El 22 de juny de 1957, primer dia d’estiu, baix la porxada d’uralita, devora l’aljub de la plaça de l’ Orient, a les 8 del matí, mitja hora abans de la sortida, tothom estava ja enllestit per anar d’excursió a Valldemossa. ”No, no haguéssiu estat tant puntuals, no, si fos per anar a escola!”, cridaven a un grup d’al·lots de Vila Roja un quants que vivien més a prop, al carrer del Port. Aquells nins i un grapat més que s’ hi afegien eren els protagonistes de les bregues – ells les anomenaven “batalles” – que de tant en tant, a sa Creu, tenien lloc entre els de Vila Nova i els de Vila Roja, a la sortida de l’escola. Però, amb l’arribada de don Joan,  tot Déu va callar. Pocs minuts desprès arriba don Marcel·lí, que demana a don Toni de poder acompanyar els de batxiller, tranquil·litzant el col·lega, que així podria anar amb la furgoneta. El professor d’idiomes, de tornada de l’excursió, i arribades les calendes estiuenques, inicia les tongades de repàs a alguns nins i a qualque nina que han tret baixa qualificació en les notes de final de curs, i ho fa a casa seva, al carrer Jaume Cursach (Caído por Dios y por la Patria), avui Segadors Gabellins, combinant-ho amb el contracte de treball que a l’època de calor té, el senyor Marce, a l'hotel El Castillo de Son Moll, de public relations o quelcom semblant. Així mateix, direm, que don Toni “Solleric”, els vespres, al seu domicili del carrer de sa Pleta, fa escola i ensenya a escriure a màquina amb uns grossos artefactes marca “Olivetti” o “Hispania”. Al final de l'anterior capítol, deixàrem aquest senyor alliçonant els estudiants de batxillerat en relació a Valldemossa o la ruta de l'Arxiduc i el seu entorn. Aquells al·lots ni s’immutaren amb la xerrameca del professor. Restaren en silenci i amb cara d’interrogant, demanant-se, dintre el seu fur intern, si don Toni havia volgut donar a entendre el poc interès que sentia per l’excursió o si, pel contrari,  el que pretenia era esperonejar cada un dels que l’escoltaven perquè posàs tot el seu esment en l’ensenyança que hauria de suposar anar a Valldemossa.

Robatori de bandejats a diligència a la carretera de Valldemossa (Dibuix Pere Sureda)

El mestre, posà pipa en rest (encara mancaven molts, però molts, massa anys, perquè es prohibís fumar a l'interior dels llocs públics) i amb un misto calà foc a l'olorós tabac. Les calades a la pipa perfumaren d’immediat el reduït mòdul acadèmic i provocaren en pocs minuts la tossina en aquells estudiants. Una volta comprovat, pels dos professors, si els 50 alumnes ja eren dins l’autobús, l’amo en Salvador Marín arrancà sa camiona, mentre un bon nombre de mares i pares, alguns amb el mocador a la mà, acomiadaven la seva tanyada, des de la plaça: ”Feis bonda!” ”Fins s’horabaixa!” “Mateu, no t’embrutis es calçons nous, ves viu on t’asseus!”,  i expressions semblants. I tots els al·lotons (com s’ ha dit) més tendres, els de  l´aula de don Joan Alzina, amb petites senalletes amb la menjua (pa i taleca, com estava ordenat) anaven al davant de sa camiona, mentre els 17 batxillers i don Marce formaven un altre món al darrere.  Mentre, don Joan explicava coses sobre els pobles per on transcorria l’excursió: Artà, Sant Llorenç, Manacor, Vilafranca…, i no el deixaren seguir, ja que la cridòria d’aquell bestiar va anar en augment, sense escoltar ni atendre les sàvies ensenyances d’aquell veterà mestre.  Quan travessaren Montuïri, quatre nins demanaren aturar el vehicle: ”Ja no podem aguantar més!”


Vista general de Valldemossa

En Pep de l’ Orient,  creient que no el deixarien davallar de l'autocar, es va posar a plorar, mentre don Joan li etzibava un toc per les anques. La camiona s’aturà i, per a poc, “la rubia” d’es Sindicat, que circulava a darrere amb la resta de l’expedició, no va col·lisionar amb el para-xocs del bus. Pel demés, el trajecte fins a destí fou plàcid, cantant cançons. La de  “Montañas nevadas”  la cantaren unes set vegades;  “En pié, camaradas, siempre adelante!”, tres o quatre, i el  “Cara al Sol” , només una vegada.  Els batxillers i Marce feien mamballetes des del darrere, amb ganes d’interrompre aquells temes propis del Règim. Abans d’entrar a Ciutat, sa camiona agafa una drecera per a encaminar-se a la carretera que és coneguda com “de Valldemossa”, la qual discorre, en el seu trajecte pla, de forma paral·lela a l’antiga Síquia de la Ciutat, cantada per don Pere d’Alcàntara Penya i avui transformada en higiènica i vilana canonada. El paisatge és de tradició aqüífera. A cada banda del camí es veuen, adesiara,  safareigs i síquies, sifons i comportes, amb sementers i els favars més bons de Mallorca. Les muntanyes que fa poc eren totes blaves, quasi sense relleu, van adquirint perspectiva a mesura que sa camiona devora els quilòmetres que la separen de Valldemossa. ”Mirau! Aquell és es Molí del Rei!”, exclama don Joan. ”Del Rei? Justament del Rei?, s’ estranya don Marce, que a més de liberal també és republicà de tota la vida. Mentrestant passen els límits teòrics de s’Esgleieta (que, com tothom sap, vol dir “esglesieta” i no un vocable deformat d’esglai petit i femení) i les nobles possessions de Son Pons i Can Lledó, representatives dels vincles entre el camp i la ciutat, que desemboquen a la costa. Al final d'aquest tram la qual els espera el tenebrós Estret amb les primeres oliveres dantesques. El xòfer ha canviat la marxa. Sa Camiona, amb les poderoses anques completament, decentment, immòbils, ronca per la pujada de s’Estret. Passa arran de la paret de l’hort de Son Pacs, amb els magraners, que a la tardor produeixen carregaments d’aquesta fruita, que minva d’any en any per culpa del banyarriquer que els castiga molt, però que encara és una plantació de ginjolers, atzeroles, nesples, murtons, melicotons i tarongers; tot allò es divisa des de les vidrieres de l'autobús i,  enciclopèdicament,  el mestre ho assenyala a l'alumnat. Vorejant el torrent, arriben a s’Estret. La mala fama del famós barranc és aprofitada pel xòfer, en Salvador, que conta a don Joan, assegut a la part de davant del vehicle, que aquell indret té una llegenda de robatoris a diligències, per bandejats disfressats i armats amb trabucs i pistoles antiquíssimes. En Salvador, mentre parla, es permet el luxe de passar pel pontarró sense mudar de marxa. ”Oh!, anau alerta, quin “descoco”, Marededeueta,!” exclamen els més grans. El paisatge ha canviat completament. La porta de s’Estret obre la Vall de Mussa. Els nins, tots a l'uníson, exclamen, meravellats: ”Fantàstic! Un somni, vaja un paisatge! Oh!, Oh! “ i més  “Oh!”.  El mestre director de l’excursió es treu una gorra blanca que sembla de boy scout i, en prevenció de l'assolellada diada, se l’empassa amb desimboltura, tapant-se les patilles per sobre les orelles. L'entrada a Valldemossa té lloc enmig d’un entusiasme indescriptible…   

Itinerari de la Ruta de l'Arxiduc i estampa valldemossina

Trescant el bell indret -   L’arribada d’una camiona plena d’al·lots a un poble que no té ferrocarril, a la força ha de constituir un fet important. Sobretot si aquest fet es produeix a la plaça major. Valldemossa, com és natural, té la seva àgora que centra tota la curiositat de la gent. L’autobús es va buidant de la seva càrrega humana, jovenívola i petita. D’un cafè, s’hi apropen unes dones i un jove que sembla tenir un tic nerviós i fa un poc el coix,  i els demanen:

- D’ on veniu?, d’ ón sou?”

- De Capdepera, som d’una escola” –  respon en Marce.

- D’ es Capdellà?”

- Sí, però de més enllà! De Capdepera! –  replica en Marce.

- I, això, per on cau? .Ah, sí!, ara que hi pens, per devers Artà, no?



Busto y obras de Coll Bardolet

Un grupet de nins quasi s’hi afua, a aquelles dones i a l’al·lot nerviós, amb patriòtica defensa de les arrels gabellines, mentre exclamaven:

- De Capdepera, vos han dit!

Mig espantades i relliscant, aquelles valldemossines curioses emprenen la fuita cap al cafè on esperen altres dones.

- Han dit que són de Capdepera – comenten amb xafarderia amb les companyes.

Vos han enganat, només poden venir de tres llocs – diuen aquestes, assenyalant el rètol de sa camiona, que posa, ben clar: “Palma-Artà-Cala Ratjada".


Aquest jovent es va reunir, passats uns anys, per a celebrar l'anada junts a l'escola

Ja passaven pena, la furgoneta no arribava. El conductor del vehicle d’es Sindicat, en Tomeu Flaquer “Torreta” – que portava, com s’ha dit, don Miquel Moll i don Toni Flaquer, acompanyant els alumnes que havien quedat pendents de caber a l'autobús –  abans de partir de Capdepera havia jurat i perjurat al propietari de “sa rubia” que ell no estava acostumat a anar per aquests “andurriales” , però… “ja ho veurem on s'ajeurà en Gelat!”. L’ itinerari, sense entrebancs de consideració, sí que tingué dos episodis d’aturada per ganes infantils d'orinar. Arribats a Valldemossa, a una raconada amb bancs de pedra i altres de fusta de la mateixa plaça Major, tots es disposen (baix l’atempta mirada de les xafarderes del cafè) a berenar de l'entrepà que cadascú porta dins el sarró. Mentre, els quatre mestres aniran a rosegar qualque cosa i a prendre un cafetinoi a Can Marió, que es troba a dues passes, i des d'allí els vigilaran, malgrat els xòfers Salvador i Tomeu estiguin amb ells. A continuació, tothom, en formació, emprèn camí cap a la Cartoixa i, desprès, al Palau del Rei Sanç. Admiraren l’antiga apotecaria amb els pots retolats – un d’ells portava una etiqueta que deia: “Polvos de uña de la Gran Bestia”.  D’allí, passaren, amb ordre i sense dir ni piu, a les cel·les que a l’hi-vern de 1838-39 ocuparen Frederic Chopin i Lucile Aurore Dupin – o sigui, George Sand –, amb el seu piano. Després visitaren el Museu de l'Arxiduc Lluis Salvador, on restaren tots com extasiats. Don Toni digué que volia conèixer d’aprop el pintor Coll Bardolet. ”Sempre s’ha dit que és una espècie de Médicis portentós i increïble”, comentava mestre Solleric, el qual, amb gran disgust, només hi trobà la madona Francisca, una feinatera de Bardolet que rentava roba a una pica que semblava de marbre. ”Avui no es troba aquí, es partit al torrent de Pareis, per a preparar el concert d’enguany”, l’informà la dona. ”Idò, un altre dia serà”, es digué el professor, per a ell mateix, decebut.

Continuarà…