L’aula de don Miquel Talaia, a l'edifici de les escoles de la plaça de l’Orient – la més gran – no donava a bastament per  a encobeir els 63 alumnes, a més de mig centenar de pares, alguns d’ells acompanyats per la seva costella. I tot per veure de posar-se d’acord per a l’ organització i distribució del personal en els dos vehicles, el d’en Terres i el del Sindicat.  Desprès, seria el moment de passar al cobrament de les 10 pessetes per cap que costava el viatge.  El destí: Valldemossa i els seus voltants.

La Cartoixa de Valldemossa

El mestre Solleric – temorenc a l’hora de sortir dels quatre cantons de Capdepera – alliçonava els de batxiller: ”Ep! A Valldemossa cal anar-hi a poc a poc, amb seny de bístia vella, i  si és possible evitant l’itinerari perillós. Què seria del paisatge, i de les oliveres mil·lenàries, i de l’evocació lul·liana, chopiniana, rubeniana o arxiducal, corrent per una autopista a una mitjana de vuitanta?”. Don Toni era un home de baixa estatura i no va dubtar de pujar sobre un tibulet que hi havia a l’habitació petita de l’Acadèmia tot disposat a fer un discurs pedagògic sobre el Dante, Gustavo Doré, la Cartoixa amb Chopin i George Sand o Miramar amb Ramon Llull i l’Arxiduc Lluís Salvador.



Alumnes de l'escola de don Miquel Moll

Arriba a l’assemblea don Joan, “el viejo profesor”, amb un saquet tot ple de paperins enumerats, tallats número per número, d’aquests que solen vendre per a les rifes, a les festes. A banda, porta una senalleta suposadament amb els mateixos números existents dins el saquet, amb la finalitat de repartir-los entre el pressents.  Diu que no queda altre solució què fer un sorteig entre els al·lots per a poder-los col·locar a cada un dels vehicles.  N’ Agustí Palla, pare d’un alumne, diu que això no són maneres de fer les coses…; la seva dona, Catalina, el recolza fent mamballetes. I tot seguit, un rum-rum de comentaris dels assistents. ”Silenci, per favor. Silenci he dit !”, reclama don Miquel.  ”Xisss!, callau, deixau parlar els que en saben”, crida l’ amo en Pep Mosson.


Passatge de sa camiona a Valldemossa

El professor d’anglès i francès de l’acadèmia, don Marce, allí present i que fins a les hores no hav'a dit ni piu,  comenta que els 17 estudiants de batxillerat i comerç que assisteixen a la “Marmian” li han demanat si poden anar en el primer viatge. ”Per tant, si ningú no té rés que objectar, i si afegim dos mestres, només podrien ser 33 els qui anassin en el primer bus, per a tancar l’aforament del vehicle: 52.  Jo propòs que, ja que els nins de don Joan son més petits, siguin aquests els que vagin en l’autobús i podran comptar amb l’ajuda dels joves de batxiller. Però, sobren dos alumnes de don Joan i no els podem amagar en el porta-equipatges o dur-los al sostre de la camiona.  Què hi feim, idò? “.  Don Miquel té lo solució: ” Al proper curs, han de passar dos alumnes de don Joan a la meva escola, la dels més grans, i els correspondrà fer-ho a Xisco de s’ Horta i a Jaume Manyí. Aquests dos, idò, que s’ integrin als nins restants”.

Així, per tant, amb els altres dos professors, anirien en la furgoneta, i més còmodes.  Don Joan va amagar la bossa dels paperins i buidà la senalleta dins una paperera…. Tot resolt! I, pel que semblava, tot Déu content!  L’amo en Pere Francesc Terres va passar per l’escola, l’endemà, per tancar la reserva i fer la recaptació corresponent: 500 pessetes, els mestres gratis. ”A aquestes excursions, poques vegades que no topem amb la guàrdia civil. Seria convenient dur una llista dels passatgers. No costa res fer les coses bé”, va comentar en “Terres”  a don Miquel. L’amo en Tomeu d’es Sindicat ja passaria comptes a la tornada.


Sa camiona de 52 places amb el xòfer Salvador

Mestre Antoni Flaquer “Solleric”,  tot hom sap,  fou una eminència – per altre part, mai reconeguda a Capdepera, tal volta pels seus ancestres republicans –, i donava classe, com s’ha dit, a l’acadèmia d’estudis de batxillerat, comerç i repàs, l’única existent en els anys  50/60, en tota la comarca del Llevant.  A més, aquell homenet –  a qui, per les seves idees, no s’havia volgut donar, des de les altes instancies oficials, el reconeixement ni la deguda titulació per a poder exercir la seva carrera docent  (una de tantes injustícies d’aquell règim governant) –  pujava, cada dia al matí, des del carrer de sa Pleta (ja que les classes les impartia els capvespres) a treballar de comptable al magatzem “La Palma” dels  Pocapalla, d’obra de pauma. (Ens hem permès fer aquest incís perquè els qui no tengueren la fortuna de conèixer-lo, a don Toni Solleric, puguin almanco saber de qui parlam, ja que, de làpida amb el seu nom, a cap carrer del poble, ni a cap Institut, por mor de l’estultícia d’alguns polítics locals, el més probable és que jamai ningú la pugui veure…)


El mestre Antoni Flaquer "Solleric" i la seva dona Maria Gelabert

Idò, don Antoni, el dia abans de partir d’excursió amb els seus alumnes de batxillerat  els va parlar de les prestigioses oliveres mallorquines, mil·lenàries algunes, que tendrien ocasió de veure i admirar en el viatge, convertides en mostra clara de la peresa i la incúria dels conradors, donant a entendre que, des de el punt de vista agronòmic, és absurda la supervivència d’un arbre que s’arrossega per terra, la soca del qual pesa 25 quintars i el brancam no fa ni mitja arrova.  ” En el cas de la Cartoixa –  continuava explicant el mestre – no deixa de ser el que és: un casal de valor artístic i arqueològic molt secundari. Desprès, la brava costa de Miramar ens semblaria el que no deixa de ser, per molta pintura que hi posem: un maremàgnum geològic, una regió inhòspita i una ribera perillosíssima. Fins i tot els pintors que, servant una honorable tradició, treballen a Valldemossa, en el fons no fan més que literatura, pura literatura. No oblidem que els llocs on tothom té dret, es tornen llocs comuns. Però, per sort, la bellesa, el caràcter i l’encís de Valldemossa resisteix, inclús, les lloances dels guies, de les guies i de la bestiesa internacional. Però, no passem l’arada davant els bous, anem-hi i, després, els qui hauran de fer literatura, amb una extensa i acurada redacció, sereu vosaltres, benvolguts alumnes, i confii que la faceu amb millor prestància de la que us acabo de narrar”.

Continuarà…