un llibre dins un tren en un dia plujós (si, és una imatge realment impressionant), amb el seu cos esculpit en un gimnàs, les seves celles ben depilades i la seva típica expressió de metrosexual super-mega-interessant estudiada durant hores davant un mirall; vesteix de forma “casual”, però a la darrera moda (o sigui, que duu posats uns texans de 1000 euros); mentre llegeix un llibre amb expressió concentrada es toca suaument els llavis amb el marcador de disseny i de tant en tant subratlla les seves frases preferides en el llibre. En un moment donat, Beckham aixeca els ulls de la lectura i mira per la finestra pensatiu, mentre les gotes de pluja colpegen el vidre i es veu un bonic paisatge de fons. A l'altre costat del vagó, una jove ben atractiva, que també llegeix i subratlla amb un marcador de la mateixa marca, l'observa dissimuladament i llavors el tren s'atura dins un tùnel i Beckham la descobreix reflectida a la finestra, mirant-la fixament; les seves mirades es creuen a través del reflex del vidre, ella fa una caiguda d'ulls, empegueïda i intercanvien un somriure còmplice, que probablement serà l'inici d'una conversació (el·líptica, a l'anunci), que alhora acabarà en una aventura (també el·líptica, a l'anunci). L'anunci es remata amb el lema: “Mark your best moments”.

Ja podeu imaginar què passaria si es fes un anunci com aquest i venguessin un producte d'aquesta classe, o no? Ràpidament naixeria una nova tendència: la de la “gent super cool que subratlla llibres amb marcadors fluorescents” i probablement tendríem una onada de persones (possiblement joves) que començarien a comprar llibres per poder subratllar-los amb el marcador fluorescent de moda mentre viatgen en metro, bus o tren, o estan ajaguts damunt la gespa del parc. Lo important ja no seria comprar llibres per llegir-los, sinó comprar-los per poder-los subratllar i imitar així l'exhibició de David Beckham. No importaria el llibre que es compràs ni les frases que destacassin: només importaria que els altres et veiessin fer-ho.

Vos pareix una elucubració ridícula i sense sentit? Vos pareix impossible que qualque dia puguem veure proliferar pels carrers de Cala Rajada una moda tan estúpida com aquesta? No és una cosa més absurda que allò que ja veim al nostre entorn. Al cap i a la fi, hi ha gent que veu que algun dels seus “ídols” duu una frase o un dibuix tatuat en el cos i pensa: “Jo també vull tatuar-me una frase o un dibuix com tal: la que sigui, ja en trobaré una...” Inclús hi ha hagut persones que un bon dia varen veure que el seu ídol duia tatuada una expressió inintel·ligible, amb caràcters orientals, i anaren al seu tatuador perquè també els tatuàs “el que sigui, però amb caràcters xinesos”, encara que la frase digués “besa'm el cul, Confuci”.

Hem arribat a aquest nivell d'absurd a les nostres societats, expressant-se de mil i una maneres diferents. Així i tot, donat que aquesta evident patologia psicològica afecta tanta gent, tots la consideram com una cosa “normal”, encara que tals actituds no tenguin la més mínima justificació lògica. I encara que tot el que expòs pugui parèixer una anècdota de caràcter social, en realitat és molt més greu i profund del que sembla a primera vista. El que estam veient en realitat són els estadis previs a la destrucció final de la identitat i la consciència individual en les persones.

Al principi, el Sistema manipulava amb programació social el nostre propi ego per a allunyar-nos de nosaltres mateixos. Ara, ja ha donat un pas més i ja treballa directament en l'ensorrament del nostre ego, com a pas previ perquè deixem d'esser individus diferenciats i passem a esser components integrals d'una futura ment d'eixam. Idò bé, un reflex físic i evident d'aquest progressiu procés de programació mental, que ens duu a menysprear cada vegada més la nostra identitat individual, el tenim en la forma en què molts de joves tracten els seus cossos, que al cap i a la fi són la seva representació física i tangible com a individus.

Aquests darrers anys hem vist proliferar l'absurda moda de tatuar-se el cos fins que aquest sembli una paret plena de grafits i gargots; o la moda dels pírcings, que consisteix en una cosa tan incomprensible com foradar-se la pell per totes parts clavant-se trossos de metall, sense que això tengui cap funció ni cap sentit que justifiquin el dolor sofert, l'agressió al propi cos i a la pròpia salut, ni la incomoditat associada a tals pràctiques.

Així ha estat com, sense adonar-nos, hem passat de tenir una certa classe de persones que consideraven el seu cos com un instrument al seu servei i que, exercint la plena sobirania damunt ell, l'empraven per a expressar sentiments o actituds pròpies en forma de tatuatge, a una gran massa de gent que es tatua o es forada la pell sense to ni so i que maltracta els seus cossos sense cap sentit, només amb la dèria d'imitar qualsevol beneitura que vegi al seu entorn, encara que això li comporti sofrir dolor físic, o arriscar la seva salut. De fet, si ho miram bé, el Sistema ha aconseguit que determinats individus comencin a agredir-se físicament a si mateixos arribant a causar-se dolor, en allò que començaria a esser un sacrifici ritual inconscient de la pròpia identitat individual. Primers casos extrems de auto-sacrifici al Sistema.

Ja només falta que aquest ens anomenat Sistema un bon dia ompli els carrers d'altaveus i ens cridi explícitament: “Sacrifica d'una vegada la teva fastigosa individualitat i lliura-la al Déu-Sistema perquè la trituri a l'altar del Nou Paradís sense individus diferenciats! Deixa 'd'esser tu mateix', miserable individu i converteix-te 'en part de jo' i et garantesc que la teva angoixa acabarà per sempre!”

I pot ser que el Sistema tengui raó i complirà amb la seva promesa: al cap i a la fi, no hi ha res menys esfereïdor que no esser RES...


Miquel Estelrich Bestard