Aquesta darrera setmana han fet dos programes a la televisió que conviden a la reflexió. Han estat espais televisius on qualsevol pensaria que ha valgut l'esforç el fet d'activar el comandament a distància i obrir el televisor. Ha estat com trobar un “oasi” enmig de tanta estultícia i beneitura, que tant ens inunden mediàticament. Un fou de la televisió pública IB3 anomenat "Un lloc amb història", i l'altre a LaSexta, "Salvados". Encara que els continguts d'ambdós programes era de diferent temàtica, però no en el fons, estaven relacionats i encadenats, i mai millor dit. M'explic.

El primer parlava de l'esclavatge que hi ha hagut a les Illes Balears al llarg de la història, amb fets curiosos i sorprenents. I l'altre parlava també de l'esclavatge, de l'actual, del qual no es parla mai, només escadusserament, quan interessa. De l'esclavatge al qual estan sotmesos milers d'al·lots al Congo, sota l'auspici de les grans multinacionals de les companyies que fabriquen els sagratíssims aparells que duim tots dins la butxaca. A parer meu, encara que el programa donàs a entendre que aquestes coses encara passen avui en dia, el programa es va quedar curt. No va parlar ni tan sols de la meitat de les greus violacions de drets humans que es produeixen en aquell país comprat per les grans multinacionals de l'imperi Smartphone. Parlava del coltan i d'altres coses igualment execrables. Sí, d'aquest metall que tots duim a la nostra butxaca i que costa moltes vides i tritura espais d'un valor ecològic incalculable de la llunyana selva africana. De com els al·lots i no tan al·lots es passen pràcticament tot el dia excavant a les mines de la República Democràtica del Congo per trobar un metall que serveix per a la tecnologia punta. I fa reflexionar.

Avançam a tal velocitat que fins i tot pareix que qualque vegada tornarem als nostres orígens. En veure uns infeliços nins i joves treballant dotze hores diàries en uns jaciments que, quan menys s'esperi, s'esbucaran damunt els seus caps, estalviant així als seus explotadors la feixuga feina d'enterrar-los, no resulta de més demanar-se què ha fet tan rematadament malament la societat del benestar perquè el nostre futur depengui d'ells. I quan dic dependre d'ells ho dic literalment, així com sona, perquè és així realment.

Quan el president d'una multinacional envia un missatge ordenant que es realitzi una transferència per internet, ho fa gràcies al esforç d'aquests al·lots.

Quan el pilot d'un avió confia en el seu GPS a l'hora de conduir tres-cents passatgers a la seguretat d'un aeroport perdut en una petita illa, ho aconsegueix gràcies a l'esforç d'aquests al·lots.

Quan un sofisticat satèl·lit observa la Terra, enviant informació sobre la direcció i la força d'un huracà, guarda la seva posició a l'espai gràcies al esforç d'aquests al·lots.

I per afegir més hipocresia a la misèria, quan fan els anuncis enmig del programa el primer que surt, després de quedar perplexos amb el contingut del programa, és un anunci de “Media Markt yo no soy tonto”. Amb tots es seus aparells de darrera generació. I el darrer model de mòbil.

A l'actualitat, quatre mil milions d'éssers humans, més de la meitat dels habitants del planeta, depenem d'una manera o l'altra d'un grapat de nins famèlics. D'aquí a un parell d'anys, la humanitat no serà capaç de desfer-se'n, sense ells. Els mitjans més rudimentaris, pals, troncs, escarpres, aixades, martells i unes mans que no han tengut temps d'aprendre a llegir ni a escriure, componen la base damunt la qual s'asseu la fabulosa tecnologia punta de l'orgullós segle XXI. Com s'explica?

Fa poc més de 30 anys, qualcú, ningú sap exactament qui, va comprendre que un metall quasi desconegut, el tàntal, posseïa propietats fisicoquímiques quasi màgiques, ja que era millor conductor de l'electricitat i el calor que no el coure, alhora que era dúctil, mal·leable, de gran duresa, amb un alt grau de fusió i inoxidable, ja que només l'ataca un àcid fluorhídric que a penes existeix a la natura. Encara que fos descobert al 1820 pel suec Jakob Bercelius, que li va donar el nom en al·lusió a Tàntal, el fill de Zeus que va entregar l'ambrosia dels déus als éssers humans, i al qual el seu pare va castigar a patir set eterna, mai se l'havia tengut en compte fins a la llum d'aquest descobriment, i els fabricants de tota classe d'aparells elèctrics hi trobaren el cel obert.

S'havia donat el tret de sortida a una dura competició en la qual l'únic que importava era guanyar. Guanyar doblers, guanyar prestigi, guanyar tecnologia, guanyar quotes de mercat... De la nit al dia, els mostradors de les tendes s'ompliren de nous productes que captivaren milions de clients, fascinats per la idea de comunicar-se amb la resta del món mitjançant un aparell que podien dur a totes parts i cabia dins una butxaca. Amb el naixement del nou segle naixia també un nou concepte en la forma de relacionar-se. La carrera es va anar accelerant fins arribar a un ritme de vertigen.

La indústria armamentista no trigà gaire a comprendre que amb la nova tecnologia aconseguiria que un míssil disparat a cents de kilòmetres impactàs amb precisió mil·limètrica damunt un blanc determinat, encara que sovint, per un error humà en el càlcul, destruís un hospital o esbucàs un edifici proper, causant centenars de víctimes.

I per si això fos poc, el 80% de les reserves mundials es localitzaven a un sol país, la República Democràtica del Congo, cosa que significava que el futur de les noves tecnologies que s'havien apoderat dels éssers humans s'amagava en un llunyá punt del cor d'Àfrica. El problema estava servit.

La República Democràtica del Congo hauria d'esser una nació d'una prosperitat aclaparadora, ja que compta amb la tercera part de les reserves mundials d'estany, gran quantitat d'urani, cobalt, petroli, or, inacabables selves i el major potencial d'energia hidràulica conegut. Així i tot, el 90% dels seus habitants malviu per davall el llindar de la pobresa, i inclús de la misèria. Per això s'han convertit en una presa molt cobejada per les grans potències, les quals han trobat la forma de desposseir-los de les seves riqueses, provocant un sense fi de guerres disfressades d'enfrontaments territorials o tribals que han costat la vida a quasi cinc milions d'éssers humans. Totes les empreses fabricants d'aparells de tecnologia puntera, Alcatel, Compac, Dell, Ericsson, HP, IBM, Lucent, Motorola, Nokia, Siemens, AMD, AVX, Hitachi, Intel, Kemel, NEC o Samsung no semblen disposades a permetre que sigui el govern del Congo qui imposi els seus preus i decidesqui a qui vendre el coltan i a qui no, per això es limiten a aplicar aquella vella dita popular de “com més maror, més peix”. La seva estratègia consisteix a subornar una falsa dissidència interna perquè provoqui aldarulls alhora que inciten els països veïns, Uganda, Ruanda i Burundi, a intervenir militarment i aprofitar la violència per anar espoliant els jaciments de forma descarada.

Leonardo Da Vinci va deixar escrit:

Es veuran sobre la Terra éssers que sempre estaran lluitant els uns contra els altres amb grans pèrdues i morts freqüents entre els bàndols. La seva dolentia no tendrà límits. Amb la seva fortalesa corporal esbucaran els arbres de les selves. Quan ja estiguin farts d'aliments, el seu cop de gràcia consistirà a escampar mort, aflicció, patiment, terror i el desterrament de tota criatura vivent. El seu il·limitat orgull els durà al desig d'enlairar-se fins al cel, però l'excessiu pes dels seus membres els mantendrà aquí baix. Res del que existeix damunt la Terra, davall o en les aigües quedarà sense ser cobejat o molestat i el que existeix en un país serà traspassat a un altra.

Els metalls sortiran de fosques i obagoses cavernes i posaran la raça humana en un estat de gran ansietat, perill i confusió... Quina monstruositat! Seria molt millor per als homes que els metalls tornassin a les seves cavernes. Per la seva causa perdran la vida infinit numero d'homes i animals.

Tenint en compte els milions de morts d'aquest inacabable conflicte i observant les selves triturades i els patiments que es reflecteixen en els rostres d'uns al·lots que se saben en un perill continu, no hi és de més demanar-se com és possible que fa 500 anys l'indiscutible geni de tots els genis tengués tal capacitat de visió de futur.

 ...Posaran a la raça humana en estat de gran ansietat, perill i confusió...

Aquest és el punt en què ens trobam exactament, ara mateix: ansietat per la incertesa del futur, perill davant l'evidència que la societat que hem construït, tan fràgil, addicta i depenent, pugui esbucar-se damunt els nostres caps, i confusió davant uns brutals esdeveniments que ningú se sent capaç d'explicar amb la suficient claredat.

I és que l'essència de l'endimoniat joc que es planteja a la República Democràtica del Congo rau en el fet que ha estat dissenyat amb la intenció que ningú aconsegueixi guanyar, mai. Ni govern, ni hutus, ni tutsis, ni ugandesos, ni ruandesos ni les mateixes Nacions Unides que vagin al rescat. És com una kafkiana partida d'escacs en la qual totes les peces fossin peons que es mouen en les quatre direccions, amb la seguretat que no existeix rei, ni reina, ni cap possibilitat de fer callar l'enemic.

Això és només una opinió meva, que crec que, després del programa de Jordi Évole, n'hauria de fer reflexionar més d'un. Sóc ben conscient que el món no canviarà gens ni pretenc canviar-lo, però pensar és gratuït. Més ben dit, no pensem massa ja que hi ha risc que ens produesqui lesió medul·lar.


Miquel Estelrich Bestard