Pareixia que havia d’arribar una apocalipsi, un esdeveniment històric irrepetible… i què voleu que vos digui?, m’ha passat com amb els eclipsis lunars, molt d’espectacle i enrenou, però tenc la sensació de tornar estar on estàvem.

Darrerament guanya a Catalunya l’opció nacionalista (en aquest cas, Junts pel Sí i la CUP), això no suposa cap novetat; el PP sempre hi fa rialles (normal, amb el seu espanyolisme ràncid); i si de cas enguany cal destacar la pujada de Ciutadans (en detriment del PP) i la baixada de la coalició on estava Podem (per cert, aquest grup sembla desinflar-se de cada cop més…). Però i què voleu que vos digui res de nou sota el sol. Així les coses,  l’única possibilitat que hi hagués un esdeveniment històric “únic i irrepetible” és que els nacionalistes guanyadors delcarassin la independència unilateral aprofitant la seva majoria absoluta, però la CUP ja ha deixat ben clar que no seguirà aquest camí.   Per tant, visualitzo un panorama no gaire diferent als darrers anys: les forces nacionalistes intentant canviar les coses (digau-li més finançament, més autonomia… però no independència) i els espanyolistes posant traves al camí (alimentant així més el nacionalisme, que no oblidem ha pujat del 57 escons a 72 en tres dècades gràcies a actuacions d’aquest tipus:

Almanco amb tot el procés he tengut temps de riure un poquet. Primer amb la ficada de pota del bo de Mariano que es fa fer un petit embull amb això de les nacionalitats:

"Un espectacle aquest home…

Però a posteriori també he pogut esbossar una bona rialla amb l’analisi dels resultats. Recordem que els nacionalistes han guanyat per majoria absoluta (tenen més de 68 escons), però si comptam el número de vots hi ha hagut un 48% de gent que ha votat partits favorables a la independència  i un 52% que ha votat la resta de partits (a pesar que jo no tenc tant clar que els de Podem siguin antiindependència… recordem que ells només estaven en contra de la declaració de la independència de manera unilateral, no de la independència a través d’un referèndum).  Idò resulta que els que volien contar vots com si fos un referèndum i deien que eren eleccions plebescitàries (Mas i companyia), ara treuen importància a l’assumpte i es fixen en el número d’escons; i els que deien que això eren unes eleccions no plebescitàries, molt diferents a un referèndum (els espanyolistes), ara es posen a contar vots i no miren els escons. Una paradoxa que només els polítics són capaços de fer…

Amb tot, si jo fos espanyolista no estaria tan tranquil com en alguns mitjans de comunicació han volgut fer veure. A part que l’escalada nacionalista en les darreres dècades és un fet , tenir en una comunitat mitja població descontenta de pertànyer a un estat els hauria de donar què pensar. Si la seva reacció és sortir amb una rialla a la foto i no pensen que han fet alguna cosa malament per arribar en aquesta situació, tenen un problema, i dels grossos. I si no els esclata ara, ho farà d’aquí un parell d’anys.

I, si no, en tornarem a xerrar…

Frase destacada ( i aplicable a tots els  polítics després d’unes eleccions): “La realitat és relativa, depèn de les ulleres amb què la mires”  (Sylvia Plath, escriptora)

https://youtu.be/tzwIKUUS_ls