Jo no hi era, millor dit, encara no era nat. Tot el que escric aquí és fruit de la informació recollida a través de testimonis de persones que sí qui hi eren, lectures, moltes lectures i tantes altres coses que donen informació de l'època franquista. El passat dia 20 es compliren 40 anys de la mort del dictador.
Dic Cala Rajada perquè visc aquí, però el llegat de qualsevol dictadura que hagi patit un país ha quedat d'una forma recalcitrant en els fets socials i en les seves gents de qualsevol poble, uns més que uns altres i uns no tan empegueïts com uns altres de reconèixer la seva afiliació o col·laboració amb el Règim. Xerrant i conversant amb gent del poble i sobretot si un no té les seves arrels familiars aquí, a Cala Rajada, queda ben astorat de la relació que varen tenir un bon grapat de veïnats amb aquell règim. Resulta que un tal... es dedicava a fer la vida impossible a un contrari...; un conegut propietari d'un hotel es dedicava a anar pels pobles a fer por a la gent en nom d'en Franco; que un tal... no volia que un tal altre... anàs a la seva tenda a comprar; que li feien la vida impossible a un... Tot això, encara avui, ho podem escoltar dels relats d'aquells que sí que ho patiren en carn pròpia. Quan arribà la democràcia, uns es feren votants o militants del PP o del PSOE i totes les idees polítiques d'avui han derivat de tota aquella època. La gent ho vivia amb tota naturalitat, o s'estava en contra o s'estava a favor de la democràcia, cosa que sonava a comunisme, en aquella època ( i encara avui ).
Som dels de la generació que quan fèiem segon o tercer d'EGB ja començàvem a estudiar la llengua catalana com una assignatura més, descobrint que hi havia tota una història fascinant amagada i ignorada deliberadament i que els nostres pares no varen ser capaços d'ensenyar-nos, o almanco tan bé com ho feien els mestres. Més bé diria tot el contrari. "...Jo vull que el meu fill aprengui mallorquí, no català", entre altres barbaritats que encara avui escoltam. Això reflecteix fins a quin punt els nostres pares varen esser adoctrinats, quan ells anaven a l'escola, dins l'autoodi cap a la cultura pròpia. Em recorda aquella pel·lícula dels anys 70 en què un mestre del nord recriminava a uns alumnes que xerrassin en èuscar i els deia: "Esto es una escuela católica, como os atreveis, enseñadme las manos...", i amb un regla de la pissarra, mentre els pegava a les mans, anava dient "...españoles; i els nins, vascos..."
Molts podran dir que varen viure molt bé en aquella època, que si un no es ficava en política el franquisme et deixava viure molt bé, encara que quan un anava pel carrer de les grans ciutats, també he sentit dir, no es podia estar reunit amb més de quatre persones, entre altres mesures. Així i tot, tots aquells que diuen que es vivia molt bé estic seguríssim que varen viure tots els anys posteriors a la guerra civil sense saber on estan enterrats els seus familiars; calla, viu i no diguis res, aquest era l'antídot per viure bé. Aquí a Cala Rajada tenim un palau propietat d'un dels majors finançadors de la guerra civil. Diuen que si no hagués estat per March la guerra civil no hagués estat la mateixa. Personalment crec que és cert, no vull entrar en detalls de com fou, però sé que és cert.
El que resulta curiós i preocupant és que darrerament hi ha hagut molts d'intents d'instaurar tics franquistes a la vida política actual, sobretot en el món educatiu. Una llei aprovada per l'actual govern on es condemnava la dona que volgués avortar fou retirada pel mateix president, fent possible així la dimissió del ministre que la va proposar... El govern anterior de les Balears aprovà una polèmica llei de llengües coneguda com a TIL que fou massivament rebutjada per la comunitat educativa, essent suspesa judicialment abans d'acabar la legislatura de l'anterior govern.
Com a qualsevol dictadura, sigui del color que sigui, avui en dia encara hi ha moltes de vergonyes no resoltes de aquella època. Primerament, des de 1939 a 1975 moriren més de 195.000 persones, això sense comptar les produïdes al principi del cop d'Estat del 1936. A tot això s'hi han d'afegir els més de 500.000 refugiats per la repressió franquista, que partiren pertot arreu, principalment a Mèxic, on el govern de Lázaro Cárdenas els rebé com millor pogué. Que un jutge tan bo com en Garzón estigui inhabilitat per poder exercir la seva tasca per investigar les vergonyes d'aquella dictadura, demostra a parer meu que, per molt que es vulgui negar, l'ànima d'aquella època perviu encara en qualque institució democràtica. A l'Argentina s'estan duent a terme les investigacions de la dictadura. Resolucions de l'ONU dient que el govern no fa lo suficient per aclarir allò de les fosses que encara queden per identificar... Que qualsevol senti nostàlgia d'aquells temps és respectable, cada un pensa el que pensa, però, per favor, que no es negui el caràcter ni l'essència del que fou aquella dictadura, hagi tengut coses bones o dolentes, perquè és un insult a la intel·ligència de les persones.
Miquel Estelrich Bestard
