35 anys de Cap Vermell
35 anys donant la llauna
Al desembre de 1980 sortia al carrer el número zero de la Revista Cap Vermell. Estic convençut que cap dels qui confeccionaren aquell primer exemplar arribà a imaginar el que ha resultat 35 anys després. Distingim clarament dues etapes, la primera arriba fins el gener del 2007 amb 26 anys a l’esquena i 279 números publicats. La segona, l’actual, coincideix amb la publicació de la Revista en format digital.
Una vegada decidit el seu tancament definitiu Cap Vermell ressuscità de les seves cendres adaptant-se, gràcies al senyor Comas, a l’era digital que domina amb inqüestionable mestria. Mi verso es de un verde claro y de un carmin encendido. Fent bona la tesi de Marshall McLuhan de que el medi és el missatge, el segon període ha imposat un dinamisme i una acceleració a la Revista inimaginable en la primera època, l'allau d’informació/renou que es vomita és enorme i continua.
Azuquita mami, azuquita pa' ti azuquita mami, azuquita pa' mi. Les noticies se succeeixen sense solució de continuïtat. La trivialització de la informació es consuma en la tirera d'ítems que apareixen sense jerarquitzar, la rellevància dels quals ve donada pel tamany de la imatge de l’encapçalament, que depèn de l’atzar. Una mostra del relativisme cultural el veiem en els editorials; en la primera etapa privava el contingut i record que algunes vegades es retardà el lliurament a la impremta perquè no es tenia el Portalet enllestit. En el que duem del 2015 se n’han publicat sis i no són les entrades més clicades. Al 2014 se n’escrigueren vuit. Ja no es tracte de dotar de sentit a la realitat del poble des de la reflexió sinó de bombardejar amb un seguit de notícies que per algun misteriós procés psicològic alimenta el narcisisme social.
La transició de la cultura escrita a la de la imatge queda exemplificada en els dos períodes que divideixen Cap Vermell. S’ha comprès que estam a l’era de les imatges i ens hi hem acoblat perfectament, aquestes han substituït al text. És impensable –queda més enllà de les categories mentals - publicar una notícia sense imatges. Existeix el que es veu, no el que s’escriu i llegeix. De fet, en moltes de les entrades predomina la fotografia o el vídeo, fent del text un complement irrellevant. No pot esser d’altra manera en l’època en què la transmissió de bits es materialitza a través de pantalles. El sentimentalisme predomina per sobre de l’argumentació i no podia ser d’altra manera en el Cap Vermell digital.
Cap Vermell ha acceptat de ple la cultura de l’èxit, mesurat per l’estadística com a filosofia de vida. L’èxit de la Revista –i de cadascun dels ítems que es publiquen- es mesura pel número de clics obtinguts. I ja es preocupen els comptables de la Revista de fregar-nos pels morros les estadístiques de visitants. Així, la simbiosi entre Revista i llambregadors esdevé perfecte; la primera obté molts de clics i els segons hi troben exactament el “divertimento” que hi cerquen en un bucle virtuós que es retroalimenta. Les puntes que assenyalen l’èxtasi coincideixen amb les dates de les festes i saraus: Sant Antoni, la fira Medieval, festes patronals, etc. Vamos todos a bailar al estilo africano, a ti te gusta la bomba y te gusta el baquiné para que goces ahora, africano es el bembé. Sobirania en estat pur, la revista del poble feta pel poble: democràcia virtual. Un dels somnis que els fundadors de la Revista esbossaren a la presentació, ara fa 35 anys, fet realitat gràcies als avenços combinats de la tècnica, l’estadística i la liqüefacció del pensament.
Cap Vermell s’ha acomodat als nous temps d’una manera cabal convertint-se en una revista políticament correcta, aconseguint un mínim comú denominador apte per a tots els públics que res te a envejar a la factoria Disney. Si be és cert que adesiara apareixen escrits d’antics representants de l'avantguarda progressista que havia de revolucionar el món i la bolla, ara son vists – la forma condiciona el contingut- com a innocents curiositats folklòriques.
Tant si son naps com si són cols, aquestes són les claus de l’èxit de la Revista, que s’ha adaptat a la felicíssima expressió de Zygmunt Bauman: Cap Vermell, una revista líquida per a una Capdepera líquida. Els qui d’una manera o altra hi col.laboram tenim sobrats motius d’orgull i fonda satisfacció per l’aconseguit al llarg d’aquests 35 anys.
De la mateixa manera que la sexta, tv3, la cinco, antena3, etc. son els NO-DO de l’Espanya post-moderna, podem dir que Cap Vermell és el NO-DO gabellí? Inquietant pregunta que es resoldrà virtualment a través de cops de tuits i wassaps. Por eso yo te canto a tí mi capullito de alelí.
Per damunt de tot, al llarg d’aquests 35 anys Cap Vermell, parafrasejant a la Sra. Arendt, ha estat “un lloc apropiat per a l’acció i el discurs, per a les activitats inútils per complet a les necessitats de la vida... Amb el fi que el món sia el que sempre s’ha considerat que era, una llar per als homes durant la seva vida en la Terra”. Que no és poc.
Proposo als companys que donem un altra volta de rosca i experimentem amb el gas, ja que d’aquí a poc la societat esdevindrà gasosa i ens interessarà continuar en el “candelabro”. O no?
/llucià rinyon/
