Aigua, pedra, mar, dona...

Ho sé. Em sentiré petita i captivada. Sotmesa a la grandesa de fades que marcaran l’horitzó, que canviaran el paisatge, que jugaran amb la mar i les roques.

Oblidaré cases, edificis, carrers asfal-tats, cotxes i avions que esquitxaran el cel. Tot s’esvairà per tornar a l’essència de segles antics, de dones deesses, de fades dominadores. Seré com un Anceo qualsevol, com el personatge de Graves, astorat davant la visió de la més gran de les Hespèrides. I, com ell, ben prest sere  conscient que aquest espai el marquen les dones, que donzelles, nimfes i mares conformen la seva eterna trinitat. Éssers poderosos que podien convertir l’esperit d’un home en aigua i el seu cos en pedra.

Em veuré reflectida en elles. Pits, cuixes, panxa poderosa. I em demanaré què és el que amaguen sota el rostre hieràtic, amb el somriure a mig fer. I hi trobaré la resposta. Sabré que elles són com jo.

Com jo, fortes i febles alhora. Com jo, independents i sotmeses alhora. Com jo, mare, esposa, filla. Com jo, dona. Sentiré tot això, i molt més. I ho faré gràcies a un home, a l’artista Joan Bennàssar (tan coneixedor de nosaltres!) que ha posat al servei de la bellesa del paisatge de Cala Rajada, les seves figures antigues i sàvies. L’harmonia és inevitable.

La seva ofrena, única. Aigua, pedra, mar, dona... eternament.

Sandra Martínez