El periodisme—segons la nostra protagonista d’avui – és el millor ofici del món. Ella el practica a la ràdio i, cada tant, a un diari de l’illa. És historiadora de l’art. No entén la vida sense cinema, filosofia i música. Per a Maria Amengual, Mallorca i la resta de les Balears han deixat de ser un paradís per a qui cerca tranquil·litat. Per altra part, les desavinences contemplades a nivell de parlament balear poc ajuden a la temprança.

MARIA AMENGUAL SALOM així s’expressa:

– Fou el passat agost un altre mes de rècord que haurà servit almanco per a posar sobre el taulell el debat sobre si les Balears sofreixen o no la massificació turística. Per fortuna, ens hem adonat que el pacient està malalt. La sensació subjectiva és que comença a haver-hi massa gent. Està bé que s’ofereixi festa i bullícia al “guiri”, als que cerquen això – sempre que no es faci com a Magaluf o Sant Antoni--, la qüestió és que resuta impossible aconseguir un metre d’arena per a col·locar la tovallola a platges o cales fins fa pocs anys verges i en solitud. O comprar el pa o un litre de llet a una zona turística sense haver de fer una hora de coa. Que ens demanem si les nostres carreteres, depuradores i hospitals estan o no saturats davant la presència massiva de gent demostra la gravetat del problema. Com si mancàs que el malalt estigui en fase terminal per a posar-li el termòmetre. Mallorca i la resta de les illes han deixat de ser un paradís per als qui cerquen – cercam – tranquil·litat i unes vacances lluny d’aglomeracions. Un lloc que ja no triarien per a desconnectar. Si George Sand pensava que “un hivern a Mallorca” era un autèntic infern es perquè no va conèixer aquests darrers estius. Ho sabem aquells que ens hem vist obligats a cercar alternatives a Sardenya o Croàcia, perquè – malgrat viure a un lloc increïble – estam superats per l’aclaparament.

En favor del Govern s'ha de dir que va plantejar el debat amb l'ecotaxa. Una selectivitat per al turisme que – vists els resultats – sembla ser com l’altra, la de l'accés a la Universitat: no selecciona ningú! Un altre assumpte és com afecta el resident, l'ecotaxa, o el que ara es digui, amb l’aplicació del 10% d’IVA. No sóc experta en tributs, però sospit que no es tracta de cap bé o servei. Tant de bo que la destinació dels doblers recaptats eviti pèrdues d’aigua abans que arribi aquesta a les canonades de casa nostra.

I, per què parlar de Trump? Per què anar-se’n tan lluny quan tenim aquí la flor i nata presidint el parlament i a la “gresca” amb els seus amics i companys? És tan grotesc l’espectacle que creus que el millor seria encarregar a Íker Jiménez que desvelàs aquests fenòmens paranormals. El que ha deixat de ser paranormal, per a desgràcia nostra, és que ens prenguin el pèl. O que ho intentin. Resulta que les dues diputades díscoles varen votar “en consciència”. Perquè, a més, no els importava el vot de Podemos. Una: ”No sabíem què votar perquè ens havien fet fora del grup de Telegram. Mira el dit que indica el sentit del vot: No volia mirar!”. L’altra: ”Ès que en aquell moment no tinguérem temps de decidir i votàrem el que ens semblà més sensat, ja que desconeixíem la proposta concreta”. Per als qui no ho sàpiguen, quan una moció arriba a plenari ha passat per un llarg tràmit parlamentari, suficient per a ser coneguda per tots els diputats.

Si en lloc d’estar fumant fora de l'hemicicle haguessin escoltat els arguments d’uns i d’altres haurien tingut més elements de judici. Entenc que és un “coñazo” escoltar els parlamentaris discutint, però és que els pagam el sou, entre altres coses, perquè ho facin. I són quasi 70.000 euros l’any. Que això sí que fa il·lusió!

Conclusió: Ja podem anar comprant crispetes a veure què ens procura el següent acte d’aquest circ, ja que soscavar el crèdit de les institucions democràtiques és la primera passa cap el totalitarisme i, com hem dit a l’encapçalament, circs com aquest no ajuden.

“MEYME”