Aquesta és la història d’un grup de joves que hem viatjat a Grècia per ajudar als camps de persones refugiades. Volem mirar de reflectir les vivències de la nostra estada i intentar descriure el dia a dia d’aquest problema que continua i s’està convertint en una de les pitjors crisis humanitàries dels nostres temps. Podem dividir el nostre voluntariat en dues etapes diferenciades: uns dies a Atenes i la resta a l’illa de Quios.
Els primers dies de la nostra estada a Grècia els passàrem a Atenes, on vàrem repartir les maletes de material sanitari i escolar que ens havien encomanat els nostres amics de Palma i Dois Teatre. Allà visitàrem els anomenats squats, edificis que foren abandonats durant la crisi econòmica i que han estat reocupats i habilitats perquè les persones refugiades hi puguin viure. Entre d’altres, vàrem estar a l’Hotel City Plaza, considerat el millor hotel d’Europa per l’autogestió i la convivència que hi ha entre la gent. Allà, a part d’habitacions que serveixen com a habitatges, s’hi duen a terme tot tipus d’activitats per a les 400 persones que hi viuen. Nosaltres vàrem participar en un taller d’elaboració de sushi amb altres voluntaris i persones d’allí i passàrem una estona molt agradable. També anàrem a l’Hotel Oniro, on viu un menor nombre de gent però l’ambient és igual d’acollidor. I finalment a Notara 26, on vam ajudar a les tasques de reacondicionar l’edifici després de l’atac que havia sofert per grups feixistes. L'últim dia a Atenes abans de marxar a Quios vam visitar la zona d'Elliniko. Es tracta d'unes instal·lacions olímpiques i un aeroport abandonat que actualment s'usen com a magatzem i lloc d'estada per a les persones refugiades. El magatzem està gestionat per SOS Refugiados, una organització espanyola que rep donacions de material divers, que es classifica en caixes, i es reparteix pels diferents squats. No vam entrar als edificis on estan allotjades les persones refugiades però des de fora, ens van despertar unes sensacions difícils de descriure. És un lloc inhòspit, enmig del no-res, tot és ciment i brutícia. Segurament mai ningú hauria imaginat que unes instal·lacions olímpiques acabarien essent un lloc habitat per persones que cerquen refugiar-se d'una guerra. Realment aquest dia ens va deixar en commoció.
Després d’uns dies a Atenes, agafàrem el vaixell cap a Quios. Només arribar, ens topàrem amb la realitat de l’illa, acabaven d’arribar tres barques procedents de la costa de Turquia. Tota una experiència per començar. Els pròxims dies ens anàrem habituant als ritmes de l’illa: cada dia a les 9:00 h del matí ens reuníem amb l’equip de coordinació de l’illa CESRT i ens repartíem les tasques diàries entre totes les persones voluntàries. Vàrem participar en moltes activitats com dinamitzar activitats amb infants al parc de la ciutat, repartir roba entre les persones que viuen als camps i també ajudar a la cuina solidària basca Zaporeak que s’encarrega de fer i repartir el menjar diàriament a 1.400 persones. Passàrem moments molt bons i que de ben segur no oblidarem mai.
Una de les tasques més impactants que vàrem fer va ser vigilar la costa per si arribava alguna barca durant la nit. Tan bon punt n’arribava una, ens dirigíem allà on havia arribat per proporcionar aigua, menjar, mantes i roba eixuta a les persones nouvingudes. Sempre coordinats amb Salvamento Marítimo Humanitario, una altra organització basca, que s’encarrega de les tasques de rescat i assistència sanitària. La primera nit que vigilàvem ja n’arribà una amb 49 persones. La gent arribava cansada però també esperançada per arribar a un lloc millor d’on venien. Una Europa imaginària molt llunyana de la realitat que estan vivint als camps de persones refugiades de Grècia, on milers de persones estan atrapades en unes condicions pèssimes.
Pràcticament cada dia aprofitàvem per visitar, durant les nostres hores lliures, les persones refugiades dels camps de Souda i Depethe (aquest darrer camp actualment ja no existeix, s’ha desallotjat i les persones han estat reubicades a Souda i a un hotel on viuen les persones en situació de vulnerabilitat). Aquestes visites ens despertaren moltes emocions, ens anaven contant les seves vivències durant la guerra a Siria i el trajecte fins arribar a Quios. Ens mostraven fotografies de l’abans i el després de la guerra a les seves ciutats, la segona part sempre eren edificis enderrocats per les bombes. Un home també ens va contar com la policia turca li havia romput el braç sense un motiu real aparent, si és que la violència és justificable. D’altres ens mostraren la fotografia d’una germana que Daesh havia cremat i estava a l’hospital, contant-ho amb una serenitat que realment escarrufa. Hi ha mil històries per contar, cal reflexionar sobre qui és que crea aquesta situació i la segueix fomentant. El silenci també ens fa còmplices.
Un dia vàrem visitar Vial, l'únic camp teòricament oficial i militaritzat de l'illa. Ens van negar el pas perquè no disposàvem d'un permís del Ministeri de Defensa grec. Vam rodejar el camp enreixat fent fotos i vídeos i entre d'altres coses, vam trobat forats a les reixes de ferro fets per les persones que hi viuen per poder escapar-se o una pintada que diu «No food, No water». Teòricament, en un camp oficial és on les necessitats bàsiques estan més cobertes i les institucions destinen els diners, però en aquest cas realment és on les condicions són més deplorables. Al cap d'una estona, dos policies de males maneres ens van dir que no podíem fotografiar el lloc.
Els últims dies a l’illa abans de marxar foren bastant durs. Ens véiem incapaços de partir sabent que deixaríem allà famílies que seguiran encallades sense cap solució en un futur pròxim. També ens vàrem acomiadar i desitjar sort a les persones voluntàries que seguiran a l’illa i que són els autèntics herois i heroïnes. És per això que no volem deixar de mencionar la falta d’eficiència per part de les grans organitzacions i de les institucions gregues i de la resta d’Europa. Fa uns mesos, la Unió Europea va firmar un acord on tots els països es comprometeren a acollir un nombre de persones refugiades. Actualment no s’ha complit ni el 10% per part de l’estat espanyol. Aquestes persones ara mateix són il·legals, ja que no se’ls concedeix el dret d’asil que segons la Declaració Universal dels Drets Humans els pertoca. Cal qüestionar-se qui és que està cometent actes il·legals? Aquestes persones o les “nostres” institucions? És evident que la situació que estan vivint ha quedat en l’oblit per part dels mitjans de comunicació. Totes aquestes qüestions ens fan reflexionar sobre el tipus de món en què vivim. De fet, una de les coses que més ens va sorprendre és que els petits projectes i les petites organitzacions són les que s’encarreguen de dur a terme les tasques més necessàries i mai no fallen.
Per acabar, volem donar les gràcies a les persones i organitzacions que han col·laborat amb el nostre projecte: les persones a títol individual que han fet una aportació, a Alternativa per Artà amb una aportació de 100 € i a l’Associació s’Aplec que ha aportat 500 €. Pròximament detallarem en què hem decidit invertir aquests diners que, juntament amb la donació d'Artà Solidari, sumen un total de 3.000 €.
Animam tothom que tengui ganes de col·laborar i no ho hagi fet fins ara a fer una donació al compte bancari d’IBAN ES28 0487 2022 9490 0004 6253 amb el concepte REFUGIATS GRÈCIA, així com a seguir la pàgina de Facebook De Llevant a Grècia pels refugiats i el bloc dellevantagrecia.blogspot.com. Anirem compartint informació d’interès sobre la situació de les persones refugiades i hi anunciarem les nostres pròximes accions.
De ben segur que aquesta experiència ens ha canviat a tots i totes i ens ha encoratjat a seguir lluitant en favor d'un món més just.
