L’ambient turístic a Cala Rajada es radicalitza, en tots els sentits. Ho podem veure només passejant pels carrers o a la mateixa sortida de la platja de cala Agulla, els matins i els capvespres, quan entren i surten els "bons" turistes, els que tots coneixem. Convid el lector/a, des d'aquí, perquè ho pugui comprovar per ell/a mateix/a. Els turistes es radicalitzen. Ja sigui en la seva forma de comportar-se o simplement en la forma que entenen de fer turisme. Vull dir, amb radicalitzar-se, que estan disposats a engatar-se més i més, a fer més escàndol pels carrers i, per si això fos poc, fins i tot a caure dels balcons on s'allotgen, de la gatera que passegen, com passa darrerament per Cala Rajada. No sé si serà perquè el futbol fa pujar l’adrenalina patriòtica “nacionalista” que tant caracteritza aquests ambients turístics quan hi ha certs campionats. La qüestió és que les banderes de qualsevol país pengen pertot arreu. Obligatòriament, has d’estar amb la teva selecció, en tot moment. És un deure patriòtic al qual no s’hi pot renunciar, per res d’aquest món. L’assumpte, emperò, fa por. Fa por de debò. Crec que aquests períodes ensenyen la vertadera cara del futbol. Ensenyen les vertaderes entranyes de la societat en la qual vivim.

En realitat, això que els turistes es radicalitzen passa any rere any, sense que cap autoritat competent hagi fet res per canviar aquest model de bauxa i gatera. O més ben dit, les autoritats competents no fan complir escrupolosament les ordenances que elles mateixes treuen des de les institucions on s'aproven, en matèria de comportament cívic. I també s'ha de dir que els turistes que es radicalitzen any rere any no són aquells susceptibles d'anomenar-se bons turistes de debò. Crec que ja s'entén, el que vull dir. Puc assegurar que el turista bo i fidel a Cala Rajada i a qualsevol lloc on encara la gatera no ha acabat de copsar-ho tot, és un testimoni directe i impotent, en veure com, any rere any, Cala Rajada es converteix en un nou Magaluf o s'Arenal. I no va gens equivocat. Any rere any podem veure el que és Cala Rajada i en què es converteix, a causa, suposadament, de l'augment de la demanda de bauxa i gatera i dels nombrosos locals que estan disposats a fer ofertes de mojitos i sex on the beach..., assequibles a tot el jovent que inunda Cala Rajada en aquestes dates. Fixau-vos si el jovent inunda Cala Rajada que cada dia es noliegen busos cap s'Arenal i es poden veure grups d'una vuitantena de joves que esperen el seu torn per a pujar-hi i anar a l'anomenat Ballermannde s'Arenal. I és que, aquí, el Bierbrunnen, el Chocolatei La Santa, literalment, queden petits per a tanta demanda de gatera.

Ara hi ha futbol i juga Alemanya. M'agradaria que fos eliminada el més aviat possible, i Anglaterra també. I també altres seleccions amb "nacionalismes" molt ferotges, que espanten, i a més molt pesats, pesadíssims... I només és un joc. Un joc, per cert, molt perillós. Emperò, com que estam parlant de patriotisme (de pèssima qualitat), tot val, tot està "permès". Si hi ha qualque problema que surti de l'habitual, només són casos aïllats que no tenen res a veure amb el futbol. Aquest esport noble, net i pacífic, on curiosament mai es donen a conèixer casos de dopatge, com en altres esports, és tota una estructura per a aixecar passions agressives. No hi ha res, avui per avui, que mobilitzi més les forces i cossos de seguretat de qualsevol país, sobretot europeu, que un partit de futbol. Des del típic insult o l'agressió als àrbitres, per part dels familiars dels jugadors, en un partidet de futbol d'un poble de només mil habitants, passant pels aldarulls provocats per aquests capbuits més coneguts com a ultres, fins als casos extrems que tots coneixem. Sí, un fenomen anomenat zombi es deixa veure amb tota cruesa. És el que podríem anomenar un cas de zombificació col·lectiva. Emperò, els mitjans de comunicació ens els venen com a hooligans,en lloc de com a zombis que són. Només els zombis són capaços d'anar-se'n a un altra país per a, suposadament, seguir a la seva selecció i alhora destrossar locals, omplir tots els carrers de botelles i fems, causar ferits greus a altres aficions, provocar angoixa i desesperació als veïnats i mobilitzar els cossos de seguretat, i fins i tot causar ferits entre els mateixos efectius policials, com si la pobre policia francesa, en el cas actual, no en tengués prou amb tot allò contra el que ha de lluitar. És increïble i esfereïdor. Tot això és impulsat, alimentat, atiat, recolzat i promogut per totes les passions que desferma aquest joquet en què onze jugadors multimilionaris corren darrere una pilota per a ficar-la dins una xarxa i als quals les seves respectives aficions donarien el que fos perquè guanyassin un campionat. I després els guapíssims jugadors de les seleccions, com a agraïment pel suport oferit per part dels aficionats durant el campionat, ni tan sols els conviden una estona als seus iots de deu milions d'euros, a les costes d'Eivissa. Tampoc els paguen el lloguer de la casa durant un any, ni tampoc els ajuden en les seves hipoteques. Hipoteques, per cert, que els mateixos jugadors podrien abonar amb només cinc minuts als contes bancaris dels aficionats. Fins i tot, per no agrair el suport dels seus aficionats, ni tan sols els paguen la compra diària al supermercat, amb bonos... I és que és tan injust aquest esport, alhora! I ja ho veis. La millor forma de demostrar el patriotisme avui en dia és posar-te una dessuadora de la teva selecció i estar boca-badat davant una pantalla gegant per veure el que pot succeir.

Miquel Estelrich