Morts que ja han mort per sempre, perquè cap d'aquells que algun dia els varen conèixer viu per a rememorar la seva imatge, la seva veu, els seus dies de vida...
"Qué solos se quedan los muertos" va escriure el poeta Gustavo Adolfo Bécquer. Soledat eterna que trencam en dies comptats.
Un altre poeta, Fernando Pessoa , va resumir la vida i la mort: "Solo os dejo dos fechas, la de mi nacimiento y la de mi muerte, entre una y otra todos los días son míos".
Ambdues frases han arribat al meu cap aquests dies, com a altres caps hauran arribat altres coses al voltant de la mort.
He volgut fugir, anys i anys, del costum d'anar únicament al cementiri el dia de Tots Sants. A la meva part revolucionària i rebel no li agradava deixar-se veure per allà quan més gent hi podria haver, reivindicant el cementiri com lloc de recolliment i no com a passeig per a lluir adorns florals i passarel·la per a estrenar la nova roba de tardor. Potser això tengui a veure amb la imposició de mumare d'anar cada 1 de novembre, d'ençà que tenc records, a fer la volta per allà amb la nova muda d'hivern, tant si feia fred com si estàvem a 25 graus. A l'altra part, la conformista, la pausada, li agrada veure com els vius comparteixen i engalanen la ciutat darrera, la del descans etern. No sé si m'estic fent gran, la part rebel perd força.
He sentit la soledat dels morts, moltes vegades. Tombes mai visitades, qualcuna ni tan sols per Tots Sants. Morts que ja han mort per sempre, perquè cap d'aquells que algun dia els varen conèixer viu per a rememorar la seva imatge, la seva veu, els seus dies de vida. Altres, a força de passar els anys, han deixat d'importar als vius.
La soledat que esgarrifa. Hipòcritament, a vegades. No sé molt bé si les flors serveixen,en alguns casos, per a recordar els que no hi són o per a enlluernar els vius. La part rebel aquí és fa notar i es pregunta per què només aquest dia hi ha flors a algunes (moltes) tombes. La part més..., com ho diria?, adulta?, diu que ja està bé així. Tanmateix ambdues parts estan d'acord que ni els records es troben només allà, al cementiri, ni més flors volen dir més estimació, sigui quina sigui la data que marqui es calendari.
"Solo os dejo dos fechas....", al calendari i a les làpides. Dues dates. A vegades, com si d'un sols quedàs això, un nom i dues dates. Amb sort, al voltant d'aquestes dues dates hi haurà flors, i visites. I algú que recordi els dies viscuts entre les dues dates gravades a la pedra. Per a altres, res, ni això.
La mort ens iguala a tots, o no.
De cada any que passa, i això demostra que m'he fet gran i fa por, hi ha més dies de records acumulats entre les tombes, més gent coneguda que ja reposa per sempre. Quan era petita i mumare m'hi feia anar amb la nova muda d'hivern, només m'entretenia fent renou amb les sabates i la graveta dels carrers, tanmateix ni coneixia ningú ni tenia cap record de ningú. Els anys van passant i amb cada primer de novembre han augmentat les meves vivències, les meves arrugues i, tristament, han augmentat les cares conegudes a les fotografies de les làpides, els records dels dies viscuts per aquells morts són també els meus records i els meus dies. Fa por, però una por assumida.
Tot i que d'una manera premeditada no trepitjaran les meves sabates la graveta del cementiri, el dia 1 de novembre, (llevat de força major), si que hi tornaré en dies posteriors, potser quan m'ho marqui el cor i no el calendari, a veure si les meves flors encara llueixen, que segur que no, i a deixar-me invadir de nou per la soledat dels morts, tan plena de records.
Però, així i tot, reconec amb satisfacció adulta que les flors i les visites al cementiri per Tots Sants són meravelloses demostracions i no s'han de perdre mai.
Marie Tour
