Documentació Gabellina i Oriental (30)
De sempre hem sabut que el socialisme havia estat l’expressió política majoritària entre l’esquerra gabellina o, si més no, entre l’obrerisme. Parlam, evidentment, del primer terç del segle XX; fins a 1936 per ser més concrets.
El socialisme gabellí té, per tant, una llarga història de més de cent anys que qualque dia s’haurà d’investigar i exposar, i res ens ha de fer perdre de vista que al seu darrera hi ha tota una sèrie de fets i d’il·lusions que no hem d’oblidar, malgrat la crua realitat actual.
Però també de sempre, m’havia intrigat el fet de no trobar evidències de pensament llibertari entre els gabellins. Perquè Capdepera, un poble sempre tan obert als corrents de pensament «avançat», no podia ser que no tengués alguna dèria per l’anarquisme. Aquest fet, com també ens passa amb la masoneria, ens ha estat ocult fins ara. Res d’anarquisme i res de masoneria!
Ara, però, hem trobat una petita connexió amb el món de l’anarquisme català, que en aquell temps era d’una potència descomunal i que feia brillar Catalunya davant tot el món conegut i, per això, ja podem dir que Capdepera, a vegades, també mirava cap a la Rosa de Foc. Que l’espiritisme tengués tant de predicament entre els gabellins, feia gairebé impossible no pensar que l’anarquisme no fes acte de presència a l’orient mallorquí.
Es tracta d’un article publicat a Foch y Fum el 1923 condemnant l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1886-1923). Aquesta revista, seriosa a vegades i sempre molt humorista, va ser fundada i dirigida per Jordi Martí Rosselló es Mascle Ros, i va sortir, en tres etapes entre 1917 i 1936. Els darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera ho va fer amb noms diferents (Pitos y Flautas, Cultura i Copeo), per tal d’intentar esquivar la censura, cosa que no sempre aconseguí.
Al llarg de molts d’aquells anys tengué corresponsals a Capdepera i també articulistes. Durant la República destaquen Antoni Domínguez Moll i Bartomeu Gili Cirer Buuc, els quals, com també li passà al Mascle Ros, foren repressaliats i jutjats pels seus escrits contra el caciquisme i contra el pirata Joan March Verga, i tant Domínguez com Jordi Martí passaren una temporada de desterrament.
Durant els primers anys, però, els corresponsals i articulistes o no signen o ho fan amb pseudònim. Només hem pogut identificar pressumtament a l’amu en Mateu Flaquer Pleta des Coll d’Os, glosador, que hi publicà una versió curta del seu llegendari Tenorio Capdeperí el 1922.
Pensem que aquells anys vint, arribaven a Capdepera 100 exemplars de la revista, que aquests es repartien per tot el poble i que també es llegien en veu alta a les vetleries. Podem dir, per tant, que tenia una gran influència sobre la societat gabellina, que hi col·laborava entusiasmada amb gloses costumistes.
Però la revista també publicava articles més seriosus, sobre el desig de tenir un moll a Cala Rajada, per exemple, o sobre qüestions de la política local, moltes vegades amb un to republicà i anticlerical, típic, per altra banda, de tota la revista.
El cas que ens ocupa avui és l’article signat per F. y F. El Catalá, que ens mostra que les repercussions de l’assassinat de Salvador Seguí també arribaren aquí i que aquest atemptat va ser condemnat des de Capdepera, i encara que aquest fet no ens confirmi cap tipus d’organització llibertària al nostru poble, sí que ens ve a dir que tot aquest trull de l’anarquisme català era seguit amb interès per alguna o algunes persones.
El Noi del Sucre va ser un dels dirigents anarcosindicalistes catalans que va tenir més predicament entre al classe obrera i va arribar a ser secretari general de la CNT catalana, a més també va ser amic de Francesc Layret, assassinat abans que Seguí mentre anava a interessar-se per cenetistes detinguts, entre ells el mateix Seguí, i pel també detingut Lluís Companys, que finalment foren empressonats tots junts a La Mola de Maó, on hi passaren una temporada fructífera en pensaments.
Aquells anys (1919-1923), la cocaïna i les pistoles campaven al seu aire per Barcelona amb un enfrontament despietat entre els sindicats i la patronal, en una espiral de violència i assassinats que semblava no tenir aturall. Seguí fou ferit mortalment al carrer de la Cadena per una d’aquestes pistoles finançades per la patronal i disparades pel seu braç executor, els Sindicats Lliures, que, amb connivència amb les autoritats civils i militars, intentaven escapçar el moviment anarcosindicalista.
El Noi del Sucre no era dels radicals i violents, sinó tot el contrari, condemnava la violència d’altres grups anarquistes i propugnava la lluita sindical com a manera d’avançar i, segurament, si no hagués estat assassinat als trenta-sis anys, hauria arribat a la intervenció directa en la política, com ho feren altres sindicalistes. Era també un català conscient de la seva adscripció nacional sense renunciar per res a l’internacionalisme, com ho demostren els seus discursus.
Però sempre els moderats són els més perillosus i per això, en el context d’aquell moment, eren l’objectiu a eliminar, perquè oferien una alternativa basada en la cultura i l’acció sindical que pretenia canviar la societat des de l’arrel, i aquestes eines eren intolerables per a les classes burgeses que basaven el seu negoci en la incultura i l’explotació de la classe obrera i sempre preferien un enfrontament directe i violent, perquè s’hi veien amb cor de guanyar amb armes «legals» i «il·legals».
Presentam, per tant, aquest text publicat tretze dies després de l’assassinat de l’anarcosindicalista català i escrit des de Capdepera per un gabellí, de neixement o d’adopció, que no hem pogut identificar per ara. És un granet d’arena més que anam depositant al Munt Gros de la nostra història i que ens acosta, poc o molt, a la Catalunya anarquista, a la Catalunya llibertària, que va sebre crear una cultura integradora que tampoc no mereix ser oblidada.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Capdepera-Barcelona
Respetable Morabito: a n’el penultim número de Foch y Fum, veim l’article publicat per vusté parlant de que a Barcelona pocas setmanes passen sense veurers presisats a contemplar cuadros trists que pósen amb tensió els nérvis al mes cabal espectadó i ¡qui heu havia de dir! Que dintre de pochs dies veuriem el funest cuadre de ser mort en ple carrer un gran orador, una de les figures mes principals d’Espanye, i mes que un elocuent orador, un valor positiu en la mentalitat espanyola. Donchs si; Salvador Seguí, (Noy d’el Sucre) en plé carrer ha sigut acribillat per les bales, cobardament, traidorament han assesinat al Noy, pero, la llamentant desgracia, ens ha servit per fortificá mes i mes les nostres ideies i per posá amb mes precaució a la clase humil... pero... han tallat de rel a l’arbre, en el moment en que mos donava a provar el seu sabrós i progressiu fruit, que no cap dubte de que seria profitós per cuant mos han privat d’ell. Misterios de la Encarnación.
Y amb tanta policía com heiá a Barcelona, ¿no ha sigut possible detindre al criminal? A n’el moment en que escrivim les presents ratlles, no tením noticia alguna. ¡Ojalá surtin a llum els autors del atentat y els inductors a éll i axí els faríem confesar a uns i altres enlloch de matarlos, milló sería tancarlos dintre una gabia i pasetjarlos per totes les provincies, dientlís als defensors d’el matsrisme: «Aqui teniu la vostra obra, contemplaula; aqui la teníu», com també serviria d’escarment als joves que pujen avui en día.
El Noy d’el Sucre, amb cuants discursos pronunciava, molt acertadament aconseiava als obrés, que no procedissen brutalment, i en canvi, éll brutalment ha sigut assesinat en ple carrér de la Cadena i demostrat queda que no l’ha mort cap dona, cap chulo, no ha mort dintre de cap casa de perfumeries, ni dintre cap Iglesia, ha mort en plé carré, ha mort honradament, ha mort per les ideies que professava, que eren les mes altes, les mes nobles, les mes cultes, les de redimí, de salvá, de millorá la critica situació obrera.
Protesta enerjicament contra tal clase d’atentats, hasta el mallorquí menos visible, que viu dintre l’última muntanya y frecuenta el caserío que mes lluny dista de la Capital.
F. y F. El Catalá
[Foch y Fum (23 març 1923), p. 1.]
