Són programes d’un canal on no passes pena que els teus fills s’hi connectin, ans el contrari. La televisió pública entesa com un bé objectiu per a la societat, com hauria de ser.
per Miquel Piris
Després d’haver treballat durant més de dues dècades en un gran ventall de programes de TV3, fa dos anys que tenc el privilegi de ser reporter de l’InfoK, un informatiu únic a l’Estat i que a Europa només té tres espais germans*. Dic privilegi i en pos alguns exemples: és un privilegi que el dia que va caure l’Airbus de Lufthansa poguéssim esquivar l’histerisme de la majoria de cadenes. Vam poder fer un extens reportatge sobre la seguretat aèria i l’excepcionalitat d’accidents com aquest. Tot plegat, dies abans de Setmana Santa, quan famílies senceres hem agafat un avió. És un privilegi que tinguem el temps suficient per explicar a un infant què passa a Síria i que molts adults, en veure-ho, a la fi ho entenguem. És un privilegi poder explicar com es va formar la Lluna o per què en veiem només una cara; explicar com és de gran el sistema solar en realitat o realitzar un experiment pràctic per demostrar com n’és de dolent el tabac per als pulmons. Tot plegat, com deia, un privilegi per a un reporter veterà que gaudeix d’explicar la grandesa de les coses més properes, aquelles que donam per descomptades i que amaguen diamants de veritat. Una ocasió única per a algú que, com molts altres ciutadans, està un poc de tornada del nerviosisme i la superficialitat amb què es tracten de manera errònia, incansable i repetida determinades notícies. I,
en definitiva, un repte com a professional de la informació.
Informar pensant en els coneixements que té en aquell moment un infant d’entre 8 i 13 anys t’obliga a ser molt exigent amb cada frase que dius. Per sort, venia de treballar durant cinc anys en un programa on això també passa: el Quèquicom. En aquest altre espai del 33, cap coneixement es dóna per descomptat i qualsevol matèria és explicable des de la claredat i la senzillesa, sigui física quàntica o medicina regenerativa. Són programes d’un canal al qual no passes pena que els teus fills es connectin, ans el contrari. La televisió pública entesa com un bé objectiu per a la societat, com hauria de ser.
Fa més de vint anys que visc a Catalunya. Em va ferir deixar de veure IB3 i Canal 9. I ara em fer que deixi d’arribar el 33, el Súper 3 i el 3/24 a les Balears. Ja no sé per a qui m’esforçaré a posar la veu d’un reportatge en l’estàndard mallorquí que procur conservar. Els nins d’aquestes illes deixaran de poder informar-se amb l’únic informatiu que fan per a ells en la seva llengua. I els adults perdran Karakia, dirigit per un altre mallorquí, Josep Mulet, Òpera en Texans i tantes altres joies.
Els ciutadans d’aquestes illes prest es pronunciaran sobre els atacs que han patit la llengua i la cultura catalanes a mans del Govern de Bauzá, accentuat a la castellana tot i ser un llinatge d’origen serverí, tal com ell vol. Ara veurem què volen els illencs i quina nota posen a aquest govern que esborra canals, línies de tren o sistemes educatius.
* Newsround de la BBC britànica; Jeugdjournaal de la NOS holandesa; recentment s’ha estrenat Le petit JT a la cadena francesa de notícies LCI i, des del 2001, l’ InfoK, que actualment s’emet al Súper 3 dins del Canal 33.
