Un any més compareixem devora aquestes pedres venerables del Castell de Capdepera per tal de commemorar l'efemèride que va canviar el rumb històric d'aquesta terra: la Conquesta de Mallorca pel Rei en Jaume. A partir de 1229, la nostra illa es va incorporar  a la cultura occidental i, més concretament, a la catalana. D'aleshores ençà, junt amb el Principat, el País Valencià, la Franja de Ponent, l'Alguer, Andorra i la Catalunya Nord conformam el conjunt de pobles que compartim una mateixa llengua i que integram una unitat cultural coneguda com a Països Catalans.

 Enguany, a més de commemorar aquest esdeveniment decisiu, no podem passar per alt que es compleixen 300 anys d'ençà que, arran de la Guerra de Successió, a Mallorca es va imposar, com ja havia passat a Catalunya i al País Valencià, el Decret de Nova Planta pel rei de Castella, Felip V. Amb aquest conjunt de lleis i després de cinc segles, les institucions polítiques i econòmiques del Regne de Mallorca quedaven abolides, i se sotmetia a un únic, uniforme i centralitzat corpus jurisdiccional, legislatiu i polític, supeditat absolutament al monarca borbònic de qui emanava, en darrera instància, tota font de sobirania.

Després d'un segle de monarquia absoluta, i com a conseqüència de la promulgació de la Constitució de 1837, la sobirania retornava finalment a la nació, quedant consagrat a partir d'aleshores el principi de la sobirania nacional. Però aquest canvi no suposà la recuperació del sistema constitucional propi dels altres estats de la Corona d'Aragó, sinó que s'erigia Espanya com un règim polític únic, uniforme i centralitzat, herència directa de l'antiga monarquia absolutista borbònica, i que només reconeix a una única nació. Més recentment, la Constitució de 1978, tot i el sistema de descentralització politicoadministrativa en comunitats autònomes, tampoc no ha permès recuperar la sobirania pròpia als estats de la Corona d'Aragó.

Al llarg d'aquests tres segles, i sota qualsevol sistema polític, l'Estat espanyol ha cercat , sovint de males maneres, la uniformització lingüística i cultural de totes les nacions que l'integren. La llengua espanyola és obligatòria per a tots els ciutadans, mentre que no ho són les altres llengües, ni en els territoris propis. Saben, els governants, que allò que primer identifica una comunitat és la llengua i que aquesta actua com a primer element de cohesió social. Aquests 300 anys, amb períodes de forta repressió inclosos, segurament haurien d'haver estat suficients per a anorrear una cultura i una llengua minoritàries, com la nostra. El fet és, en canvi, que el català manté una vitalitat que, donades les circumstàncies,  només cal atribuir a la fidelitat dels seus parlants, la majoria dels quals la senten com a l'única pròpia.

Avui, 31 de desembre, reivindicam aquesta data com la de la nostra festa nacional i esperam que les institucions així ho reconeguin i ho promulguin de manera immediata. Sigui com sigui, nosaltres tornarem cada any, per proclamar la nostra adscripció a la catalanitat històrica, cultural i lingüística i per manifestar la voluntat de treballar perquè així continuï sent d'aquí 300 anys més, per molts de decrets i lleis Wert que es promulguin en el futur.

Salut i feliç 2016!