"Només hi ha dues coses infinites: l'Univers i la beneitura humana. I no n'estic tan segur de la primera."

Tots ho sabem, ja. Se n’ha parlat fins a l'extenuació. Tot depèn de com es miri. La premsa espanyolista fa veure que el sentiment de separació ha minvat força, en vista dels resultats. Els qui estan a favor d’un estat propi diuen que res d’això, en tot cas que podria haver estat millor, i així i tot han guanyat d’una forma aclaparadora en escons, i en vots també (incloent els del bloc reformista). O sigui, si aquests darrers s’afegeixen als qui volen un estat propi, els qui no volen la independència ni res que li assembli…, la cosa queda més que clara.

Aquesta vegada vull donar una opinió diferent en aquest assumpte, des d'un altre caire. Unes eleccions que han tengut el potencial i la magnitud de canviar la fesomia d’un estat europeu. Que ningú s’espanti. Aquesta vegada vull anar un poc més enrere. Un poc més enrere, abans del 27-S, concretament en plena campanya electoral. Podríem xerrar de polítics messiànics que prometen “tresors impossibles” als seus pobles; podríem parlar de polítics arribistes i corruptes que mai foren el que diuen que són i que ara, per moltes causes i esdeveniments, s’han convertit en líders d’una causa que mai defensaren al 100%; podríem parlar de presidents de govern tan profundament ignorants que no coneixen ni les normes més bàsiques de la constitució del seu país, la mateixa que diuen complir escrupolosament; podria criticar a una societat tan cega que permet ser governada per í d’aquesta talla; podria parlar de campanyes basades en somriures forçats i de campanyes basades en la por i les amenaces apocalíptiques sense sentit; de partits creats mediàticament, que diuen ser “del poble”; podria parlar de documents oficials falsificats per altes instàncies per a crear por entre la població, i de mentides i manipulacions de tota casta, protegides per mitjans de comunicació al servei de determinats poders fàctics. Podria parlar de moltes coses relacionades amb el moment polític que estam vivint. Però no parlaré de res de tot això. Simplement, parlaré de BENEITURA.

Del preocupant nivell de beneitura al qual s'ha arribat. I de com podem construir circumstàncies aparentment lògiques, les bases de les quals estan formades en realitat per absurds i sense sentits. A parer meu, si hi ha una cosa que han demostrat les eleccions catalanes és que la població, a més de demostrar una més que preocupant manca de cultura històrica que escarrufa, és que ha picat a la trampa de l'engany i que és incapaç d’aplicar la lògica més bàsica. El més greu de tot això, el que fa por de veres, és que l'estultícia no afecta només les classes populars; també afecta els periodistes, als analistes polítics, als intel·lectuals que opinen i tots els polítics implicats en aquest assumpte. Gent que se suposa que té uns estudis i una preparació superior a la mitjana. Així i tot, com si fos una epidèmia massiva, la manca de lògica argumental ha inundat el raonament de tot el món, anant a construir arguments sense sentit, basats en la més pura incoherència. Això, personalment, sí que em fa por. Aquí mateix es publicà no fa gaire una cosa referent al que vull exposar ara, només una foto, i li afegiré unes paraules: no vull posicionar-me a favor ni en contra de cap bàndol. Totalment neutre.

Analitzem la lògica més bàsica dels arguments que defensa un dels bàndols implicats en aquest assumpte: el bàndol del govern espanyol, que defensa la unitat d’Espanya i que, per tant, en tenir un major poder executiu i legal, hauria de ser el que establís la pauta a nivell argumental.

Bàsicament, podríem resumir els arguments en contra de la independència catalana que exposen el govern i companyia, PSOE i C’s, a través de dos arguments bàsics que repetiren fins a l'extenuació:

ARGUMENT 1: La independència de Catalunya és impossible perquè les lleis, i concretament la Constitució Espanyola, no la permeten. Espanya no reconeixerà una Catalunya independent.

ARGUMENT 2: Una Catalunya independent quedara expulsada de la Unió Europea i els catalans deixaran de ser espanyols i ciutadans europeus.

Aquests dos arguments foren repetits incansablement per tots els polítics del bàndol unionista i pels seus portaveus mediàtics en diaris, tertúllies…, aleshores, aquests mateixos arguments eren discutits amb igual insistència per part del bàndol independentista català. Pràcticament tot el debat girava al voltant de la afirmació o negació d’aquests dos arguments conjunts. Un debat que, no ho oblidem, determinava la fesomia d’un Estat. Estàvem “sofrint” els efectes d’acalorades i profundes disquisicions al seu voltant i ningú es va adonar del més essencial de l'assumpte: aquests arguments no tenien cap sentit lògic i eren absolutament incoherents i contradictoris entre si. Anem a raonar-ho.

Quan el govern i els partits per la unitat d’Espanya empren l’Argument 1, afirmen que la independència catalana és impossible perquè la llei i la Constitució no la permeten i defensen que Espanya no la reconeixerà mai dels mais, com tampoc ho faran altres països del món, per esser “il·legal”.

Aquest és un argument fort, ferm i definitiu, que converteix qualsevol altra argument que l’acompanyi en un argument afeblit. Qualsevol cosa que esmentassin els defensors d’aquest argument, per lògica hi hauria de quedar supeditada.

Així i tot, el govern i els partidaris de la unitat d’Espanya l’acompanyaven amb un Argument 2, en què s’afirma que en una Catalunya independent, els seus habitants perdrien la nacionalitat espanyola i, amb ella, la ciutadania europea (cosa que significaria que caiguessin damunt ells les deu plagues d’Egipte). És a dir, l’Argument 2 xerra dels perills d’una Catalunya independent, contradient totalment l’Argument 1, que qualificava d'impossible una independència catalana. Segons l’Argument 1, Catalunya no pot esser independent de cap de les maneres perquè ni Espanya ni cap altra país no la reconeixerien legalment com a tal. D’això es pot deduir que els catalans mai podran perdre la nacionalitat espanyola ni l'europea, però això només podria passar si el govern espanyol reconegués la independència de Catalunya, cosa que l’Argument 1 afirma que no passarà mai dels mais. Per tant, els catalans seguiran estant sotmesos a la Constitució espanyola, cosa que els garantirà automàticament nacionalitat espanyola i ciutadania europea, encara que ells no ho volguessin.

Llavors, com es pot amenaçar els catalans amb la pèrdua de la nacionalitat espanyola i la ciutadania europea? Com podem veure, en esmentar l’Argument 2 per espantar els catalans sobre les conseqüències de la independència, els mateixos defensors de la unitat d’Espanya estant negant l’Argument 1. Els Arguments 1 i 2 eren totalment contradictoris entre si i no podien conviure alhora dins el mateix paquet argumental.

Si tu afirmes contundentment que la independència és impossible i que no la reconeixeràs, aleshores no pots amenaçar amb les conseqüències que tendrà allò que acabes de negar en ferm. Era una estructura argumental tan incoherent que resulta incomprensible que pugui defensar-la una persona adulta mínimament pensant. Idò bé, el més greu és que a partir d’aquesta incoherència sense cap sentit lògic, es va construir un argumentari que han abraçat tant unionistes com independentistes. Uns ho defensaven i els altres ho atacaven. Sembla mentida que cap defensor de la unitat d’Espanya s'hagi adonat de la palesa debilitat d’una tesi tan contradictòria. Tot el món va acabar cegat per les innumerables referències legals, polítiques i econòmiques que varen desviar l'atenció d'allò més essencial: el sense sentit dels arguments al voltant dels quals es construïa el debat. Ens hauríem de preguntar: és un bon símptoma que un país sencer, amb tota la classe de persones que pugui tenir, no fos capaç de veure una cosa tan palesa com aquesta? Doncs no, no estam parlant d'interpretacions de la Constitució, ni de lleis i tractats internacionals. Estam parlant de la coherència interna dels raonaments en el seu sentit més elemental. Anem més enllà:

Entenent que els dos arguments són contradictoris entre si, un podria concloure que almanco un dels dos és fals. Donat que l'argument fort que determina el sentit de tota l'estructura del primer, és a dir, el que nega la possibilitat de la independència de Catalunya, ja que el segon argument és afegit de forma innecessària, amb el risc de negar el primer, podem deduir que els defensors de la unitat d'Espanya no creuen en la veracitat ni en la força del seu argument principal, ja que si el creguessin, no esmentarien mai el segon.

Conclusió: el govern del l'Estat i els partidaris que defensen la unitat d'Espanya creuen que Catalunya pot ser independent i que si els catalans prenguessin la decisió de ser independents de forma unilateral no ho podran impedir amb cap llei, ni amb cap constitució; per això empren el segon argument, basat en amenaces per causar por entre els catalans, encara que això impliqui caure en una contradicció lògica que afeblesqui el seu argument principal. De fet, no l'afebleix, sinó que el nega, convertint-lo automàticament en fals. Així, doncs, no eren els independentistes catalans els que afeblien els arguments unionistes. És l'estructura contradictòria emprada pels defensors de la unitat d'Espanya la que afebleix la lògica interna dels seus arguments. Només volia recordar-ho per reflexionar allò de si un lider polític pot donar exemple, tant en paraules com amb fets, als seus ciutadans.