Dels 503 lectors, ara mateix – a l’hora de posar-nos a escriure –, de les visites rebudes per aquesta revista digital, més de la meitat es va apropar a la platja de cala Agulla per a contemplar el taller d’iniciació a l’Agulla que la publicació va anunciar dia 13, sol·licitant inscripcions que acabaven un dia abans, o sigui dia 12. Segurament no hi foren a temps…, o sí, malgrat haver de retrocedir 24 hores per a inscriure's. Manco mal que na Maria Binita, na Catalina de can Quec i na Bàrbara d’es Claperàs, que tenen els seus fills de 7, 8 i 9 anys, saben que l’Agulla, a més de ser una platja on prendre els banys, també és un prim i fi estri apte per a cosir (que és del que es tractava, i no de manualitats amb la sorra). Clar, semblava estrany que per anar a Cala Agulla haguessin de passar, les persones interessades, per ca na Marisa a fer la inscripció. O tal volta es tractava d’una possible alternativa a les anuals
escoletes d’estiu? Aquelles espavilades dones ho varen detectar tot d'una. I és el que té això del català, que de vegades pot confondre. En Croquet, malgrat estar custipat, també hi volgué, guaitar, per cala Agulla, quan li contaren l’anècdota que ens ocupa. L’amu li va haver de posar el body de la selecció espanyola per a “fardar” davant els turistes, ja que sense l’uniforme no se sentia freturós d'anar a pegar-hi un cap fico. Ja que hi era...!

I és que resulta, de vegades, que certes notícies es presten a cercar revoltes a qui les llegeix. Només fixau-vos amb el rebombori que cada any provoca la ja quasi consolidada festa de Mister Gay,que configura Cala Rajada com a capital mundial de l'esdeveniment, la qual cosa fa què n’hàgim d’estar ben orgullosos. O no? El pròxim any li correspondrà a Artà, organitzar-ho, tota vegada que fou un artanenc qui enguany va portar el llorer que l’acreditava com a campió. En Colau de cala Gat , que també és d’Artà, defensava a ultrança aquest festival gay, dient: “Tenc
molts d’amics que ho son, “misters”, però us puc assegurar que jo, que no ho som, pagaria, i molt, perquè n’hi hagués més. Saps quines bones parts que tindria per a mi!. Així s'exclamava, talment com un posseït, delejant l’impossible.

En Croquet, amb un parell de voltes – com aquella vegada que semblava ballar sevillanes – feia palès el seu desig de presentar-se a la gala del proper any. Segurament seria apte, a jutjar pel que li va passar a en Pere, que viu a la costa del carrer de la Soledat de Capdepera, que volia tenir un de canet com en Croquet,quan el va veure retratat a Cap Vermell. En Pere demanà a l’amu si l'hi deixa-va uns dies per a presentar-lo a la seva cussa. Així ho va fer i, esgotat i acabada la paciència, en Pere el va tornar, sense profit, a l’amu, a qui hagué de dir: “A en Croquet no li deuenagradar les cusses, no n’he tret ni suc ni sabó”.