Documentació Gabellina i Oriental (31)
Locomotora Artà. Arxiu Antoni Flaquer Coix.
Els somnis sempre han format part dels gabellins; hi ha hagut somnis de tota mena, com el de Paradella, que ens ha acompanyat, ens ha ajudat a tirar endavant i ens ha obert un passadís cap a l’altra banda de l’espai, on hi tenim estada per una temporada mentre recuperam forces per a pujar a les altes muntanyes de la vida terrenal.
Tots els somnis estan oberts a la imaginació, tots són nostrus, tots són imprescindibles per a poder ser un mateix, i tots ens dibuixen un horitzó que no cada dia és el mateix, però que sempre és llunyà, i precisament per això hi volem anar.
Antigament, els somnis sortien en barca, a cercar les illes mòbils, per exemple. Una barca petita, un parell de rems, tal vegada una vela llatina, i la mar obria vies de coneixement, encara que sovint també eren d’aigu. Però malgrat tot, les illes mòbils varen omplir molts buits i ens feren més forts i perseverants, i ens ensenyaren a conformar-nos amb poc, tan sols amb una visió, amb una visió que valia tot un món, amb una visió que ens retornava la pau interior i omplia algunes parts del cervell d’aquella claredat que ens acosta a la il·luminació.
Uf! El somnis també han viatjat en tren: viatges fantàstics que duraven hores i hores només amb una tallada de síndria per menjar i converses eternes sobre quan arribaríem a qualque part. El tren ens acostava a Capdepera, però amb aturada a Artà. El veia com un estel fugaç que anava en direcció a l’amor, mentre jo estava tancat en una gàbia que no em deixava volar. Però volava amb el tren!
Portada de Llevant i fotografia de l’estació d’Artà.
El tren va arribar a Artà amb una locomotora anomenada Palma el 21 de maig de 1921 i la línia no s’inaugurà oficialment fins el 16 de juny amb una gran festa i un número especial de la revista artanenca Llevant (que podeu llegir sencera clicant aquí). L’artífex d’aquest «gran» esdeveniment fou el banquer i empresari Rafel Blanes Tolosa (1878-1975) i per això és fill il·lustre d’Artà.
Però el tren es va aturar a Artà, precisament, i va seguir en funcionament fins el 1977. El 2009 es varen iniciar les obres per tal de fer la reobertura de línia Manacor-Artà, però un govern desaprensiu va fulminar les obres perquè, sembla, que el tren era el símbol dels nostrus somnis i els nostrus somnis «sembla» que no es poden tolerar.
Des de llavors, des de 1921, corre una llegenda que diu que el tren arribarà qualque dia a Capdepera, i també a Cala Rajada. Per motius diversus, el tren transporta somnis, però ell mateix també és un somni que fa gairebé un segle que ens persegueix i ens esperona. El tren també és una lliçó que hem d’aprendre: als nostrus païsus és molt difícil fer projectes a llarg termini perquè les batalles fratricides i inútils ho tuden tot, a vegades...
Un dels mapes dels somnis.
I el document que presentam avui ens ha donat peu a parlar de tot això: dels somnis, dels trens, de les batalles fratricides que, a voltes, ens menen cap el no-res. Es tracta d’un article anònim publicat a Foch y Fum el 9 de març de 1923 on se’ns vaticina que el tren arribarà qualque dia, o no, a Capdepera, i ho farà per la porta gran, travessant un túnel que anirà per davall el Castell, el nostru famós castell, que també diu la llegenda està connectat, d’una manera o altra, amb la part continental del nostru país per uns túnels que no els ha fet l’homu, sinó forces naturals molt superiors.
Sembla que primer havia de tenir parada a Vila Roja, però, per aquesta mena de rivalitat entre la part de Ponent (Sant Joan) i la part de Llevant (Sant Jaume) del poble, l’autor de l’escrit va decidir que la part de Vila Nova era més moderna i dinàmica i es mereixia amb escreix aquest gran esdeveniment.
Són les rivalitas de poble! O entre els pobles veïnats! En aquest cas, entre Vila Nova i Vila Roja, i també potser per això tal vegada el mateix autor dos mesos abans, el 5 de gener de 1923 es demanava: «¿Com es que Vila Rotje comprén es 10 per 100 d’es número d’es Foch y Fum, mentres que Vilanova comprén es 90 per 100?», escrit, evidentment, d’aquella manera! La resposta ens la dóna ell mateix: «sols dirém que el barrio de Llevant de continuá p’el camí que hán emprés ben pronta podrá serví de miray a n’es barrio de Ponent».
Es tracta de l’aire i la terra, el foc i l’aigu, tots els elements de la vida que ens empenyam en separar, quan sabem, o hauríem de saber, que són un tot: el foc, l’aigu, la terra, l’aire, Vila Roja i Vila Nova, formen part de noltrus o noltrus formam part d’ells, de tots aquests elements que són la vida i que mai de mais podem dir que ens són aliens. Perquè, si ho feim, ens equivocam i no anam cap a l’essència.
Però potser tampoc no cal agafar-s’ho tot al peu de la lletra. També hi ha l’humor, saber riure’s de noltrus mateixus! Això també ens dóna força i ens col·loca en el lloc de partida per a iniciar, o acabar, aquest gran viatge que és la vida.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
* * *
De Capdepera
Es Vila-Rotjés o sien es d’es barrio de Ponent, aquesta vegada s’han pensat tocá amb un dit el Cel. Están d’enhorabona. Entre el tren amb estació de parada. ¡Y tan parats com quedaréu! Entre ses ubertures próximes d’es nous carrechs. ¡Y tan carregats com vos voréu! Amb so Matadero, per quant será sa vostra mort. Y sa nova plassa de pesá porchs (¡Uey! alto aquí. Mos referim a n’es tocinos que pesám p’els cataláns; perque axó d’els porchs ni há de moltes classes, peró prou que estám al corrent). Pues sa pensen tocá amb un dit al Cel y axó que les falta una partida grosse de metros per arribá a n’es nivell d’el centro de la població, cosa que no lograrán may, per cuant ni siquiera se vorán a s’altura de Vila-Nova, o sía es barrio de Llevant, ni materialment, físicament, ni moralment, eso es; moralment no hen porém tractá perque sería gros, y mes gros que ses eleccións próximes de diputats si es que no retiren alguns d’ells es capritcho pronosticat, lo milló que podrían fé, antes que imitá el papé d’en Palou de Sa Pobla. Puesto que no porém allargá sols dirém que el barrio de Llevant de continuá p’el camí que hán emprés ben pronta podrá serví de miray a n’es barrio de Ponent.
Físicament no importa averiguá els casos de enfermedad per conservá la salud y poré allargá la vida, basta que els vecíns al Horizonte, contemplant el mar, la Isla de Menorca, aquestes montañes, y mentres contemplau el panorama, ja sentiu el corn, que vos avisa l’arribada d’els covos d’el peix fresch y viu, perque poguéu triá. Encare recordám les paraules d’una peixatera cuant deya: en pendre es barrio de Ponent ja m’agafa una terciana ¿vos creis que tant poch vol di aquesta frase? Y en cuant a sa carn, se podrá sacrificá a n’es barrio de Ponent, però se vendrá p’es barrio de Llevant, ja heu digue aquell sábi ¡Pobres de pobres! per cuant no heu pogut sostení may un café perque tots es heu han provat, han tengut que havé de tancá, un poch antes de quebrá. En canvi a n’es Llevant, de cada dia veis que s’obrin cafés y tots van progresant, hasta tal punt, que es de mes avall d’el carré del Centro, no quedará mes remey, que d’ampliá es local en so fi de poré doná cabuda a n’els seus parroquians.
En cuant a s’estació d’el tren, ja hen parlarém un altre dia, pues no l’han de fé per are, ni per suare, ni per llavonses; y en cas de voreró, la voréu construhí a n’es barrio de Llevant, o sía a la surtida del Túnel que se ferá, qui pasará per devall el Castell, y prou, un altre dia ja vos dirém a n’es costat de quines cases se ferá l’estació si es que s’arribi a construhí.
Foch y Fum (9 març 1923), p. 2.
