És increïble la quantitat d’historiadors que es donen a conèixer arran del procés sobiranista de Catalunya. Historiadors que mai diríem que ho fossin. Polítics, en la seva gran majoria de partits conservadors, treuen la seva cara més intel·lectual per xerrar de Catalunya i la seva bogeria sobiranista. Periodistes que sovint escriuen d’altres afers als diaris de tirada estatal i als quals, els qui els segueixen, no estan avesats a llegir-los mai com a autèntics catedràtics d’història. Columnes als diaris estatals conten com és la Història en realitat, amb tota classe de detalls, per tal d’influir en als lectors de com és de grossa i sense sentit l’aventura sobiranista catalana. El passat dia 18, al Diario de Mallorca, el Sr. Huguet escrivia una columna, on lògicament, un conservador com ell, recorria a la Història per tal de desacreditar també la bogeria sobiranista del poble català. Qualsevol que conegui aquest polític quedaria astorat dels seus coneixements històrics en llegir aquell article seu. No sé per què es dedica a la política amb tals coneixements. Ja ho sabeu, si teniu als vostres fills en edat universitària o que tenguin intencions d’anar a la Universitat, recomanau-los que es facin historiadors, no se'n penediran gens de la seva elecció. Visca la Història com a carrera universitària! Qui va dir que la Història i els historiadors no servien per res?.

Emperò, la realitat és una altra ben diferent. Malauradament, la Història és una disciplina que perquè enganxi se l'ha de llegir; explicar-la és tan avorrit com aquelles classes d'història de quan anàvem a l'escola, i els historiadors segons de quina tendència siguin mai són convidats per aquests programes de debat que omplen els programes televisius, com sí que ho fan amb els economistes o els meteoròlegs. Però, en canvi, ls historiadors sí que surten als programes culturals i de divulgació i creixen pertot, com esclata-sangs, en articles als diaris. Així i tot, no passa d’esser un relat construït a partir d’uns quants fets, on el més important de tot, com en les croquetes, és el “farcit”. Qui escriu aquest “farcit” és el que imposa el seu criteri. I el “farcit” de la nostra història molt poques vegades l'hem escrit nosaltres. És casual la tradicional existència de tot un exercit d’hispanistes a Anglaterra i França? Qui ens ha escrit i ens segueix escrivint les versions de la nostra història? Podria esser que a l’estat espanyol no hi hagi hagut mai historiadors? La veritat és que més enllà d'algunes notables individualitats, com per exemple Julio Caro Baroja o Garcia Cortázar, i per descomptat les sèries de televisió El Ministerio del Tiempo, Isabel i Carlos, faltaria més, la nostra història ens l'ha contada i ens la segueix contant un autèntic exèrcit d’hispanistes: Paul Preston, Gabriel Jackson, Raymond Carr, Stanley G. Payne, Geoffrey Parker, Edward Malefakis, Hugh Thomas , John Elliot, John Lynch, Henry Kamen, Ian Gibson…, en la part anglesa. El solleric Miquel Ferrá i Martorell també s'hauria d'afegir a aquesta llista. Historiador oficial del Majorca Daily Bulletin, cada dijous escriu una de les innumerables relacions de Gran Bretanya amb les nostres illes. Ben curiós és l'interès d’escriptors, navegants, polítics i pintors britànics… per les nostres illes. Si teniu oportunitat, llegiu-lo, els dijous, no quedareu indiferents. I en la part francesa, són Maurice Legendre, Marcel Bataillon, Pierre Villar, Bartolomé Bennassar, Georges Demerson, Joseph Pérez, Jean Sarrailh… Davant aquest impressionat desplegament de talent, esforç, erudició i dedicació, cal fer-se una pregunta: No n’hi haurà cap de nascut aquí capaç d’aportar una interpretació original i diferent de la història nostra?

Tornant a les referències que, per a desacreditar històricament el proces català per part de tot un exèrcit de periodistes i polítics llicenciats i doctorats en Història (suposadament), es fan als mitjans de tirada estatal i regional, a mi, a títol personal, m’agradaria afegir-ne una a la qual aquests catedràtics d’Història mai fan referència. Em referesc al terme Espanya. De quan Espanya, tal com la coneixem avui, es diu això, Espanya. Quan surt aquest nom i quan es comença a emprar amb total naturalitat a la vida política i de les diferents constitucions al llarg de la Història. Que és això d'esser nacionalista? D'on surt tot això?

Molts afirmen que Espanya és una gran i lliure. Uns altres diuen que és una nació opressora que té sota el seu domini altres nacions i que no els deixa decidir el seu futur, totes elles oprimides pel simple fet d’estar sotmeses a un Estat. La qüestió que ens hauríem de plantejar és la de definir Espanya i la paraula nació. I per això hauríem de definir en primer lloc aquest concepte.

Antonio Nebrija, l’any 1492, en el primer diccionari de la llengua castellana, defineix com a nació “tota gent que per llengua es distingeix”. Uns segles més tard es va definir com a “col·lecció d’habitants de qualque província, país o regne”. En aquella època (també s’ha de dir, senyors periodistes-catedràtics), el concepte Espanya no existia. Sí que és cert que en el segle XV, amb l’aliança entre el regne d’Aragó i la Corona de Castella, la dels Reis Catòlics, es va produir una certa unitat, però segons els hispanistes anglesos i francesos aquesta fou purament religiosa, mai política, ni molt manco centralitzadora, ja que tots els territoris estaven units segons la fórmula aeque principaliter, on tots podien mantenir les seves lleis i privilegis. El rei no fou anomenat Rei de Espanya fins al segle XVIII.

El primer intent seriós de sotmetre la pluralitat de la Península sota una mateixa identitat, una mateixa nació, es produeix l’any 1625. Aleshores, el Comte-Duc d’Olivares, essent rei Felip IV, proposa per primera vegada un estat centralitzat i unit, que també es coneix com a Union de Armas i que no fou altra cosa que una “crida”, en la qual tots els Regnes, Estats i Cases Pairals de la Península Ibèrica i la mateixa monarquia havien d’aportar, per a la seva defensa, en proporció a la seva població i la seva riquesa, per mantenir la Guerra dels 30 anys i evitar el desgavell de la Corona. No cal dir quines eren aquestes entitats ni les reaccions que tengueren davant la crida, més que res per no estendre’ns massa. D’aquesta manera el Comte-Duc d’Olivares s’avançava un parell de segles i ja parlava de la unitat nacional d’Espanya. Serà en el segle XVIII i sobretot en el XIX quan es reforça el sentiment nacionalista espanyol i quan es crea l’estat anomenat Espanya.

Per seguir aquest proces de formació vegem com es reflexa en les diferents constitucions que hi ha hagut al llarg de la Història.

La primera constitució, la del 1812, és una constitució centralitzadora, dins la qual mai apareix el concepte Espanya. Sí que hi apareix en canvi la paraula Espanyes, en plural, i es parla d’una nació espanyola, però no recull el que avui és l’Estat Espanyol, sinó que es refereix a tots els territoris d’Àfrica, Àsia i Amèrica.

A l’Estatut Reial del 1834 passa el mateix, es parla de regne, però no apareix el concepte Espanya. El mateix passarà a la constitució moderada del 1845 i a la non-nata del 1857. El canvi es produeix a la constitució del 1869, amb la primera monarquia democràtica, la d'Amadeu de Savoia, quan apareix per primera vegada en una constitució el concepte de Nación Española lligat a la paraula Espanya.

Gairebé trigarà quatre anys a aparèixer l’altra cara de la moneda. Serà el 1873, quan es proposi la primera constitució republicana, dins la qual es respecta la pluralitat “d’Espanya” en contra de la proposta centralista i unitària dels monàrquics de la constitució del 1869. En aquesta constitució es proposa una república federal, uns “Estats Units d’Espanya”. S’ha de dir, senyors periodistes-catedràtics en Història, en els vostres articles, que aquesta també fou una constitució non-nata perquè Manuel Pavia i la Guàrdia Civil entraren a les Corts i les dissolgueren, no fos cosa que allò de la república i el federalisme sortís bé. L’any 1876, amb la , es torna als plantejaments del 1845, però ja s’empra la paraula Espanya.

En definitiva, direm que el sentiment nacionalista espanyol sorgeix amb la Guerra de la Independència, a principis del segle XIX, i no quedarà reforçat en una constitució fins al 1869, i que gairebé triga devers quatre anys a reflectir que gran part de la població no comparteix aquest sentiment.

Tornem a aquesta paraula “nació” i a la seva definició. Un concepte clàssic podria ser el següent: “Una comunitat estable, històricament formada, d’idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, reflectida aquesta en la comunitat de cultura”. Aquesta paraula, nació, ha variat al llarg de la història i té moltes d’interpretacions. Si em permeteu, en faré una a títol personal. Una nació és una comunitat de persones amb una identitat comuna. I la pregunta seria: quins són els factors que determinen una identitat? Són tots els factors igualment necessaris? Anirem per parts. Els factors que determinen una identitat són la llengua, la cultura, les tradicions, la religió, el territori, la voluntat política i la Història. La resposta a la segona pregunta crec que és prou evident, no és necessari compartir tots aquests factors per tenir una identitat comuna, ningú dubta que el poble gitano, dit amb tots els respectes, té una identitat comuna i tanmateix no tenen cap territori, i a més, si això fos cert, la nació castellana recolliria tota Llatinoamèrica, cosa que mai he escoltat reivindicar a cap castellanista.

Jo pens que a “Espanya”, al contrari del que molts periodistes-catedràtics dels diaris afirmen als seus articles, li ha mancat molta d’unitat històrica. Des del moment en què va néixer el sentiment nacionalista espanyol, sortiren també com a resposta la resta de moviments nacionalistes de la Península Ibèrica, amb la diferència que aquests moviments no defensen un nacionalisme que sotmeti altres nacions. Es tracta d’un nacionalisme solidari i revolucionari. Hi ha moltes persones que diuen que això no és així, que tot nacionalisme en el seu origen és reaccionari, que és promogut per la burgesia, la qual només cerca beneficiar els seus interessos econòmics. Podria esser que això tengués sentit, però qui és capaç de comparar el nacionalisme andalús revolucionari de Blas Infante de principis del segle XX amb el nacionalisme reaccionari espanyol que va firmar la constitució del 1869? Eren pot ser els revolucionaris asturians del 1934 iguals que els patriotes cristians de la CEDA? Jo crec que no, no tenen res a veure. Existeixen els nacionalismes i els nazionalismes. Els primers defensen un món solidari, on les nacions es respecten, amb les seves llengües, la seva cultura, en una paraula, internacionalisme, mentre que els segons no defensen la igualtat entre nacions, sinó la rivalitat, i no els importa augmentar els seus territoris imposant així la seva cultura, la seva llengua i fins i tot la seva raça a altres pobles.

Les nacions són construccions històriques, són un invent de l'home, com tot, però no es pot negar que existeixen. No són coses que es puguin tocar, són sentiments d’unitat, tot el món se sent part d’una comunitat cultural, ara som tots nosaltres que hem de decidir si ens estimam més de fer costat a un nacionalisme que defensa uns territoris arreu del món i que considera irrenunciables, o un nacionalisme que cerca la igualtat entre cultures i persones i que no tracta d’imposar-se, és a dir, un nacionalisme basat en el respecte i la solidaritat entre nacions. Que tots units estam millor? Sens dubte, però una cosa no té res a veure amb l'altra.