Annex a Sa Camiona 1

- No fou possible fer aquell viatge sense la presència, dintre la camiona, d’algunes mares i presidida especialment per un capellà del poble, un tal Jaume Julià, que era el vicari de l’església, autoritzat amb totes les benediccions pel senyor rector, en aquell temps conegut com ecònom”.

Així inicien Antònia Sureda, Margalida Garau i Catalina Danùs la seva contarella relacionada amb una excursió que també feren elles  amb l’autocar de l’amo en Terres, i com a afegitó a les històries contades per Toni Coix i Tomeu Melis.


Nines de ca ses Monges amb Sor Margalida i Sor Consuelo

- En el nostre temps –  conten elles --, el Convent era “una bassa d’oli”, com cal, únicament trastocada la seva sereníssima tranquil·litat durant els darrers dies del Carnestoltes, abans de la Quaresma, en els quals una invasió d’al·lots, amb farina i pólvores de “Talco”, revolucionaven el poble, enfarinant i empolvorant les nines, i no tan nines, que es creuaven amb ells pel carrer. Les alumnes del col·legi de ca ses Monges no eren manco, i malgrat prendre refugi sota els enagos, els faldarsets, més ben dit, els hàbits de les religioses, no se salvaven fàcilment de l'allau. I aquelles pobres “mongetes” ,cridant i renyant els al·lots, també  rebien la pluja de farina i pólvores. Allí es trobava Sor Teòfila del Sagrat Sagrament, Sor Liberata dels Claus de Crist, Sor Margalida del Amor Hermoso, Sor Consuelo de la Santísima Trinidad, Sor Joana de l'Esperit Sant, Sor Esperança del Bon Jesús i Sor Isabel de Son Ribot. Pot ser n’oblidem qualcuna. Alguns d’aquells nins, els més petits i tendres, que copiaven, imitaven, l’actitud dels més grans, encara anaven a escola a ca ses Monges – mirau si ho eren de petitons --, amb Sor Liberata i Sor Teòfila, les quals, al següent dia, dimecres de cendra, els esperaven amb dissimulada calma. La penitència del “pecatot” d’empolvorar nines i monges era, per a ells, haver de passar el Sant Rosari  a l’hora de l'Àngelus – a les dotze del migdia, quan les campanes de la propera església tocaven –. Però, abans, haurien hagut de passar una hora tancats al “quarto de les rates”, situat sota una escala del Convent, vora la infermeria que Sor Isabel i Sor Esperança regentaven i on posaven les injeccions als malalts del poble. Habitació obscura, la de “les rates”, que impedia saber si, en realitat, n’hi pasturava cap de rata, allà dedins, però que, això sí, produïa l’efecte perseguit pel càstig  i, plorar, el que es diu plorar, entre els quatre nins que hi cabien, semblava talment un concert de ploraneres. Si eren més de quatre, els castigats, transcorreguda una hora, es produïa el corresponent relleu .


Refectori del convent de ca ses Monges

- Nosaltres hi vàrem dinar, al menjador de ses monges, en diverses ocasions, amb qualque capellà del poble. També hi dinaven quatre nines que vivien a fora vila, ja que els capvespres també hi  havia escola. Per cert, que aquestes nines, de tant en tant, proveïen de menjua les monges, traginant fruita, verdures, llegums i altres queviures de les possessions dels seus pares. Les religioses no refusaven aquests presents mengívols, tot era per caritat cristiana, i el bé que les monges feien al poble ho justificava.

- “Dèu ens faci sortir amb bon nom d’aquest senyor rector”,  va exclamar Sor Joana en saber que traslladaven el capellà a un altre poble i desprès d’haver-se descobert que era aquell sacerdot qui enviava els seus escolanets a empolvorar les monges, els darrers dies...


Presa dels hàbits del grup de novícies, amb sor Isabel.

Quasi un pelegrinatge.  

- Fou com una mena de pelegrinatge – segueixen contant Catalina, Antònia i Margalida, amb ganes de posar el seu “granet d’arena”, testimoni de primera mà –  el que realitzàrem les 29 alumnes de ca ses Monges de Capdepera. Anàrem a Sencelles (“amb elles i sense elles, Sencelles sempre és bella”, recull la dita popular) , disposades a visitar la casa natal de la tia “Xoroia”, Sor Francinaina Cirer, fundadora del convent de les Germanes de la Caritat, i amb olor a santedat. “Xoroia” és el mal nom pel qual es coneix a la família de la religiosa, al poble. A aquella excursió hu vingueren el vicari, les mares d’alumnes Antònia Saletes, Francisca Tasana i Maria de Son Favar, amb Sor Consuelo i Sor Isabel dels malalts, la de Son Ribot, que era artanenca. Durant anys, moltes franciscanes han estat, d’una manera gratuïta, callada i eficaç, al costat dels malalts. Han posat en joc tots els sentits: els ulls per veure les necessitats, les orelles per escoltar, les cames per acostar-se a qui no pot sortir de casa, les mans per atendre i el cor per estimar. Sor Isabel i Sor Esperança foren d’aquesta pasta. La monja de “Son Ribot” va néixer en aquesta possessió i hi va viure; als 15 anys va quedar òrfena de pare i mare, la qual cosa motivà que la posassin llogada a una casa de senyors benestants per a atendre les feines domèstiques...

- Allá em varen acollir – contava Sor Isabel a les mares acompanyants – com una més de la família, i la senyora se'n va cuidar molt de la meva formació. Influïda per l’ambient d’aquella casa i pel contacte amb el convent dels Franciscans d’Artà, vaig anar descobrint l’esperit de Sant Francesc i la vocació religiosa. Desprès del postulantat i noviciat, vaig professar a la congregació de Pina (quan contava el fet mostrava, Sor Isabel, tota orgullosa, una fotografia del moment de la cerimònia compartida amb altres novícies) i vaig ser destinada a sis convents: quatre de Mallorca i dos de Menorca, abans d’arribar al de Capdepera, sempre atenent el dispensari i cuidant malalts a domicili. Sencelles fou una de les meves primeres destinacions, i per això vaig demanar a la Mare Superiora de poder venir a aquesta excursió. Sencelles és un poble formós d'un milenar d’habitants, amb el fons de la Serra de Tramuntana i un mirador que es diu “s’Era d’en Pelat”, al qual les monges i les nines anàvem molt sovint.

La llarga exposició que d’aquell viatge i d’altres esdeveniments conten el trio de col·laboradores esporàdiques dóna per a molt més. Com que l’amistat i la bona relació que l’escrivà manté amb elles fa que les vulguem atendre i satisfer, hi haurà d’haver una altra entrega, unida a altres col·laboracions espontànies que van sorgint pertot arreu, arran de la liquidada sèrie “Sa Camiona”.  Moltes gràcies i salutacions.