Dins la societat actual la beneitura s'espargeix pertot arreu i no sembla que res la pugui aturar. Aquests darrers dies han aparegut un parell de noticies als mitjans que deixen ben palès el nivell d'estultícia i superficialitat que tant ens afecta.
Com veim idò, en les seves interpretacions d'allò del que és "art", en cap moment han fet cas a la seves sensibilitats individuals, ni s'han escoltat a ells mateixos. Això implica que en la interpretació del que és art, avui en dia, ja no importa el criteri propi o la pròpia sensibilitat, només importa la programació mental rebuda.
De fet, l'incident de les ulleres o la cartolina ens demostra que hem arribat a un punt tal que l'art no és art per l'obra en si mateixa, ni per l'efecte que provoca en qui la veu, sinó per l'edifici dins el qual està col·locada l'obra o per l'ambient social, administratiu o definitori que l'enrevolta.
Si per la mateixa raó, aquesta autoritat ens indica, en un moment determinat, que un objecte o activitat qualssevol, situats en un entorn no museístic, també són "art", automàticament haurem d'interpretar l'objecte o activitat en qüestió com a "obra d'art" o "activitat artística". Per exemple, suposem que un dia anam pel carrer i ens trobam uns individus mig despullats, pintats de blanc, gesticulant teatralment com a beneits al costat d'un vàter situat enmig de l'acera. Si existeix una "Autoritat Acadèmica" que decideix certificar això com a "acció artistica", el conjunt de beneitures que aquests individus duguin a terme rebrà el qualificatiu de "performance" i automàticament serà considerada una "activitat artística". I ho serà encara que aquests individus siguin uns analfabets, amb el mateix talent artístic que un esquirol volador.
Tanmateix, si tu decideixes fer qualque cosa consemblant enmig del carrer, sense el recolzament d'una autoritat acadèmica, mitjançant la definició corresponent, probablement seràs titllat de boig o de trastornat; encara que el més probable és que tenguis la sort que la gent que passi per devora pensi que deu ser qualque activitat artística o teatral promoguda per l'ajuntament, com les estàtues humanes o els músics de carrer..., i et deixin una moneda.
En definitiva, els casos de les ulleres en el museu de San Francisco o el de la cartolina no són coses anecdòtiques, com pot parèixer a primera vista. Ens indiquen que estam en un estat concret en la nostra evolució psicosocial. Ens assenyala que el nostre criteri individual ha quedat completament dependent d'una autoritat oficial externa, que és la que defineix tot allò que hem de sentir o pensar en cada moment, sense que ni tan sols arribem a posar en dubte si això té o no té sentit. L'art ja no és art pel fet que ens commogui, perquè ens convidi a la reflexió o perquè ens digui qualque cosa com a individus. És art perquè ens diuen que ho és i perquè ens diuen on es pot considerar com a tal.
Un caramull de torcaboques espargits per l'acera són "fems" i qui els ha llançat allà és un "porc". En canvi, si els mateixos torcaboques estan espargits dins la sala d'un museu, són "art" i qui els ha posat allà és un "artista" super-reflexiu. Se'ns ha negat idò tota possibilitat del nostre entorn i del nostre món a nivell individual. I si anam més enllà, veurem que aquest mecanisme de rendició davant l'autoritat oficial és extrapolable a quasi totes les nostres activitats socials i que roman allà des de fa molt de temps. De la mateixa forma que obeïm una "autoritat oficial" que ens indica que tot el que trobem dins un museu d'art contemporani és susceptible d'esser considerat art pel simple fet d'estar allà, durant segles ha existit un mecanisme anàleg que ha duit les persones a creure que tot el que digui qualsevol lider religiós és moralment bo i que té molt a veure amb un ésser superior anomenat "Déu."
El mateix exemple de mecanisme psicològic de submissió que duu un grup de persones a creure que unes ulleres al trespol o una cartolina pintada per uns al·lotets a una guarderia poden esser "art", és el mateix que ens duu a creure que allò que ens digui una autoritat turística (com per exemple que un impost turístic seria horrible per a Mallorca), ha d'esser obeït perquè és la "Llei", sense que ningú tengui dret a posar-ho en dubte. És el mateix mecanisme que ens diu que el que faci la majoria de gent ha d'esser imitat perquè és "moda" o "tendència"; i és el mateix mecanisme que ens duu a creure submisament que tot el que ens digui un individu amb corbata i un diploma penjat a la paret ha d'esser cert i indiscutible per força, perquè ens han inculcat que ell sap coses que nosaltres no podem entendre, i que mai actuarà mogut pel l'ambició, l'interès o els doblers.
El mecanisme bàsic d'obediència i anul·lació del criteri propi és molt similar en tots aquests casos. Simplement, pren diverses formes. Així que, potser sí que al final serà que les famoses ulleres en el trespol del museu d'art contemporani de San Francisco o la cartolina ens deien molt més del que jo creia al principi. Potser, aquestes ulleres o la cartolina no es limitaven a titllar de "beneits" tots els que trescaven per la galeria, sinó que estaven cridant un atronador "beneits" dirigit a tots els racons de la societat i del planeta.
Els historiadors de l'art ens diuen, a través de les seves investigacions i estudis, que els artistes del temps de Leonardo Da Vinci, Michelangelo Buonarotti, El Bosco, Velázquez, Goya..., i tants d'altres, no es dedicaven a la pintura o a l'escultura perquè tenien temps lliure, o perquè un color quedava bé en contrast amb un altra. Desenvolupaven aquesta activitat artística per a transmetre missatges i secrets a la resta de mortals. Per als que tenien orelles per a escoltar i ulls per a veure. I està ben demostrat.
El problema és que, amb tant de renou, poca gent ha aconseguit escoltar ni veure el seus missatges...
